Raimon Panikkar, vacuna contra el fonamentalisme

Aquest 2018 fa cent anys del naixement de Raimon Panikkar i les nostres institucions han decidit celebrar-ho com Déu mana, i en aquest cas no és només una frase feta. Per al comissari de l’Any Panikkar, Ignasi Moreta, es tracta del filòsof més important que ha donat Catalunya al món després de Ramon Llull. Vet aquí les raons per les quals el commemorem.

Diu Lluís Duch que a Catalunya tenim el costum d’homenatjar filòlegs, escriptors i historiadors, però no és habitual dedicar una efemèride a filòsofs o assagistes. Per què? Doncs perquè som un país romàntic. Una nació que que es busca a si mateixa. Però a vegades fem excepcions, i enguany ens desviem del cànon commemoratiu per posar en valor el llegat intercultural i interreligiós d’un home de pensament com Panikkar, a qui Moreta defineix com “un erudit que es fa preguntes en gran“: què és l’home, quina relació té amb Déu i quina relació té amb el cosmos.

Per què el commemorem?, dèiem. Primer, tal com explica l’editor de Fragmenta, per una qüestió de cànon. De cànon filosòfic. En segon lloc, perquè la seva obra té un interès polièdric i transversal sobre l’espiritualitat i el diàleg entre cultures i religions. Tercer, perquè llegir-lo és una Invitació a la saviesa. I per últim, perquè no sols ens ofereix sapiència (que difereix de l’erudició), sinó que també ens ajuda “a estar més cohesionats socialment”. Faríem bé d’emmirallar-nos en la seva filosofia i apostar pel seu diàleg dialògic no dialèctic, tant en el nostre context polític actual com a tot arreu on la diversitat genera conflictes. Panikkar, vacuna contra el fonamentalisme.

La inaguració de l’Any Panikkar tindrà lloc a principis de febrer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, on el compositor Jordi Savall oferirà un recital en la seva memòria. La cloenda, el mes de desembre, es farà al Saló Sant Jordi a càrrec de la Generalitat de Catalunya. Durant tot l’any, hi haurà desenes d’activitats relacionades amb la figura del pensador, entre les quals destaquen una exposició al Palau Robert, una mostra visual a l’espai Avinyó, un cicle de debats al Reial Monestir de Pedralbes i a diverses biblioteques del territori, la Nit de les Religions, una conferència de Kalpana Dass i un espectacle musical de Lídia Pujol, que versionarà els cànts vèdics traduïts per Panikkar.

D’altra banda, la pròxima Mostra de Cinema Espiritual i el Festival Grec també posaran l’accent en la seva figura, així com les Jornades que tindran lloc a Tavertet, on va viure els últims 25 anys de la seva vida, i els cicles organitzats, entre d’altres, per la Fundació Joan Maragall, l’Ateneu Barcelonès, l’Institut d’Humanitats de Barcelona, la Biblioteca Barri Vell de la Universitat de Girona, Cristianisme i Justícia o l’Institut Superior de Ciència Religioses de Vic. A més a més, s’han creat materials pedagògics per treballar els valors de la interculturalitat a l’escola i poder acostar la riquesa del seu pensament als alumnes. Panikkar a les aules: una gran iniciativa.

La publicació dels seus dietaris

Per superar l’etnocentrisme, per autocomprendre la cultura i mirar el món a través de la seva diversitat, per entendre que el discurs de la ciència tampoc és neutre i en definitiva per contribuir a la cohesió social, el reconeixement d’un pensador i assagista com Raimon Panikkar és una de les bones notícies d’aquest començament d’any. El reconeixement de l’altre, com ell mateix defensava. Una notícia que no arriba sola, perquè aquesta primavera l’editorial Herder publicarà una selecció dels seus dietaris en edició doble en català i en castellà, sota el títol L’aigua de la gota. Des de l’any 2009, Herder i Fragmenta treballen per publicar l’obra completa del filòsof.

En la presentació de l’Any Panikkar, que ha tingut lloc aquest dilluns al Palau Marc del Departament de Cultura i que compta amb un pressupost de partida de 100.000 euros, Laura Borràs ha presidit un dels seus darrers actes al capdavant de la ILC i ha destacat la “modernitat” del discurs de Panikkar, que fa de pont entre Orient i Occident i que és particularment “pertinent i necessari”, a través del diàleg, en aquests temps tan convulsos que corren. Tant en l’esfera política com en la religiosa. Arribats aquí, la doble pregunta és evident: Què hem de fer quan una de les dues parts no vol dialogar? Què respondria Raimon Panikkar?

Doncs esperar. Vet aquí què diria. Esperar, esperar, esperar, esperar…

Es fa llarg esperar, deia en Pau Riba.

Sort que amb l’Any Panikkar no tenim aquest problema. Trobareu més informació sobre els actes que s’han programat fent clic en aquest enllaç.