Qui debuta aquest Sant Jordi?

Com cada any, la diada de Sant Jordi serveix per descobrir una bona collita d’escriptors que, novells o no, s’estrenen en narrativa. Entre aquestes 13 plomes debutants hi trobareu històries d’amor i ruptura, reflexions sobre la llengua i el sistema cultural català, i diàlegs poble-ciutat.

Sergi Belbel

Després de la desfeta independentista, la llengua s’erigeix en el nostre consol i la nostra neurosi. I la neurosi fa córrer molta tinta. El procés va generar tot un negoci editorial, que es va traduir en una allau d’assaigs, però la ficció literària en va restar al marge, tal vegada per falta de perspectiva històrica, però també perquè la fantasia del procés ja era en si una ficció. Ara és el torn de la llengua, que ha obert una veta d’interès lector, a cavall entre l’assaig i el manual d’autoajuda. El mal de llengua, a diferència del procés, sí que ha saltat a la ficció, i el premi Sant Jordi d’enguany, Morir-ne disset (Proa), de Sergi Belbel, en seria un bon botó de mostra. I hi hem sortit guanyant: hem passat de la neurosi a la psicosi. Bernat Puigtobella

Leticia Asenjo

Divorci i aventura (La Segona Perifèria), la primera novel·la de Leticia Asenjo parteix d’una experiència viscuda per l’autora —el divorci—, però és el relat de l’aventura que ve després, quan la protagonista ha de tornar a llançar-se a la selva de la seducció. El to i el ritme donen a la novel·la vibracions de pel·lícula de sobretaula: la protagonista es passeja per Barcelona i té cites maldestres amb un repertori d’homes lamentables. Hi desfila molt sexe i molta comèdia, però també un ull crític amb les mancances emocionals dels altres i d’ella mateixa.

Com l’autora, la protagonista és psicòloga i utilitza la seva particular «col·lecció d’(anti) musos» per autodiagnosticar-se. La principal gràcia del llibre és el retrat panoràmic dels eunucs que poblen els carrers de Barcelona. Qui no és impotent, té «síndrome de la liana», «paradoxa del poder» o addicció a les «relacions boia», però en comptes d’entrar en una espiral de desafecció, la protagonista s’ho agafa com una oportunitat per fotre- se’n i reflexionar sobre la identitat femenina als post-quaranta. Carlota Rubio

Glòria de Castro

L’instant abans de l’impacte (Periscopi), de Glòria de Castro també parteix d’una ferida: el mòbing que l’autora va patir durant un any. De Castro treballava de creativa publicitària en una empresa de telefonia a Madrid i quan va demanar la reducció de jornada per conciliar feina i maternitat, va començar un assetjament que consistia a no encarregar-li cap mena de feina. És a dir, sotmetre-la a l’avorriment fins que fos ella mateixa qui abandonés l’empresa. Ella va aprofitar-ho per escriure una novel·la inspirada en la seva experiència i també per provar de viure un any sense comprar res que no fos estrictament necessari.

Cada capítol de la novel·la és una píndola breu, en la qual veiem com els fantasmes de la societat de consum assetgen la protagonista. També l’estreny la crisi dels quaranta de la seva parella, un home que podria haver sortit del cap de Leticia Asenjo: deixa la feina, es tenyeix de ros i recupera el grup de versions de Nirvana de la seva joventut. La veu de la protagonista és un crit molt ben construït, que sona més i més ofegat a mesura que avança la novel·la. Carlota Rubio

Cinta Farnós

Cinta Farnós debuta amb la novel·la Geosmina, el títol que inaugura la nova etapa de La Magrana, que Penguin Random House rellança ara amb la voluntat de mantenir un catàleg de ficció literària de qualitat. Geosmina narra les vicissituds anímiques de la Llúcia, una dona de trenta-cinc anys, a l’hora de construir una relació de parella amb el seu company, el Liam.

Fa deu anys que la Llúcia investiga en un laboratori d’Irlanda, però darrere aquest èxit acadèmic hi batega una gran evasió. Un dia rep una trucada del seu pare que li anuncia que la seva mare, la Blanca, ha mort en un accident de trànsit quan anava a visitar la Coya, una amiga de joventut de la qual la Llúcia no sabia res. La mort de la mare serà el detonant d’un viatge, tant geogràfic com emocional, que portarà la protagonista a visitar la Coya, a Astúries, i l’ajudarà a entendre els orígens del seu bloqueig. Bernat Puigtobella

Marta Buchaca

Enmig de la pandèmia hi ha una relació que no funciona. Però la covid no és més que un escenari de fons, que ajuda a complicar les coses. Si la parella s’està a punt de trencar no és culpa de la situació sanitària. La protagonista busca solucions per arreglar el matrimoni i fer el que sigui per no trasbalsar els seus fills, però tot plegat no és més que una crònica d’una mort anunciada. Marta Buchaca ens infiltra dins el cap d’una dona, a qui acompanyem en un procés que no és ni fàcil ni ràpid, sinó ple d’alts i baixos i molta incertesa. La novel·la és àgil i intensa, el cúmul d’emocions de la protagonista són traslladats al paper amb una prosa fresca i clara. La dramaturga, que debuta en la novel·la amb Sis mesos d’hivern (Navona), no es recargola en el drama, sinó que tracta la situació amb humor. Júlia Brustenga

Pilar Codony

Una distòcia és una complicació en un part, però a la novel·la amb què Pilar Codony ha guanyat el premi Documenta d’enguany, és també un desencaix existencial. Es tracta d’una novel·la que, des dels marges dels debats de l’internet literari, s’hi posa de ple, perquè reflexiona sobre el ruralisme, la convivència entre espècies i l’autenticitat dubtosa de la vida al camp, sense arribar a conclusions grandiloqüents. I ho fa a partir de la Goja, però també de la constel·lació d’animals amb què conviu. A Distòcia (L’Altra), les vaques tenen noms de poetes i s’enamoren, i fins i tot el lector més urbanita s’emociona amb elles.

La història és ben simple: relata uns quants dies de la vida de la Goja, una dona de 35 anys i propietària d’una petita granja, que s’ha quedat embarassada i ha de decidir si tenir el fill o avortar. La convivència amb les bèsties li serveix per reflexionar sobre la relació entre cos i ment, així com els límits d’allò que anomenem animalitat. Carlota Rubio

Caterina Pérez

Els contes de Ruderals (Godall) ens parlen de la fragilitat de les relacions humanes. Aquí tot penja d’un fil, però se sosté miraculosament. Aquests relats ens arriben pels sentits, perquè Caterina Pérez té un do per crear mons sensorials a partir dels colors dels teixits o les olors de les plantes. Aquests relats, el·líptics, que diuen tant com oculten, ens parlen de vivències latents que afloren de manera subreptícia, gairebé clandestina, com aquelles plantes obstinades, que arrelen, fràgils i fortes alhora, als marges.

L’autora domina l’art de la confecció, i els seus relats es van plegant i desplegant, entre plecs i replecs amagats que no deixen entreveure les costures ni les vores de la roba, però que ens revelen el món interior més íntim en un instant d’il·luminació. A partir d’un incident puntual reverberen dolors que travessen tota una vida. Ruderals va rebre una menció especial del jurat del premi Ciutat de Barcelona, però no ha tingut encara el reconeixement que es mereix. Una joia. Bernat Puigtobella

Marta Vives

Marta Vives és molt coneguda com a periodista radiofònica, perquè és una de les veus més veteranes del Matí de Catalunya Ràdio, però no li coneixíem la seva vocació literària fins que ha publicat Diguem-ne amor (Ara Llibres), el seu debut en la narrativa de no-ficció. Vives hi ha recollit dotze històries reals que li han explicat coneguts i que tenen com a fil conductor l’amor en totes les seves formes i com a escenari a ciutat de Barcelona. L’autora ha traslladat al paper les vivències de persones que li han confiat la seva història. Ella se n’ha apropiat per donar-li forma literària, procurant ser fidel a l’experiència dels seus protagonistes, que han donat el vistiplau als seus relats abans de la publicació. Això no vol dir que totes les històries acabin bé.

Per aquests contes veureu desfilar amors heterosexuals i homosexuals; amors adolescents i adults; l’amor filial i fraternal; el poliamor i la monogàmia; o la xenofília en totes les seves formes: l’amor envers l’estranger, el desconegut o fins i tot el sense sostre. Hi podreu resseguir també els estralls que fan les malalties, que tant poden posar a prova l’amor com reforçar-lo. Bernat Puigtobella

Ricard Sunyol

“La tribu m’ha convençut que tots i cadascun de nosaltres carreguem una història que val la pena de ser enquadernada”. Aquesta és una de les primeres frases de Declaració d’invencions (Proa), el recull de contes amb què Ricard Sunyol ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda d’enguany. Només començar, l’autor increpa el lector, que forma part del “ridícul grup de gent que em llegirà” i avisa amb sarcasme i certa dosi d’enfant-terribilitat que, al contrari que la majoria d’escriptors reconeguts, ell no farà pornografia del jo sinó que en aquest primer llibre presenta un recull de jocs (d’aquí la declaració d’invencions). A partir d’aquí discorren una sèrie de contes que tenen en comú la ironia, els recursos metaliteraris, l’experimentació amb la forma i les veus literàries, i les ganes d’enfotre-se’n de tot l’artifici que hi ha al voltant de l’escriptura, el llibre i la figura de l’escriptor dins del sistema literari català. Carlota Rubio

Daniel Cid Moragas

L’espai d’un instant (Empúries), la primera novel·la de Daniel Cid Moragas, és una obra singular. Recorre Nova York, Barcelona, Itàlia i la Mallorca rural de la mà d’una persona que en cap moment arribem a conèixer del tot, malgrat que ens deixa entrar a la seva vida. La narració és plena de detalls, que creen un efecte molt visual, sensorial, i permeten al lector endinsar-se en l’entorn; però l’autor aconsegueix no perdre’s en una descripció excessiva i pesada, sinó construir una lectura àgil, que atrapa. És una història sobre la quotidianitat, d’un observador que es fixa en allò que se sol obviar. Cid volia posar en relleu tot allò que mai no forma part del nucli dels llibres. Els dos conceptes del títol de la novel·la, l’espai i l’instant, tenen molt pes al llarg de l’obra: “El personatge deambula, s’enamora pel carrer o l’observa des de la finestra; això és l’espai”, comenta Cid. “L’instant són coses que podrien haver passat desapercebudes, però no ha estat així; cal estar atent, és el debat entre el mirar i el veure”. Júlia Brustenga

Víctor Recort

Divendres 15 d’abril va fer vint anys que Plats bruts va emetre el seu últim capítol, deixant un rastre de bromes, mems i referències que encara duren avui. És per això que resulta curiós llegir Pont aeri (Empúries), de Víctor Recort, una novel·la que no va sobre Plats bruts però sí sobre el Manel i el Xavi, dos actors que han protagonitzat la sitcom més coneguda de la televisió pública catalana. Després de viure molts anys a Madrid treballant en la sèrie Portero automático, el Manel torna a casa la seva mare a l’Hospitalet i pren la decisió de tornar a integrar-se al sistema cultural català. En aquest procés recupera el contacte amb els actors de Pont aeri:en Xavi, que després de la sèrie va continuar fent carrera al teatre català, i la Bego, que mai ha aconseguit el mateix èxit que els seus companys masculins. El Manel no és el Jordi Sánchez, el Xavi no és el Joel Joan i la Bego no és la Mònica Glaenzel, però la gràcia de la novel·la és que s’aprofita de la nostàlgia i la converteix en mitologia per parlar d’allò que a Recort li ve de gust.

Agnès Marquès

Agnès Marquès debuta per trencar tabús. Amb la seva novel·la Ningú sap que soc aquí (Columna) ens presenta quatre personatges que es relacionen amb les drogues, el sexe i les emocions. La Clara, l’Àlex, el Diego i el Sebas tenen vincles que es remouen al llarg de la novel·la i es posaran contra les cordes els uns als altres al llarg de la història. Ningú sap que soc aquí té lloc en un festival de música on els sentiments són més forts i més a flor de pell que mai, i on els protagonistes es veuran molt despullats a l’hora de prendre decisions. Un viatge com aquest pot ser transformador –per a alguns d’ells ho serà–, però no sempre ho és de la forma que esperen. Vero García

Aina Gatnau

Canviar de pell (La Magrana) és el debut literari d’Aina Gatnau, una novel·la iniciàtica que relata la vida de la Mercè Roure, una jove pagesa que després d’un episodi traumàtic fuig de casa i acaba establint-se a París com a modista d’èxit. Entremig, una parada a Avinyó per refer-se i la intervenció providencial de dues figures: la Cecília, cunyada còmplice, i la Marie, hostalera acollidora. Elles, com la resta de personatges, desfilen pel dietari de la Mercè, escrit a cor obert i fil vermell de la història. Gatnau (L’Alzina, la Noguera, 1986), que actualment viu a Barcelona i es dedica a la comunicació digital i a la docència universitària, ha bastit una novel·la vibrant, transparent i emotiva, amb una prosa llampant i afilada que dringa i s’enlaira amb una lleugeresa primaveral. Més enllà d’un admirable exercici d’estil i de concisió, Canviar de pell, estructurada en capítols breus i escenes vivíssimes, beu tant de les heroïnes rodoredianes com dels relats d’aventures clàssics, amb una reivindicació gens dissimulada de la feminitat i la lluita per acomplir el destí. Marc Farràs