Quan la crònica troba la poesia

A la segona sessió del cicle de xerrades 'La literatura d’allò real: diàleg de les dues ribes sobre periodisme', organitzat per Casa Amèrica, cronistes d’Amèrica Llatina i de Catalunya examinen noves formes de periodisme narratiu.

A la segona sessió del cicle de xerrades La literatura d’allò real: diàleg de les dues ribes sobre periodisme, organitzat per Casa Amèrica, cronistes d’Amèrica Llatina i de Catalunya examinen noves formes de periodisme narratiu.

Roberto Herrscher | © Ariana Nalda

Gabriela Wiener i Jorge Carrión són els convidats d’avui. Nascuda a Lima, Wiener va viure durant un temps a Barcelona i és autora de textos com Sexografías o Llamada perdida, la seva darrera obra. Carrión ha escrit diversos llibres de no-ficció, com Librerías, però també novel·les, sempre amb la finalitat que “cada llibre sigui diferent”. Noves maneres d’explicar. Periodisme literari des del ‘jo’ és el títol que se li ha donat a aquest segon acte. Assegut dalt de l’escenari també s’hi troba Roberto Herrscher, coordinador del cicle i un dels analistes més qualificats d’aquest gènere al nostre país. Tots tres es coneixen des de fa molts anys quan van coincidir en una revista literària que va gaudir d’un gran prestigi en el seu moment, Lateral, malauradament ja desapareguda. Eren els primers anys del segle XXI.

Roberto Herrscher comença recordant quan amb Gabriela Wiener van entrevistar l’escriptor i periodista Ryszard Kapuscinski, que va visitar Barcelona l’any 2006. En el seu llibre, Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura, Herrscher explica amb detall aquest encontre i el descriu com un dels regals més grans que li ha donat aquesta professió. L’autor polonès els va confessar, entre d’altres qüestions, com de necessària era la poesia en la seva tasca de cronista i de reporter. En aquest sentit, Gabriela Wiener sembla que ha predicat amb l’exemple, si se’n pot dir així, i en ocasions ha escrit poemes narratius per explicar petites històries extretes de la realitat. Una de les lliçons que va aprendre quan començà aquesta activitat és que “les primeres paraules han de seduir”. De mica en mica va anar assolint una veu pròpia i la forma que més li interessava per acostar-se al món. “Els meus llibres tenen forma orgànica. Hi ha les meves obsessions”. S’hi descobreix una recerca de la intimitat, el fet de relatar a través del seu propi cos (molt proper a l’anomenat “periodismo gonzo”). Sempre li han interessat les històries que palpiten, on la vida bull amb la màxima expressivitat. En canvi, s’ha vist incapaç de crear a través de la imaginació o de la ficció.

Jorge Carrión sempre ha viscut la crònica de viatges amb passió, tal com ho recorda la mateixa Wiener. De fet, la idea que tenia Carrión de la no-ficció quan s’iniciava en aquest món estava vinculada a l’autobiografia i a la literatura de viatges. Els seus primers models van ser Juan Goytisolo i W.G. Sebald (del qual, per cert, n’impulsà la mostra que se li va dedicar al CCCB fa pocs mesos). Fa uns anys va coordinar l’antologia de textos Mejor que ficción. Crónicas ejemplares, que va publicar Anagrama. Amb aquest títol, certament provocador, volia reivindicar altres maneres de fer literatura que potser no gaudien del prestigi i de la difusió que podien tenir altres gèneres. Sembla que ara, arran del Nobel a la periodista Svetlana Aleksiévitx, la crònica queda legitimada, tot i que ja té una extensa trajectòria amb noms tan remarcables com Capote o García Márquez (encara que aquest hagi estat més reconegut per les seves novel·les). Un cop el periodisme literari ha assolit aquesta fita, com hem de continuar?

Jorge Carrión | Foto: Idec-UPF

Jorge Carrión s’ha atrevit, fins i tot, amb el periodisme gràfic. Fa poc ha publicat un còmic de no-ficció: Los vagabundos de la chatarra, editat per Norma, el qual tracta sobre les persones que recullen ferralla a Barcelona. Les il·lustracions han anat a càrrec de Sagar Forniés. La història remet, en certa manera, a l’època que l’escriptor català va viure a Buenos Aires, ciutat on no era estrany veure gent recollint cartró. La funció social de la crònica és més necessària que mai: “El periodisme assenyala el tabú i intenta trobar la manera més ètica per retratar la realitat”.

Existeix unanimitat en assenyalar que amb la crisi moral, social i econòmica hi ha un renovat interès pel periodisme narratiu, per noves formes d’explicar la realitat. Els mitjans digitals han facilitat l’aparició de publicacions i també han afavorit que sorgeixin altres formats narratius que semblaven impensables tot just fa cinc o deu anys.

Abans d’acabar, Roberto Herrscher no deixa de reivindicar l’entrevista literària i la defineix com “una obra de teatre de dos personatges”. Ens anuncia la darrera sessió del cicle, que tindrà lloc el proper dijous 29 d’octubre i que versarà sobre com s’explica la societat actual a través del futbol.

Poc després, quan acabo de deixar el Passeig de Gràcia i ja em trobo al carrer Casp, observo tres homes que recullen cartró. Per un moment he pensat que em trobava a Buenos Aires (tot i que no l’he visitat mai). És evident, però, que hi ha unes problemàtiques socials comunes i és tasca del periodisme, amb les seves eines literàries, no solament exposar-ho sinó també explicar-ho bé.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació