Realisme de Patates Fregides i Lorazepam

Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) acaba de publicar la seva segona novel·la, El gat de Schrödinger (Stonberg Editorial, 2012), dos anys després d’haver publicat la primera, Manual de supervivència (Montflorit, 2010), obra que va merèixer el Premi de Novel·la Montflorit 2010. Les dues obres, si bé relacionades, funcionen perfectament soles, tenen autonomia literària, per dir-ho d’alguna manera.

Els protagonistes són els mateixos ––en Matt, en Xavi i en Borja––, si bé un xic més vells i envellits (tots tres passen de la trentena) i en un decorat diferent, Port Antic, una ciutat turística, de costa, que fa pensar en Lloret de Mar o Salou, ideal per celebrar-hi, per exemple, comiats de solter.

Jordi Dausà té un estil de narrar àgil, amè, gens pretensiós, tragicòmic i actual, sense caure en el generacionalisme. Un dels encerts d’aquesta novel·la (també passava a Manual de supervivència) és la combinació d’acció i psicologisme. O, més ben dit, d’acció i sociologisme, atès que l’autor crea uns personatges ben treballats sociològicament, això és, els tres personatges protagonistes són models existencials diferents que possibilita la societat contemporània i perfectament identificables.

La novel·la fa pensar en Cuatro amigos (Anagrama, 1999), de David Trueba: joves a la trentena, un viatge, borratxeres, drogues, un narrador-protagonista, nostàlgia, un cert romanticisme desenganyat, desorientació vital, etc. Però hi ha una diferència essencial: els personatges de Trueba són personatges psicològics; els de Dausà, en canvi, són sociològics.

Aquesta és, precisament, una de les característiques més peculiars de l’autor: la capacitat que té de crear uns personatges que, lluny de ser representants de cap classe social, actuen d’acord amb el model existencial que el seu entorn (i la seva biologia) els exigeix. No queda tan lluny, doncs, del determisme fatalista d’un Zola, si bé Dausà és més amable, menys dogmàtic, més anarca, menys teòric i més desencantat. És normal: l’experiència del segle xx no és en va.

A aquesta espècie de fatalisme desideologitzat, amarat de buidor metafísica i existencial (la confrontació entre ciència i discurs New Age de la novel·la no és sinó una lluita ridícula per amagar, en definitiva, el nihilisme que ens xopa a tots), se li ha d’afegir el gust pels personatges marginals, inadapatats, asocials i víctimes de si mateixos, incapaços, per més que ho intentin, de trobar un lloc a la societat, força en la línia d’un Bukowski (en el llibre hi apareix una citació).

Xavi i Borja són dos models existencials actuals contraposats: l’un és actiu, extravertit i irreflexiu (és un quinqui de barriada); l’altre és passiu, introvertit, poruc i retret en si mateix (és un freak impenitent). Matt és l’element xarnera, el personatge que combina acció amb reflexió, activitat amb passivitat, si bé ho combina de manera maldestre, no reeixida, no confia en ell mateix (podria ser qualsevol jove en una situació precària). Per això és un ionqui dels medicaments des de l’adolescència, com ho podria ser d’una altra substància:

Aquell dia vaig començar a fer el ximple amb els medicaments, a experimentar i a equilibrar les meves mancances, físiques i emocionals, amb molècules patentades. Aquell dia va començar tot. (p. 213)

Però no ens precipitem. Matt és, en realitat, un addicte al passat, i tal addicció és una metàfora de la novel·la o, si es vol, de la veu narrativa de Dausà. Vull dir: tota la novel·la està prenyada dels records del protagonista, de la nostàlgia, com si el passat sempre hagués estat millor que el present, com si la rememoració del passat fos la condició de possibilitat per poder dotar el present de sentit, encara que aquest sentit sigui esmunyedís, transitori i inestable.

En efecte: Matt és una d’aquelles persones que sempre miren enrere per tal d’interpretar el present i, de retruc, reinterpretar, un cop més, el passat.

Era una cosa que m’encantava fer, reviure el passat i deixar que les veus interiors em convencessin que era molt millor que no pas el present. (p. 96)

La base de l’amistat és compartir les velles històries i recordar els bons moments, encara que mentre els vius mai et semblen tan bons. Tota amistat necessita un passat èpic per poder-lo rememorar una vegada i una altra (p. 233)

Hi pensava i en certa manera enyorava aquella època tan desastrosa (p. 260)

La combinació d’acció i records, sovint nostàlgics i molt ben introduïts, és un altre dels encerts de la novel·la. I ho és perquè dota el text de profunditat, d’un cert lirisme no-cursi, de tendresa i espontaneïtat, sense trencar el rimte ni la tensió narratius.

Tanamateix, no tot són flors i violes, esclar. La novel·la, si bé potencia les virtuts de Manual de supervivència (bon ritme, lèxic adequat, trama ben resolta), en manté alguns dels defectes, tot i que disminuïts. Certament, són defectes potser més atribuïbles a l’editorial (perquè se n’hauria d’haver preocupat més), que a l’autor. Però hi són, i l’autor n’és responsable.

Per exemple: mala puntuació, sobretot comes; un munt d’errors gramaticals («em va ajudar a convèncer la gent de que no calia ––p. 216––», «Vaig concentrar-me en ignorar ––p. 257––», «respiraven lenta i acompassadament ––p. 285––», «vas insultar a unes alemanyes ––p. 120––»); errors sintàcticogramaticals, sobretot la mancança o l’excés de pronoms febles; faltes d’ortografia («la seguretat que té en sí mateix ––p. 203––»); expressions tòpiques i sovint traduïdes literalment del castellà («es donaven empentes ––p. 101––», «em va donar mal rotllo ––p. 179––»); errors tipogràfics estúpids («moveu els braços i els cames ––p. 287––»); i sentències de vol ras, massa fàcils i un pèl gratuïtes («Potser el món s’hauria quedat sense un filòsof brillant si aquell dia Kierkegaard se l’hagués follat del dret i del revés, o si Nietzsche, Freud i Kant haguessin sigut més alliberats ––p. 243­­––»), entre d’altres.

A més, en algun dels diàlegs d’en Xavi ––el personatge més malparlat i groller de tots tres––, apareixen expressions del tipus: «digues-li-ho», o «ja li ho vaig deixar clar de bon principi ––p. 231–– », la qual cosa provoca un petit problema de versemblança, ja que, en general, el lèxic és adequat.

En definitiva: al llibre li manca un model lingüístic coherent, o, si més no, li’n manca senzillament un, el que sigui. Són qüestions de detall, certament, però que desmereixen l’encert i la vàlua d’un llibre reeixit i deixen entreveure un narrador amb poca consciència lingüística, això és, més preocupat d’explicar-nos una història que de fer servir les expressions genuïnes i les paraules adients per explicar-nos-la. És una llàstima.

Dit això, cal celebrar una obra honesta, àgil i divertida, d’un realisme mig brut, mig precari, en què darrere de cada rialla s’amaga una frustració, això és, un Realisme de Patates Fregides (la portada n’és plena) i Lorazepam, que barreja una mica de cada gènere (relat negre, comèdia, thriller, etc.), si bé no es redueix a cap d’ells, ni tan sols a la suma de tots plegats. És una de les virtuts de l’obra de Jordi Dausà.

Jordi Dausà Mascort. El gat de Schrödinger. Editorial Stonberg, 2012.

Per veure el Tràiler Book, feu clic aquí.