Reconstrucció de Margalef

Vet ací una d’aquelles imatges que em retorna la memòria. Quan era un xiquet, l’anomenàvem La Campana dels Moros. Així en dèiem d’aquell ídol caigut del temps dels déus ferotges. Era foradat amb quatre ullassos, i la seva silueta de cloquer gegantí confegida de carreus s’alçava, rotunda, vora l’N-240. La vèieu a la partió dels termes de Torregrossa i Puigverd, esvelta i muda. Era una figura nítida, aplomada, imponent en la seva completesa absurda, com un immens cloquer sense batall per on l’aire hi ventava esmunyint-se entre les seues clivelles i repicant silencis arcaics. No fa gaires anys que en sé el nom: Sant Bartomeu de Margalef. Tanmateix, en aquelles pedres no sabia endevinar-hi pas les ruïnes d’una església. Als meus ulls de criatura astorada, era el vestigi d’uns temps eterns, una il·lusió de la mirada que em tenia fascinat. Quan hi passàvem per la vora, dalt del cotxe de línia d’anada a Lleida, ma mare sempre em deia, assenyalant-la, «Mi-te-la, Albert! La Campana dels Moros!», i aquelles paraules feien dins meu un ressò misteriós: La Campana dels Moros… En sentir-les, la meva imaginació s’enardia per tal com es nodria de les imatges dels contes d’Aladí i Sindbad. Tant és així que, sota el planell d’on s’encelava, jo hi feia enterrat un exèrcit d’esquelets armats de simitarres d’argent, turbants de seda i monedes d’or a munts. Un planell per on s’hi devien escampar tot de ressons arcans i vibracions tel·lúriques, les quals, només de pensar-hi, em feien venir una fonda basarda.

No fou fins temps més tard, havent llegit quatre papers d’història, quan se’m féu clar que aquella campana no n’era gens de mora. Ben al contrari. Era una església esbucada de les acaballes del segle XIII, singularment encimbellada amb una espadanya de dos pisos. Talaia esplèndida, val a dir, des d’on es dominen les terres de Margalef (de l’àrab marj Hàlaf o marj Gàlib), i que en temps andalusins foren eres de bladars i d’amples pastures. Tenim, doncs, que la toponímia de l’indret venia de l’àrab i el temple, en canvi, era cristià. La historiografia ens en diu el que ara ve. Segons els Termini antiqui Ilerde, les viles de Juneda i Torregrossa eren part de la frontera oriental del regne sarraí lleidatà. Altrament dit, la frontera del far-west medieval. També sabem que, tot i l’expulsió dels almoràvits de la taifa de Làrida, altrament els moriscs foren tolerats per Ermengol VI d’Urgell als límits occidentals de la vall del Segre. D’aquesta forma, hom s’assegurava el conreu de les terres que la irrigació del Segrià empresa pels alarbs en aquella vall fertilitzà a la baldor. Quan s’esdevingué el domini cristià a mitjan segle XII, als musulmans del Baix Segre els fou concedit un règim jurídic propi que en respectava llur culte, costums, lleis, així com les seves propietats urbanes i rústiques. Els sarraïns varen conservar, així, les mesquites, l’escriptura i sengles autoritats civils i religioses, alhora que continuaven l’ús i l’administració de les antigues sèquies.[1] Per contra, a la plana al·luvial del torrent de la Femosa, pobles com ara Puigverd, Torregrossa, Juneda o Les Borges Blanques conegueren una cristianització molt més pregona, fins al punt que hom va arranar-ne qualsevol pervivència del passat material musulmà. Després de quatre segles de valiats i virreis moros, les manresanes, les alqueries i les borges del món musulmà foren arranades, i les engrunes dels seus vestigis avui rauen colgades sota els fruiterars de la plana.

Segons les clarícies de Pere Balañà i Abadia «la política dels vencedors […] va consistir clarament en una deliberada i sistemàtica repressió, mitjançant l’esclavisme, la captivitat i l’expoli de tots els béns dels vençuts […] la política de les autoritats cristianes es proposava anihilar la societat musulmana o, com a mínim, desestructurar-la de tal manera que el seu redreçament futur fos impossible.»[2] Tant és així, que avui, d’aquest passat, només en resten que poals, sèquies i reguers, aquell «canemàs subterrani de recs» de què parla Mercè Ibarz a La terra retirada.[3] Tenim, doncs, que el paisatge de la plana de Lleida fou afaiçonat per la pagesia tagarina. El paisatge àrid del Segrià, que era el que devien trobar-s’hi els alarbs al segle VIII, fou aterrat per mor de l’expansió de les terres conreades. Ha estat un treball de segles, certament, transformant per complet el paisatge de la contrada i els seus trets naturals. Bon exemple d’això el constitueix el Segrià oriental, el vèrtex del qual es trobaria a Margalef. A les primeries del segle XIII, hom va fundar-hi un llogaret, Sant Bartomeu, de no gaires focs. Al cap de dos-cents anys, però, l’indret fou abandonat.

Segles més tard, durant la Guerra del Francès, Margalef fou l’escenari d’una batalla cruenta que enfrontà les tropes del general Enrique José O’Donnell amb les del mariscal Louis Gabriel Suchet. El matí del dia de Sant Jordi de 1810,  O’Donnell, Capità general de Catalunya i home d’un tirant sanguini, tal vegada a causa de la seva ascendència irlandesa, sortí de la vila de Juneda amb 4.000 homes de la divisió del mariscal de camp Miguel Ibarrola. La intenció d’O’Donnell era aixecar el setge a què era sotmesa Lleida per part de les tropes napoleòniques. A l’alçada del cap de pont de la riba esquerra del riu Segre, els homes d’O’Donell toparen amb un esquadró d’hússars que, sota les ordres del general Harispe, varen aconseguir de repel·lir-los. Mentre es batien en retirada desordenadament, el general Musnier, al capdavant de cinc batallons d’infanteria polonesos i tres esquadrons de cuirassers, se’ls llançà pel flanc dret a cop de baioneta pels envolts de Margalef: 300 soldats hi deixarien la pell i 5.167 foren fets presoners. L’allisada fou brutal. Al bell mig d’aquell paisatge, entre l’espès fum de la pólvora i els ulls desorbitats dels cavalls, s’hi alçava el frontispici de Sant Bartomeu. Al seu voltant, s’hi escampen els rostolls i les ortigues de la Història. Cereals i fruiterars en dominen les feixes: una natura endreçada, pulcra i llaurada de dalt a baix. Gairebé ningú, però, en coneix les freixures.

Amb el pas inexorable dels segles, l’església de Sant Bartomeu acabaria per raure en l’oblit. El temps n’esbucaria pacientment absis i murs, i els seus carreus servirien per bastir o bé adobar d’altres construccions dels encontorns, fins deixar-ne dreta tot just la façana, que presenta aquella forma bellament acampanada d’on li ve el nom damunt dit. També corrien històries de canalla que s’hi havia trobat mines antitancs i granades de mà, però aquesta mena de fets aviat s’esbravaven. Tanmateix, ben segur que la Guerra Civil hi degué passar. El que sí tenim del cert és que el franquisme volgué servir-se’n. Així fou com a la pel·lícula La fiel infantería (1959), adaptació cinematogràfica de Pedro Lazaga de la novel·la homònima de Rafael García Serrano, La Campana féu de teló de fons a la seqüència inicial. El vallenc Lazaga, que no era precisament Terrence Malick, reduí la seva potència tel·lúrica a l’ordre d’un decorat de cartó pedra: tot just el maniqueisme barbàric del règim de Franco armat amb les seves herrumbrosas lanzas.

Durant tots aquests anys, una mena de sortilegi, d’encanteri difús, m’havia privat d’anar-hi. Sempre m’havia fet l’efecte que aquell indret no es deixava visitar, com si només el poguéssiu contemplar des de la distància. Però aquest estiu a la fi m’hi he arribat amb l’ànim de descloure’n el misteri. Tot pedalant pel camí de Sant Bartomeu, he anat a trobar el sender de la Coriola. Al poc, he davallat rabent pel pendís solcat del Moll del Masot que us emmena a la carretera de Puigverd. Qui sap les vegades que vaig fer i desfer aquest mateix camí, quan pagesava sota el sol de tralla dels estius adolescents. Als pocs metres, al voral de la carretera, trenco a l’obaga que fa un om i vaig trescant pels fruiterars de Margalef. Havent passat pel costat d’un jeep que fa la impressió que es sacsegi —a dins hi entrelluco les formes agitades d’un pagès ventrut i d’una noieta enèrgica—, rere una alta espona, es dibuixa la doble espadanya del campanar romànic. Tresco l’espona amb la bicicleta als braços. M’arribo, a la fi, a la portada. Mirant a ponent, sota l’arc apuntat, emmarco el paisatge. Passa el temps, un temps que passa lent, una lentitud mineral que els neguits aquieta. No hi ha cap remor, només, al fons, la fressa del trànsit. Tinc la bici recalcada en un carreu dels que hi ha esbarriats per la vora, entre cards i herbots. Esguardo la posta sota el guardapols. L’indret em fa l’efecte d’un monolit solar, d’una fita còsmica. Malgrat les erosions i les inclemències, la campana persisteix enmig de la plana pelada, sota un cel d’atzur solcat pel vol d’un aligot. Al fons, el cel es va tenyint de porpra. Al baterell d’aquest paisatge eixamplat, el sol que cau sembla serrar les carenes rostides de la Llena. Abans no es faci fosc, baixo pel camí. A l’illa de la carretera, m’hi trobo una noieta escardalenca, de pell bruna i colrada d’estar-s’hi tot el dia a sol i serena, que se’m mira d’esquitllèbit amb una punta de rubor. Pedalo camí amunt mentre el sol s’afona, deixant el ròssec d’un regalim de mel al contorn de les carenes.

Havent tornat a casa, durant unes hores a mon ànima hi restarà un tremolor mut: talment el dring de cloquer que ara, de casa estant, sembla que ressoni al llunyedar, confonent-se amb el del campanar del poble.