Qui té por de Gregorio Morán?

Dimarts passat, la llibreria Taifa del carrer Verdi de Gràcia és va omplir de gent disposada a escoltar el periodista Gregorio Morán. L'acte es titulava “La palabra amordazada. Un debate sobre nuevas formas de censura”. L'escriptor Tuli Márquez hi va ser i ens ho explica.

Dimarts passat, la llibreria Taifa del carrer Verdi de Gràcia és va omplir de gent disposada a escoltar el periodista Gregorio Morán. L’acte es titulava “La palabra amordazada. Un debate sobre nuevas formas de censura”. L’escriptor Tuli Márquez hi va ser i ens ho explica.

A la sala del fons, la que conté els llibres de segona mà, la gent s’esperava dreta, bullint l’ambient com el d’una reunió clandestina d’abans, amb presses per votar a mà alçada i conquerir el carrer. Molts veterans i poca gent jove entre el públic per sentir parlar de la censura actual, la de coll blanc, imperceptible al tacte, que es desmunta a diari a còpia d’una llibertat d’expressió suada de tant tocar-la.

S’aprofitava la convocatòria per a la presentació d’un no-llibre, com va anunciar el periodista Javier Pérez Andújar quan va introduir Gregorio Morán. De fet, hauria d’haver estat això, la presentació d’un llibre. Els presents hi assistien avisats, després de la darrera “Sabatina Intempestiva” de Morán a La Vanguardia. Al veterà periodista asturià, l’editorial Planeta li acabava de tombar la publicació de “El cura y los mandarines”, el seu repàs a la connexió entre cultura i política entre els 60’s i els 90’s, un document de 700 pàgines que li han suposat 10 anys de feina. Un cop resolts “190 peligros de denuncias judiciales”, a base de retocar adjectius, com va explicar Morán, van fer-li aquella petició inacceptable d’aixecar les 11 planes que dedicava al director del Instituto Cervantes, Víctor García de la Concha. “De un libro de 700 páginas, ¿qué importan 11?”, podria haver estat la fórmula emprada per l’editorial per convèncer l’autor. Morán, que feia un any que corregia galerades i esperava l’edició del llibre pel 8 d’octubre, evidentment, s’hi va negar. “¿Cómo puede ser molesto un libro en un país en que no se lee?”, preguntava Morán l’altre dia a aTaifa. L’editorial Planeta, propietària d’Espasa, havia entrat en conflicte amb la Real Academia, que demanava l’eliminació de l’esmentat capítol dedicat a De la Concha o assumir perdre la venda de 450.000 exemplars del nou diccionari de la Llengua Espanyola. L’espasa i la paret van forçar la rescissió de contracte, definit com un “divorcio amistoso”. Perquè, finalment, és l’editorial Akal que es farà càrrec de l’edició del llibre, de cara a Nadal, sense llegir abans el manuscrit, com exigeix l’autor, per tal d’evitar filtracions interessades.

Les dues hores llargues de la trobada es van centrar en l’exposició dels fets, com un nou i flagrant cas de censura d’alta volada, del periodista contra els elements, grans com muntanyes i negres com núvols de tempesta. Dues hores que Morán va passar monologant, repassant velles anècdotes seves, ja conegudes i llegides, i posant noms i cognoms als principals personatges de la conxorxa, senyors amb molts anys d’història que encara resolen i es reparteixen el poder i són capaços de forçar i vèncer la totpoderosa Planeta d’Antena 3 i Onda Cero.

Les explicacions i confidències de l’autor generaven riures, pels moments ridículs del cas, com la història del religiós que deixa l’hàbit per casar-se amb una feligresa a qui havia estat confessant. Pérez Andújar va recordar que Morán va sempre de la mà de la censura, és especialista en fer cantar les clavegueres a còpia de memòria i records vells que, en la seva veu dolça, sonen com informes tècnics. “Tenemos un capacidad de olvido memorable”, es queixava Morán des de la taula quan refrescava la història del diari El País, que va començar l’any 1976 sota la tutela del govern d’Arias Navarro, amb el significat Ricardo de la Cierva com a articulista estrella. Una capacitat d’oblidar sistemàtica, malgrat la tossuderia de les hemeroteques dels diaris, com ressaltava Morán.

Entretant, la feina implacable de la censura, que, com va quedar clar, Morán sembla haver patit des que va desenfundar la ploma. Un franctirador, va dir d’ell Pérez Andújar, encara que no practiqui l’entrevista. La seva actitud incòmoda li genera enemics, però també partidaris i els consegüents beneficis. De Planeta a Akal. I cada dissabte a La Vanguardia, tot esmorzant, com deia algú abans de començar l’acte. “Se sent odiat?”, li van preguntar a les acaballes. Va fer que no amb el cap. “Són només negocis”, havia dit feia un moment, recordant a Vito Corleone, a la pel·lícula “El padrí” de Coppola. Entretant, censura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació