Qui és més covard?

La creació -sigui de la mena que sigui- sempre estarà influïda per les vivències personals. D’una manera o altra, l’experiència és la que acaba posant el punt final d’una novel·la, la que escriu la tornada d’una cançó o la que defineix la paleta de colors que encaixa millor amb el sentit d’un quadre. Tota creació passa pel filtre dels sentiments, però queda en mans del creador la decisió final d’intentar dissimular-ho o, per contra, de fer-ho totalment explícit. Jarred McGinnis s’ha decantat per aquesta segona opció i ha decidit escriure la seva primera novel·la titulada El covard (Edicions del Periscopi), una autoficció en la qual el personatge principal comparteix nom i cadira de rodes amb l’autor.

Jarred McGinnis és un reconegut escriptor de prosa curta. El seu treball ha aparegut tant a programes de ràdio (BBC Radio 4) com a revistes literàries i diaris del Regne Unit, el Canadà, els Estats Units i Irlanda. Però ara ha decidit apostar per la novel·la amb El covard, una narració llarga publicada per Pericospi i amb traducció d’Anna Llisterri, que va ser nominada al Premi Barbellion 2021, un guardó dedicat a la promoció de veus literàries que pateixen alguna malaltia o discapacitat.

El personatge de McGinnis és un jove rebel a qui la vida li canvia després de perdre la mobilitat de les cames per culpa d’un accident de cotxe. En Jarred es veu obligat a demanar ajuda al seu pare, el Jack, a qui fa deu anys que no veu. A partir de llavors, el lector es veurà immers en una mena de cursa en què un pare alcohòlic, un home que no vol afrontar la cruesa de la seva realitat i un jove en cadira de rodes competiran per veure qui és el més covard.

El covard s’allunya dels tòpics desgastats i morbosos de la minusvalidesa. No espereu trobar en aquesta novel·la cap revelació espiritual ni cap retir budista, tampoc un medallista d’or de les olimpíades. “Com a autor que escriu sobre la discapacitat, volia que la meva novel·la soscavés el tòpic del triomf-sobre-l’adversitat”, diu McGinnis. I ho ha aconseguit, El covard és una alenada d’aire fresc pel gènere dramàtic gràcies a l’humor àcid -i a vegades pervers- del Jarred. Una novel·la brutalment honesta que exhibeix la profunditat de les relacions humanes amb un to irònic que alleugereix el patiment.

En Jarred encarna l’arquetip de l’home adult i turmentat pel seu passat que projecta el seu infortuni en els altres. L’autor copsa la desgràcia d’un infant que acaba de perdre la seva mare i que ha d’enfrontar-se a l’addicció del seu pare amb una metàfora impactant: un got de plàstic dur del Mickey Mouse ple de whisky. L’addicció amagada sota la innociència. La innocència d’haver perdut l’amor de la teva vida i de continuar fent allò que feies abans, però en soledat, ja que l’alcoholisme era una addició que el Jack havia cultivat en parella, quan la seva dona encara era viva.

McGinnis aprofita les pàgines de la novel·la per refutar les falses creences sobre la discapacitat. Per cada “què t’ha passat?” que ha de suportar el personatge d’en Jarred hi ha una resposta àgil o un acudit agre com a contraatac. Però l’humor negre està present al llarg de tota la novel·la, de fet la relació paternofilial s’emmarca en un diàleg aspre que s’allarga fins a la darrera frase del llibre. Es podria dir que la comunicació entre pare i fill brilla per la seva absència.

Ha estat un plaer llegir una novel·la tant irònica com visceral. L’autor ha sabut trobar l’equilibri perfecte, el punt just on l’empatia i la crueltat conviuen inexorablement per ensenyar-nos a entendre en Jarred. McGinnis ha escrit una autoficció a manera de reclam per l’excés de compassió, però també explica com ha sigut el seu procés d’acceptació de la discapacitat sense posar-se gaire sentimental. El fet que l’autor utilitzi la seva pròpia vida per escriure la novel·la dota la història d’una naturalitat innata que fa que el lector celebri els petits triomfs d’en Jarred com si fossin seus. La maduresa emocional arriba progessivament, al ritme que en Jarred es recupera i aprèn a moure’s amb cadira de rodes. Però ja des de l’inici de la novel·la, McGinnis ofereix al lector petites pinzellades en forma de monòlegs interns per mostrar el procés de reconciliació que està vivint en Jarred amb el seu passat.

Amb un estil àgil, l’autor intercala capítols del passat de la vida d’en Jarred amb el seu present. Les dues temporalitats s’entrellacen amb molta suavitat i acceleren el ritme de lectura a mesura que avances pàgines. La mort i l’amor, el present i el passat, els crits i el silenci… Aquest entrellat de contrastos construït amb tant enginy captiva i estranya a parts iguals. El covard és una novel·la que et farà riure i et farà plorar amb una mateixa frase, però sobretot t’ensenyarà a veure que en la cursa de la vida tots som una mica covards.