Figura emblemàtica i irreverent de la literatura del segle XX, borratxo abnegat, treballador atzarós a temps parcial, narrador obscè i incisiu, cronista underground, polemista… La vida i l’obra de Bukowski es fusionen en un batibull delirant de sordidesa, realisme descarnat i ironia, amb moltes llaunes de cervesa, pensions truculentes, detritus i canonades, ereccions, ejaculacions i exhibicions. Una joia. Excèntrica, grollera, llardosa. I brillant, naturalment: Tinc dues opcions, continuar a l’oficina de correus i tornar-me boig… o quedar-me a fora i jugar a ser escriptor i morir-me de gana. He decidit morir-me de gana.
Bukowski és un veritable rough diamond que no s’ha de polir, l’escriptor maleït que ens posa les escombraries sota el nas perquè ensumem la flaira de la decadència, de l’escòria; del desert de neó que travessa estoicament incrustat al bell mig de la societat ianqui. La seva literatura és el testimoni d’una vida a la contra, inestable, desarrelada… però d’una sinceritat brutal i estremidora, plena d’intensitat i humor negre, que té com a resultat un bon feix de relats, poemes, articles i novel·les que ens ericen la pell i ens fan riure, ens sorprenen i ens fan plorar. A vegades criticat per indecorós i per ser autor d’una prosa banal i arrossegadissa, també se l’ha considerat una icona independent de la literatura americana del segle passat gràcies a l’autenticitat dels seus escrits.
Una de les moltes coses bones de Bukowski és que se situa a l’extrem oposat de la suposada literatura de caire intel·lectual, pulcra, formal, elevada. Que no s’embruta. La seva, és la literatura del carrer, de les putes, els vagabunds, els malgirbats i els marginats: per això és obscena i decadent; per això és puixant i genuïna; i per això no s’entendria sense l’escàndol, el sexe, l’alcohol i les feines esporàdiques en fàbriques o barris de mala mort. Hereu literari de John Fante, Bukowski va néixer un 16 d’agost del 1920 a Andernach, Alemanya, però tres anys més tard els seus pares es van mudar als Estats Units, primer a Baltimore i després a Los Angeles, on acabaria vivint i ambientant la majoria de les seves històries.
Els llibres (la vida) de Bukowski són sinònim d’excessos i perdició, de viure un present esbalandrat i autodestructiu: una actitud vital a la qual sempre es va mantenir fidel, tal com demostren les seves vicissituds més o menys macabres, delirants o colpidores. A pesar del desgast que pateix la paraula autèntic, Bukowski era autèntic perquè la seva literatura era el reflex de la seva vida (era la seva vida), i en aquesta veritat hi ha una dignitat i un valor que precisament justifiquen la seva singularitat i l’extravagància derivada de la seva irreverència.
Però l’autenticitat de Bukowski no s’estanca en aquesta atmosfera empolsegada i esllanguida, sinó que es torna encara més vàlida quan es despulla a si mateix i ens mostra les seves febleses i debilitats, la seva part més humana i vulnerable. Rere la imatge de l’escriptor alcohòlic o el pornògraf hi ha tot un món complex i revelador d’un home que llegia i que (mal)vivia per escriure sense atenuants ni covardies, esbudellant la conveniència i la facilitat. Bukowski anava a la seva, se’n cardava de la parafernàlia que envolta la literatura (i de tantes altres coses) i no seguia modes. Una espècie en perill d’extinció.
Per llegir-lo, no se m’acut millor recomanació que la de Neil Baldwin: “Agafar una porció de Hemingway, afegir una dosi d’humor (del qual Hemingway estranyament està mancat, mentre que Bukowski n’és un virtuós), barrejar-ho amb un grapat de fulles d’afaitar i uns quants litres de vi barat, després una o dues gotes d’ironia, agitar-ho bé i llegir-ho al final de la nit: així tindrà l’autèntic sabor Bukowski”. Amb aquestes nits d’estiu tan caloroses, potser és una bona idea. Sobretot la d’avui, recordant el dia que va néixer.