Què muda la serp?

La Malinche, figura híbrida: llegida sovint com una traïdora que es va vendre a Hernán Cortés, als colonitzadors, i va oposar-se així a la voluntat del seu poble. La que obrí la porta a la sang, a la conquesta. La Malinche: de ser la consellera de Cortés, a ser-ne l’amant. I, finalment, la mare dels fills mestissos. La Malinche: la infidel. El símbol de la perfídia. Però la Malinche, també: la que llegeixen i pensen Val Flores, i Gloria Anzaldúa, i Carmen Tafolla (“I came to be known as Malinche / and Malinche came to mean traitor”), i tantes d’altres que veuen en ella el naixement d’allò mestís, del que no és u, del que són moltes, i també del que són les fronteres llefiscoses de les llengües, i de les cultures, i de les invencions.

I és que és així: darrere d’una serp sempre hi ha la muda transparent, resseca i escamada. Silenciosa i invisible. El rastre d’una cosa que va ser. I en les empremtes de la Malinche també hi ha això: una figura que no s’ha de llegir des d’una perspectiva única (“the master’s tools will never dismantle the master’s house”, ens ensenyava Audre Lorde), i que s’ha d’entomar amb la incertesa i la por d’una enunciació nova. Cap a un altre lloc: cap a la muda. La Malinche: la que va entomar el destí amb les seves mans, la que va remoure el mestissatge, la que va confondre les cultures, la que va fer créixer una veu diferent.

I l’escriptura d’Anzaldúa parteix i s’estella aquí: en una hibridesa que no es tanca, en una frontera que no és solament la línia física, que és el terreny que ocupa la ment, i els residus físics que s’hi acumulen, i el bardissar social que creix allí, entre les pedres. I Pitó, el darrer llibre de Guim Valls, també s’inscriu en una tradició que remena la tradició, en una escriptura que vol pujar i baixar, i anar més enllà, créixer entre la pell viva i la pell morta. Pel fons i la forma, ho afirmo. El fons: la reescriptura del mite, descentrant Apol·lo i furgant en el viure i el moure’s de la serp. La forma: un poema que són molts poemes, i moltes veus, i ritmes i rimes que sonen alhora.

En una entrevista recent, el poeta ho explica així: “hi ha versions que deixen molt clar que aquesta serp ja practicava la profecia abans de l’arribada d’Apol·lo”, però “el que passa és que el tipus d’oracle que estava regit per aquesta serp no era tan amable pels humans, i és Apol·lo qui l’institucionalitza”. Aquí, la tasca de l’escriptura—de la invenció, insisteixo— és la d’entendre el revers del relat. Pot sonar tòpic: els mites perviuen perquè es reescriuen. Però és que amb Pitó, Valls va més enllà de mostrar una altra perspectiva contra-hegemònica: il·luminant-la, exposa com se sosté el relat triomfador, què s’amaga en les ombres que projecta, qui s’oblida en la narració. I és cert que indagar en aquestes escletxes no té un valor per si mateix, i Valls n’és plenament conscient; per això mateix, la seva poesia aguanta el relat. I el relat no es menja el vers, ni la matèria sotmet la invenció creativa, la volada poètica.

Pitó, en primera persona, s’arrossega i muta la coneguda victòria de l’ordre sobre els impulsos baixos i terrenals. Pitó ens descobreix les tramoies dels individus (que “cadascun defensa el seu melic / com a legítim centre”), la força de l’ego (“l’aigua tornarà a la font / només per imitar-me”), l’esgotament de la repetició (“jo em canso de mi”), la desactivació de ser Sísifs contemporanis (“el moviment perpetu amanseix les feres”), i que, com les serps, la condemna és seguir, no aturar-se (“anireu canviant de pell, de casa…”). La poeta Maria Sevilla ho diu d’una altra forma: “el crim no para / el crim treballa”. Darrere d’Apol·lo hi ha tot això: els pastors i els ramats que es confonen —qui és més animal, si pastor i ovella maten el temps de la mateixa forma?—; Pitó que avança mastegant les llavors, matant la vida abans de néixer; la desidentificació de les formes i la confusió entre nosaltres —contra Apol·lo, som una massa que repeteix, i repeteix, i així encamina el viure: “i caic sense saber ja qui és qui”.

El darrer llibre de Valls, rere una forma pensada i una estructura travada, afua unes preguntes que, per més antigues que ens semblin, tornen i retornen com un bumerang. Qui té el poder de les coses? O bé: qui és que les fa? El mateix: de qui són els mites? Quina vida s’hi amaga, darrere? Com en els poemes de reescriptura mítica que obren el Nosaltres, qui, de Mireia Calafell, Guim Valls ens mostra què hi havia abans de Delfos, quina és la sang que el va fer créixer, què veien els ulls de la serp, què mastegaven les dents de Pitó. I per què ho fa, ens preguntem quan intuïm l’ombra del bumerang que regressa. Potser per recordar-nos que la vida és una “pila frondosa de greix / i paraules”, que l’ordre d’Apol·lo és enlloc, i que escriure pot ser la tasca inventiva d’estetitzar la vida sense fer-la més bella, sense trair-la.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.