Quan imaginem el futur el construïm?

“Com t’imagines el futur proper de la cultura? Perspectives de futur des de la gestió cultural” va ser l’últim col·loqui de les jornades XOC, amb Francesc Viladiu, Gaston Core, Xapo Ortega, Ricard Planas, Núria Sempere, Cristina Alonso i Pep Espelt.

Carolina Zarauza Andradas

Carolina Zarauza Andradas

Graduada en Història (UB). Cursant Màster de Gestió Cultural (UOC)

“Com t’imagines el futur proper de la cultura? Perspectives de futur des de la gestió cultural” va ser l’última taula rodona de les jornades XOC, va comptar amb participants com Francesc Viladiu, Gaston Core, Xapo Ortega, Ricard Planas, Núria Sempere, Cristina Alonso i Pep Espelt, que va anar-se’n a mig debat per discrepàncies amb el discurs dels altres ponents. A diferència de les altres activitats plantejades a la jornada aquesta va ser abordada exclusivament per gestors culturals. Els ponents van ser triats perquè els projectes en els quals estan implicats es qualifiquen d’alternatius, amb una visió molt pròpia, particular i en constant relació amb la comunitat.

Gaston Core a Hiroshima. © Tatiana Pagà

Aquesta taula rodona a través de les preguntes formulades pels moderadors va abordar els elements i eines necessàries per al futur de la cultura i la gestió cultural. Són projectes de petit format, creats gràcies a les noves tecnologies, la proximitat a la comunitat, els discursos alternatius, el canvi social i la participació del públic. També va sorgir un interessant debat sobre la dicotomia i la relació públic i privat en el món cultural.

La principal pregunta va ser: “A través de la vostra experiència, com us imagineu el futur proper de la cultura o de la gestió cultural?”. Podríem dir que a l’hora d’imaginar el futur cultural, s’ha de pensar a construir-lo a partir de l’experiència i dels canvis socials i polítics. Per Xapo Ortega la cultura sempre té un element reivindicatiu, un element que permet un canvi en la societat. Pep Espelt va parlar la necessitat de reinventar-se cada dia en la cultura, ser proper a la gent i entrar directe a l’artista i la gent del carrer. Cristina Alonso va expressar una opinió molt interessant respecte a la pregunta, ja que per ella en la cultura hi ha un element històric que fa que sempre estigui abocada al passat o al futur, però el que s’ha de treballar és el present immediat. Núria Semepre va destacar que el futur de la cultura depèn de posar mitjans materials i personals per poder donar oportunitats a la comunitat de decidir ella mateixa i tenir experiències artístiques: “La clau és donar drets culturals a les persones que pel seu origen semblen no tenir-ne”. Per Ricard Planas l’àmbit cultural està en un moment de culminació d’un procés que neix al XIX en la literatura. Aquest procés és una lluita per la difusió de la cultura, en el cas actual internet i la tecnologia digital, les quals ja permeten arribar a tot arreu. El futur, segons Planas, serà com ara però amb el creixement de moltíssims projectes culturals.

El tractament de la comunitat és imprescindible per al futur de la cultura i va ser un dels eixos del col·loqui. Pels ponents és necessari permetre que diferents comunitats es relacionin utilitzant les pràctiques culturals. No han d’existir pràctiques culturals separades sinó espais que permetin una cohesió social real entre la diversitat de cultures, gèneres, etc. És fonamental per als gestors culturals entendre que són els col·lectius els que donen suport als projectes i permeten que es vagin expandint, i per això és convenient que formin part del projecte des del principi creatiu, perquè s’impliquin en la creació.

Ricard Planas, editor de Les Males Herbes

Ricard Planas va opinar que “cada projecte té el seu col·lectiu, la idea és buscar-los i intentar lluitar contra l’assimilació, contra el no voler ser diferent”. També hem d’entendre que la comunitat no solament és el públic, sinó que també està conformada per diverses disciplines, i per tant ha d’existir un diàleg en cada àmbit. La cultura ha de ser política però no partidista, és una arma de transformació de la comunitat i de canvi social molt potent, i per això ha de treballar en xarxa, per arribar a més comunitats. Per Cristina Alonso els projectes han de respondre a metodologies de governança participativa i han de crear relacions de trobada que substitueixin la burocràcia de les dades i indicadors.

Cal destacar de la taula rodona la relació plantejada entre el sector públic i privat, en aquest cas es va abordar des de la perspectiva de les subvencions. Pels ponents els recursos comunitaris haurien de donar rellevància als projectes culturals alternatius, ja que no hi ha uns indicadors clars de quina manera es subvenciona el sector públic; per Gaston Core dins d’aquests criteris no hi ha una capacitat artística del projecte sinó un partidisme polític. També van destacar que actualment no existeixen mecanismes de transparència en l’administració, i això no permet l’experimentació en els projectes. Núria Sempere va dir que en el cas de l’entorn cultural i la comunitat és difícil entendre què passarà o com reaccionarà la població als projectes, però això no ha de ser un impediment per provar noves alternatives. També va destacar que la relació entre la gestió publica i privada no era complementària sinó suplementària i que en molts casos l’element privat es plegava als desitjos de qui té el poder públic en cada moment.

La resposta de l’espectador sobre la relació entre els sectors públic i privat no va fer-se esperar i van sorgir veus que van rebatre aquestes opinions. Alguns van explicar que en molts casos el sector públic té problemes de comunicació entre departaments perquè no abasten tots els projectes, i que moltes vegades els treballadors del sector públic se senten pressionats tant des de fora com des de dintre. També van comentar que, tal com havien expressat els ponents en les seves queixes, semblava que el sector públic era un element de fre de la cultura, i que els plantejaments de la taula donaven peu a pensar que el sector privat podia fer més bona feina que el públic. Els ponents van respondre que no volien dir això, sinó que parlaven sobre l’àmbit d’equipaments, no de professionals. Per ells, el sector públic necessita fer una sèrie de canvis en elements com l’adaptabilitat d’horaris i l’acceptació de projectes que discrepin amb la moral del poder, però que aquests problemes estaven relacionats amb les altes instàncies i no amb els treballadors públics. Cristina Alonso va afirmar que no s’ha de parlar de l’administració pública com un gran ens, sinó que s’ha d’evitar l’enfrontament entre el públic i el privat i treballar conjuntament en els projectes, obrir camins i facilitar més el diàleg.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació