Qui és en Pep Puig?

Avui, quan s’ha fet públic el nom del guanyador del premi Sant Jordi, més d’un s’ha preguntat: qui és aquest Pep Puig? I d’on ha sortit? En Pep Puig no és un debutant. Ja ha publicat tres llibres, això sí, amb una certa timidesa. El premi Sant Jordi l’exposarà a una massa crítica de lectors a la qual no havia pogut accedir fins ara. El Pepe se’ns ha descarat.

Però, qui és Pep Puig? Doncs és un nano de Terrassa, que escriu des que era un adolescent. Ell potser diria, des que és un adolescent, perquè l’adolescència encara la porta a sobre i no se n’ha desempallegat del tot. Recordo que ja de ben jove guanyava premis literaris, com els Calassanç, que organitzava l’Escola Pia de Terrassa.

En Pep és el Pepe per als amics. Ara us ho explicaré per què jo mai li he pogut dir Pepe. Poca gent ho sap, però en Pep és un futbolista de primera. I us ho dic perquè he jugat contra ell. Quan jo jugava amb l’equip juvenil de La Maurina (un club de barriada), ell era titular del F.C. Terrassa i el dia que van venir a jugar al nostre camp ens van clavar una pallissa, 1-7. Enteneu, doncs, que no li digui Pepe, després d’aquell resultat. Ens vam fer grans i en Pep va estudiar INEF, i s’ha dedicat a ensenyar gimnàstica, primer a adolsecents i després a gent gran a través del ioga o la tècnica Pilates.

Al Pep no me’l trobava només al terreny de joc. Teníem el nostre espai de reconciliació. Cada diumenge els nostres pares ens portaven a missa, i sèiem gairebé de costat als primers bancs de la Sagrada Família, on escoltàvem els sermons abrandats de Carles Mascaró, escolapi i gran orador. Eren misses per a autèntics fans del Cardó, perquè començaven a les 9 de la nit i no acabaven fins a les deu tocades. D’aquelles eucaristies i sermons en recordem ben poca cosa, però suposo que ens ha empeltat una mena de fe.

El Pep Puig és un d’aquells rars escriptors catalans que no ha estudiat filologia. No arriba a la literatura a través d’una obsessió per la llengua, ni ha pretès mai fer d’intel·lectual. És probablement l’exemple d’escriptor que no intel·lectualitza el que escriu, sinó que busca aquella facilitat tan difícil d’aconseguir. L’art del Pep és difàcil. Sempre diu que l’escriptor ha de construir el relat com si hagués passat de veritat. Pep Puig narra a partir dels sentiments, amb la voluntat de connectar amb el lector des de les emocions.

Fins ara havia publicat dues novel·les i un recull de contes, sempre de bracet de l’editora Eugènia Broggi, que el va descobrir quan feia feina a Empúries i li va publicar els dos primers títols, L’home que torna i Les llàgrimes de la senyoreta Marta. I aquest any, l’Eugènia li ha publicat des de L’altra editorial un recull de contes, L’amor de la meva vida de moment. A propòsit d’aquest llibre Gerard E. Mur li va fer una esplèndida entrevista a Núvol, que podeu llegir aquí. En aquest recull hi ha una narració titulada ‘Clara Bou’, que és la llavor de La vida sense la Sara Amat, la novel·la que llegirem aquest Sant Jordi.

Avui en Pep Puig ha passat a mans d’un editor gairebé homònim, en Pep (Lluch) Puig, que guanya així un nou autor per al catàleg de Proa.

Enhorabona a tots dos, Pep i, ara sí, Pepe!