Qui té por de la Caputxeta feroç?

Com a El bosc de Shyalaman, hi ha un poble envoltat per un bosc espès on viuen les feres. El títol original de la pel·lícula és The Village, perquè Shyamalan ens assenyala el lloc d’on està prohibit fugir. A la novel·la Les feres d’Uriol Gilibets (La Segona Perifèria), el poble es diu Sant Gonera: és la civilització, l’ordre, el seny, la rutina, la tradició, que xucla la sang i la vida dels pobletans. Els que n’han escapat, els desertors, els folls, els erràtics, els equivocats, els quimèrics, els taujans, s’han emboscat i viuen dins del bosc, com salvatgines. Són les feres.

El pròxim dimarts 24 de setembre a les 18h, Uriol Gilibets presenta Les feres a La Setmana del Llibre en Català (Escenari 2).

Fora de l’Església no hi ha salvació, van repetir els teòlegs durant segles i van sembrar el terror, l’angoixa i el sentiment de culpa. Fora de la civilització, tampoc. Però en el fons els pobletans són les  feres autèntiques, perquè la seva civilització és només repetició i rutina, com el poble de Sant Gonera, imaginat o observat, no em queda clar, per Uriol Gilibets. Tot i que la novel·la és intemporal i sense cap referència geogràfica real, s’hi respira solsonisme, un moviment a l’alça. A la carta de presentació l’editor Miquel Adam escriu: «al Solsonès s’hi congria una energia creativa de gran potència». Pràcticament com a Ascó. Perquè m’entenguin de pressa: a Les feres un rector jove i ben plantat desapareix bosc endins, sense deixar cap rastre. Desconec si és l’únic punt ‘à clef’ de la novel·la –un ‘à clef’ que s’obre amb un clip– o bé n’hi ha més. Tant li fa: la faula de Gilibets és universal. 

Contra tot pronòstic, perquè també podria haver sigut una novel·la terrorífica o de creixement personal, acabant amb tots els personatges abraçats als arbres, Les feres és una novel·la humorística, satírica. L’editor Adam agermana Sant Gonera amb el poble castellà d’Amanece, que no es poco, de José Luis Cuerda, i entronca Gilibets amb Quimi Portet, Roger Mas, Josep Pla, Josep Pedrals i Monty Phyton. Qui té padrins es bateja. Però diria que es deixa els dos grans pares literaris de Les feres: Pere Calders i Jesús Moncada. De Calders, Gilibets n’hereta l’humor paradoxal, la mirada irònica que serveix per desgranar-nos, sempre, les petiteses i ridículs de la societat. I també la poètica de l’absurd, aconseguida gràcies a una escriptura mil·limetrada. De Moncada, aquest poble mític, ancestral, boirós, sempre tenallat per les forces resclosides dels poders fàctics. Tot i que llegint Les feres en alguns moments l’he preferit a la narrativa de Moncada (i ara, després d’aquesta gosadia extrema, que un llamp em deixi reduït a cendra i que les hienes hi escupin al damunt). Algunes frases de Les feres m’hauria agradat haver-les escrit jo.

No tot en Les feres em sedueix igualment. Al costat de passatges memorables, com els del guardabosc Ramon i l’ajudant Esbarzer, no m’atrau gaire la línia argumental del caganer del pessebre vivent, que em sembla una mica obsoleta i d’una comicitat ingènua (gràcies a la meva germana, els últims vint anys he visitat molts pessebres vivents de Catalunya i els asseguro que el caganer vivent no és gens inusual, tot sovint l’interpreten representants il·lustres de la població, probablement el rector i tot). De vegades és una mica desmanegat i de tant en tant abandona el seu estil brillant, en estat de gràcia, que és l’autèntic motor de la novel·la, per limitar-se a redactar. Tot així Les feres es fa mereixedora de molts lectors, que coneixeran i celebraran els primers passos d’Uriol Giliberts, un escriptor que promet més bones obres literàries i, potser, la revelació de per què escriu Uriol amb u. Les feres esperen que els lectors les devorin.