Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Quan la cultura t’expulsa

Els agents gentrificadors aprofiten la cultura per aconseguir allò que volen: refinar i expulsar; enriquir-se.

Últimament, de tant en tant, em recordo el privilegi de viure a Barcelona. Quant de temps durarà aquesta concessió de les elits? Per ara, pagant 2,20 euros per un bitllet senzill de transport públic, deixen que hi visqui. Toco ferro. Pot arribar el dia en què creguin que no ha de ser així. El dia en què decideixin que el meu barri —el Clot— serà explotat econòmicament fins a nivells grotescos. Aquell dia plantaran un museu que representi la culminació del que és cool i els preus (dels lloguers, sobretot) començaran a escalar imparablement. Em veuré, llavors, destinat —per força— fora del barri, el meu barri. M’hauran expulsat. És una hipòtesi que veïns d’altres zones de Barcelona ja han tastat. Tasten, de fet.

No ens ho imaginem, que la cultura pot ser cruel. Podem valorar una obra de molesta, equivocada o ofensiva però no pensem en una cultura perversa. I potser és veritat que en solitari no arriba a ser-ho, no aconsegueix aquesta cara cruel. Ara bé, empeltada en segons quins fenòmens socials, tot canvia, apareix una salvatgeria cultural que fa miracles. Miracles que són nafres. Parlem de gentrificació urbana i cultural (acostumen a anar unides), és a dir, expulsió accelerada per la cultura. Sobre això i els seus efectes en la cultura popular van parlar divendres passat el periodista Antonio Baños i l’arquitecte Antoni Ramon a l’Espai Josep Bota de la Fabra i Coats. La xerrada era part de la programació del fòrum Som Cultura Popular.

La gentrificació és especulació, elitització i desplaçament forçat. “És un procés de renovació urbana i capitalista de la ciutat”, defineix Ramon. Un fenomen polèmic i ambigu. De fet, no hi ha un model únic de gentrificació.

Barcelona ja fa temps que va sumar-se a viure aquesta infecció nascuda el 1964 a Islington (Londres). Gràcia, el Born i Sant Antoni són algunes de les zones que han patit un seriós encariment del nivell vida i la conseqüent evacuació residencial. Una sortida violenta però sense blaus, sibil·lina. A València, per exemple, qui pateix el destronament són els veïns del barri de Russafa. El fenomen és astut. Juga amb el creixement negatiu: la marxa de veïns queda dissimulada i compensada per l’entrada de nova població immigrant (acabalada o modesta, depèn del barri). La gentrificació també implica tall i discontinuïtat. Extirpa l’ànima al lloc afectat. Acaba amb la idea del nosaltres, de col·lectivitat.

Baños, ex diputat de la CUP i veí de Nou Barris, tracta la gentrificació com un fenomen “especial i urgentment preocupant”. El considera “un dels fenòmens més crus de la globalització lliberal”. Impedeix, diu, “una vida plena”, una vida vinculada a la comunitat. Sentir-se part. Segons Baños, la gentrificació urbana inclou la pretensió de convertir “la ciutat en una indústria, una fàbrica”. En aquest intent de transformar i desvirtuar l’urbs hi entra en joc la cultura. “Els agents i les edificacions culturals són part de la infanteria que facilita la gentrificació. Fins ara crèiem que l’operació venia de l’amo que té una fàbrica tèxtil. I ara resulta que la destrucció d’un barri també pot causar-la el propietari d’un museu d’art contemporani. Passen coses que des de la crítica no havíem previst”. Creure que més cultura es traduirà en menys salvatgisme és una il·lusió. Les arts són indispensables per a pervertir la ciutat: “La gentrificació utilitza la cultura per ocupar espais i expulsar veïns”.

La gran paradoxa del fenomen és que aprofita una nova oferta cultural —art flamant— per ennoblir barris mentre ignora que està expulsant la cultura popular. Aquests agents socials que substitueixen una cultura per l’altra serien avui, segons Baños, els hipsters, els esnobs. “Aquesta gent que ho omple tot de magdalenes, parla estrany i fa que les cerveses costin sis euros”, ironitza. Baños rebutja la definició de l’economista nord-americà Richard Florida que retrata “el hipsterisme internacional” com la “classe creativa i tolerant”. Florida parla de les tres tes: talent, tolerància i tecnologia. “Els sabaters o agricultors són tant o més enginyosos i tolerants, el que passa és que un community manager vesteix més”. Citant a la sociòloga Sharon Zurkin (també nord-americana), que defineix el moviment d’artistes com “la força expedicionària” que contribueix a la gentrificació, Baños afina una mica més la seva explicació del fenomen: la classe creativa cau “en paracaigudes” als barris enviats pels “poders centrals de la ciutat”, la diferència de renda augmenta (rent-gap), el mercat immobiliari ho aprofita i infla el preu dels lloguers, els veïns comencen a desfilar i llestos.

“Les forces gentrificadores i les institucions s’alien amb les forces immobiliàries capitalistes. A qualsevol alcaldia li interessa que hi hagi més rics que pobres. Els pobres molesten més, necessiten més serveis socials; en canvi, els rics donen marca i la marca dóna diners”, agrega Baños. El Raval és un cas paradigmàtic. Era un barri degradat, “amb massa puta i massa ionqui”. Es decideix polir-lo “de manera cultural, perquè policialment ja no toca. Farem museus”. Apareix, aleshores, un décalage entre barri i comunitat. “No hi ha veïns del Raval que entrin al Macba. No hi ha una relació entre la vida de la plaça i l’exposició de l’interior. El poder aconsegueix plantar un fort de cultura que no és cultura popular”. És alta cultura prou lluïda per portar turistes de Singapur i suficientment eficaç per expulsar la vida veïnal.

Si Baños rebutja rotundament tenir actituds gentrificadores, Ramon, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, es presenta com, “potser”, convidant al dubte, el gentrificador ideal: és arquitecte, professió sociològicament delicada que tendeix a remoure-ho tot. Ramon es demana quina cara té el gentrificador. Descartem el pijo: “Ja té els seus barris. Disposa del seu espai dins de la ciutat, un espai en què se sent prou còmode. Espais com ara Sant Gervasi o Pedralbes, on hi ha blocs de pisos de luxe amb jardins interiors ben pentinats. El gentrificador no se sentiria a gust en aquestes zones. Gràcia, per exemple, sí que ho troba un espai ideal”. Per tant, tenim un perfil, un entre tants: el gracienc tocat i posat, el de les magdalenes i la roba vintage. El que vol viure l’experiència (falsa i cara) del barri. Baños ofereix un cas de baf suposadament genuí però que en realitat és adulteració: Can Roca, la taverna de Sant Andreu. Un canvi de propietaris l’ha fet passar de ser un bon bar a constar com un dels millors llocs per a fer el vermut. Tot té un aire massa calculat i, en el fons, banal. Això sí, llueix i gentrifica prou bé, refina la zona. Els turistes (o els artistes) hi paguen la gamba de Palamós a deu euros. La gentrificació, però, també pot fracassar. Seria el cas del Canòdrom de la Meridiana. Els poders de la ciutat es van entestar a convertir l’edifici en un centre d’art (contemporani, evidentment) però cap dels projectes presentats durant anys tenia sentit. No es pot fer un museu en un edifici que amb prou feines té parets (és una graderia, de fet). Cert deliri i grans dosis de voracitat. El llautó de “la cultura de cub blanc” (Macba again), ben a la vista. El millor de tot: avui, el Canòdrom, és un espai de cotreball.

“Un primer gentrificador va ser Oriol Bohigas”, estima Ramon. L’arquitecte i ex regidor de Barcelona no va sortir gaire ben parat de la conversa. Segons Baños, “Bohigas representa el despotisme il·lustrat. La gent que es pensa que una ciutat portuària es pot netejar. Els qui volen imposar higiene sobre el que significa la ciutat: brutícia i confusió”. “El Bohigas gentrificador és el que baixa a viure i treballar a la Plaça Reial perquè té la Boqueria a prop o la ganiveteria a sota casa. Hi ha un nou model de ciutat que li agrada. Un model que queda lluny de la ciutat anònima dels rics”, continua Ramon. Amb la seva arribada, molta gent se’n va a viure a la Plaça Reial i voltants. Artistes com ara Maria del Mar Bonet. Bohigas la transforma. Per exemple, per purificar-la de ionquis es col·loquen uns “bancs difícils” que impedeixin punxar-se còmodament. No s’aconsegueix. “Ens pensem que el disseny canviarà el fer de la gent i no és així”, aclareix Ramon, que proposa dues pel·lícules que aborden (més o menys) la gentrificació, les dues amb París d’escenari. Són Irma, la dulce de Billy Wilder (amb el mercat de Les Halles replè de putes i drogaddictes) i Touche pas à la femme blanche de Marco Ferreri (amb l’expulsió dels indis sioux de Les Halles, pavelló gentrificat). A Touche pas à la femme blanche, la plaça acaba derruïda. Es passa de gentrificar a cometre un urbanicidi. “Mecanisme de buidatge”, en diu Ramon: ocupo un lloc atractiu però el transformo tant que el que havia vist atractiu desapareix.

Ramon es demana també si el gentrificador té cultura. La resposta la dona via Adolf Loos, arquitecte vienès, pare del racionalisme pulcre. Loos, irritat per haver vist una casa enmig d’un paisatge formós, escriu: “Per què un arquitecte, tant si és bo com dolent, espatlla el paisatge del llac? L’arquitecte com gairebé tots els altres habitants de la ciutat no posseeix cultura. Li falta la seguretat del camperol, que sí que en té, de cultura. L’habitant de la ciutat és un desarrelat. Entenc la cultura com l’equilibri entre l’interior i l’exterior de l’ésser humà, la qual cosa garanteix una manera sensata de pensar i actuar. Per què els papús tenen cultura i els alemanys no?”. Els papús es tatuen, duen perles i plomes. És natural que ho facin, és cultura popular: l’autenticitat no es busca, s’és autèntic. La recerca mateixa aniquila la puresa.

Baños tancava la xerrada per aquesta senda, reprenent la qüestió de l’essència. “La idea de barri és una idea de vinculació estricta a unes xarxes que no són traslladables. Si ets cosmopolita, no pots ser de barri; i si ets de barri, no pots ser cosmopolita. Són dues classes enfrontades a mort. El barri és un. Un lloc específic, amb una gent concreta. Té a veure amb el temps i l’espai”. Tot és, finalment, una tensió, un frec, una disputa. La que es bat entre la cultura com una pulsió vital i la cultura entesa com a caprici, matèria que omple buits espirituals. Escollir entre la processó de San Xibeco de La Prosperitat (creació comunitària, nostrada i sincera) o el Holi Festival (banalització cultural).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació