Raó: porteria

Marcel Marsó acabava de fer els quaranta i era agent de la propietat immobiliària. Amb els clients era amable, simpàticament agressiu

Marcel Marsó acabava de fer els quaranta i era agent de la propietat immobiliària. Amb els clients era amable, simpàticament agressiu i aconseguia encolomar prou ràpid els pisos que tenia en cartera. Aquell matí n’anava a veure un que li acabava de caure a les mans, feia anys que passava d’immobiliària en immobiliària i no se’l quedava mai ningú. Era estrany, el preu era raonable, la zona era tranquil·la i tenia un pati.

Aquell matí, a les deu, havia d’ensenyar el pis del carrer de la Creu. Tot just havien tocat les nou i ja hi havia arribat. Tenia temps de veure el pis amb calma per fer-ne evidents els punts forts i proposar solucions a les mancances davant els possibles compradors. Va treure un manyoc de claus de dins un sobre que duia a l’infern de l’americana i va obrir la porta de la finca.

El baixos segona del número quaranta-tres del carrer de la creu tenia dues habitacions, un lavabo, una cuina estreta  i un menjador abocat a un pati petit. El rebedor era tot just un calaix suficient per obrir-hi del tot la porta d’entrada, cosa que si es feia amb entusiasme exagerat feia que anés a petar amb un so sord contra l’armariet del comptador de la llum que penjava a mitja paret. Seguia un passadís amb dues portes a cada banda i, al fons, el menjador. Al pati hi anava a petar el brancam d’una morera i a les parets hi havien crescut enfiladisses, plenes de fulles de verd viu a les parts altes i despullades al peu. Als costats del finestral del menjador hi havia, encaixats amb unes quantes pedres, dos testos plens de terra vella, un a cada banda.

Del menjador n’arribava poca llum, era aviat i unes persianes a mig abaixar deixaven l’espai en mitja penombra. Marcel Marsó va entrar al pis i va avançar pel passadís fins a la primera habitació. Va obrir-ne la porta i es va adonar que, de la rajola on anaven a petar el sòcol i el marc repintat per enèsima vegada en naixia una ombra vertical, molt alta i de ben bé un pam de gruix. A l’habitació no hi havia llum i hi va acostar una mà. Era fusta, un pal de fusta vella que s’alçava recte i decidit uns dos metres sobre el terra fins que, de sobte, un angle de noranta graus el feia encastar-se al pany de paret que quedava per sobre la porta.

Marcel Marsó va tornar al passadís sense deixar de mirar enlaire. Sense saber massa per què esperava que aquell gran angle de fusta hagués quedat tancat en aquella habitació però va veure que sortia per la paret del passadís i el recorria en diagonal just per sota del sostre, sense tocar-lo, i arribava fins al menjador com una biga inútil. El va seguir a poc a poc amb els ulls i a passes curtes fins que a prop de la cantonada dreta del finestral del menjador un altre angle de noranta graus el feia tornar, vertical, cap a terra. Allà, amb la mica més de llum que s’escolava a través dels vidres bruts, va veure que la fusta estava pintada i que un camí de forats d’un centímetre de fons en seguien tota la cara interior.

Era una porteria, una de futbol, pintada de franges vermelles i blanques de pam com les de pati d’escola, despullada de xarxa i dels ganxos que l’haurien sostingut, però una porteria. El travesser, des del menjador fins l’habitació devia fer uns set metres i els pals semblava que naixien dels mateixos fonaments de l’edifici. Marcel Marsó es mirava aquell absurd des de la cantonada oposada del menjador, sense badar boca i recolzant lleugerament l’esquena a la paret quan va mirar el rellotge, les deu, i va sonar el timbre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació