Quim Español: “Som una societat d’analfabets funcionals”

Quim Español, poeta i arquitecte, debuta en la novel·la amb Francesca (Edicions de 1984), on narra la història d’una adolescent especialment dotada per a la música, que desclou el seu geni quan l’adversitat s’abat sobre la seva persona fràgil com s’abat sobre el món bell i culte on havia crescut. Anna Carreras ha conversat amb l’autor.

Francesca és la teva primera novel·la. Però no ho sembla pas. Has treballat com a escultor, has escrit poesia i assaig. I has excel·lit en ambdues disciplines. Què t’ha fet experimentar amb el gènere i entrar-hi per la porta gran amb un edifici tan ben muntat, un joc de veus sincronitzades?

En art hi ha una condició necessària, si bé no suficient: construir forma. Els compositors ho saben bé i jo ho he viscut escrivint poesia i sobretot fent d’arquitecte. Aquest entrenament em deu haver ajudat a fer també l’arquitectura d’una novel·la, tot i que intueixo que no és el més important. En qualsevol cas, la tramoia d’una obra de ficció no s’ha de veure. La forma ha de quedar eclipsada per la intuïció instintiva del narrador, la fal·lera per explicar una història.

El Gabriel, el narrador, es declara un “simple cronista” que transmet el que veu. Els personatges fan el que volen i en Gabriel, mèdium absolut, n’és un més. Aquesta tria respon a la manca de seguretat real en tota opera prima? És una captatio benevolentiae pensada? O és la posició humil d’algú que sap que realment un narrador (que no deixa de ser una persona) no pot saber-ho tot?

Reconec que m’he empescat una manera de contar els fets una mica estranya. En Gabriel, el narrador, fa un paper ambigu: pot ser un personatge de la novel·la, amic de la família, o un narrador omniscient que coneix el pensament dels altres, però no de tots (ell mateix ho diu). Es barreja amb els personatges i fins i tot accepta que alguns li facin esmenes (una cosa que E. Forster, el gran teòric de la novel·la, considerava un error). D’altra banda, algun cop consulta a l’autor. És un dels jocs que proposo al lector per desvelar, com qui no vol, alguns replecs de la ficció.

Francesca és una novel·la sobre l’assetjament psicològic que pateix la protagonista, una jove òrfena de mare dedicada en cos i ànima a la música. A banda d’explicar els fets, et concentres en els efectes psicològics devastadors d’aquest abús tan actual, en les reaccions de la víctima. Com arribes al tema?

És cert que l’assetjament psicològic és el tema principal de la novel·la, tot i que cada personatge que surt porta la seva pròpia història d’alegries i drames. He viscut dos casos propers d’assetjament, i puc constatar que, tal com dius, és un fenomen destructor, que transforma la personalitat dels afectats. La novel·la vol ser un tros de vida d’una colla de personatges, però està muntada per provocar la identificació del lector amb un o altre, de manera que visqui com una catarsi la seva transformació.

Crida molt l’atenció l’estructura de la novel·la. Si no fos pels detalls de l’actualitat, Francesca podria ser una novel·la d’una altra època quant a estil i estructura. Universal i progressiva, com la poesia romàntica alemanya. Creus en el lema horacià d’ensenyar delectant?

És cert que Francesca es pot llegir com una novel·la d’un altre temps, perquè la seva trama fonamental és la del plantejament, nus i desenllaç de la novel·la romàntica o realista. Ho he fet així perquè he procurat que es llegeixi amb facilitat i d’una embranzida. Però, com ja has notat, també m’he permès alguns jocs, com el del narrador que hem comentat, o la presència de personatges d’altres novel·les. Són incursions a això que ara se’n diu metaliteratura, però amb la intenció de no interferir en una lectura a raig. Això d’ensenyar delectant d’Horaci ho pretenc a mitges. Una novel·la, a parer meu, no ha d’alliçonar, però sí presentar problemes, sobretot si no tenen resposta; girar entorn d’un enigma.

Parles, també, de l’odi al geni. L’excepcionalitat sempre genera enveges, activa humiliacions i agressions sistemàtiques. Les víctimes de l’assetjament psicològic ho són per la seva diferència. Consideres que l’ésser contemporani ha perdut tot rastre d’humanitat?

No crec que ens hàgim deshumanitzat tant. Em sembla que les persones som força semblants al llarg de la història, sempre capaços del millor i del pitjor. A la novel·la apareix el conflicte entre el mediocre i el superdotat. En aquest cas, és evident que la humiliació psicològica que pateix la violinista genial per part del mediocre pot tenir com a causa l’enveja, però cal dir que, en l’assetjament, molt sovint no hi ha causes, la humiliació és gratuïta, fet que la fa encara més incomprensible i dramàtica.

El teu amor a la llengua és innegable. “La llengua és com la casa que ens protegeix”, dius a Francesca. El personatge de l’àvia de la Francesca és traductora i aposta per no empobrir el vocabulari. Quin futur li augures, al català literari?

El català s’empobreix i recula, tot i que hi ha força escriptors catalans que fan servir la llengua amb molta competència; però prediquen en el desert: no hi ha lectors. Diguem-ho clar: som una societat d’analfabets funcionals. I tanmateix, la llengua és clau, però no soc sociolingüista i no tinc cap fórmula per revertir aquesta decadència. Per a mi, que vinc de la poesia, la llengua és, com dic a la novel·la, la casa que ens protegeix. Però, a diferència de la poesia en què totes les paraules procuren ser intenses, la prosa narrativa m’ha suposat un problema difícil: rescatar la prosa purament narrativa o descriptiva del seu prosaisme, i per això crec que és necessari arrelar la llengua a les paraules vives i activar la imaginació verbal.

El cos musical de la novel·la és pràcticament un llibre dins el gran llibre que és Francesca. La música funciona com una onada lírica subconscient que ho amalgama tot?

Suposo que sí. La novel·la passa en un món de músics i compositors, un món fascinant. Però una novel·la és molt diferent d’una peça de música i les emocions que provoca també: la música arriba allà on no arriba la literatura. George Steiner deia que la música et transporta a una llar on no hi has viscut mai. No es pot reproduir amb paraules l’emoció musical. Però sí que amb paraules es pot fer entendre al lector l’emoció que la música provoca en moltes persones. És el que he pretès, per això la novel·la es pot llegir sense entendre res de música. En la relació música-art et cito una frase de Borges que considero clarificadora: “Totes les arts aspiren a la condició de la música, que no és altra cosa que forma. La música vol dir-nos alguna cosa, o va dir alguna cosa que no havíem d’haver perdut, o està a punt de dir-nos alguna cosa; aquesta imminència d’una revelació, que no es produeix, és, potser, el fet estètic”. Doncs bé, he pretès que la novel·la fes el mateix efecte.