Quan érem refugiats, un testimoni de Teresa Pàmies

Quan érem refugiats*, llibre testimonial de l’escriptora Teresa Pàmies (1919-2012) que va signar el març de 1975, és la continuació de Quan érem capitans, llibre igualment memorialístic amb el qual l’any 1974 va obtenir el Premi Joan Estelrich, que convocava la desapareguda Editorial Dopesa.

La lectura d’aquest segon text de memòries fa pensar que l’autora el va escriure no només com a segona part de Quan érem capitans sinó també com a resposta a les cartes que va rebre a propòsit de la lectura d’aquest llibre celebrat. No és difícil endevinar en els fragments de les cartes que Teresa Pàmies inclou en l’arquitectura literària de Quan érem refugiats, l’interès que devia moure tanta gent a comprar el llibre premiat i llegir-lo fins i tot en una nit, assedegats d’aquelles paraules que descriuen fets històrics, reals. El silenci espès sobre episodis de la Guerra Civil i els seus protagonistes era encara massa gran tot i les escletxes que ja s’havien obert en l’última dècada del dictador. Recordem que Franco va morir el 20 de novembre de 1975. Sens dubte la publicació de Quan érem capitans, de Teresa Pàmies, va provocar tanta expectació com la seva lectura va provocar admiració i no poc enuig.

Aquestes cartes enutjades i tristes reflecteixen una realitat molt diferent a la viscuda per Teresa Pàmies i que mostra obertament en el seu relat amb el benentès que tota experiència és subjectiva: «El meu testimoni d’aquell temps només vol ser personal», escriu Pàmies a Quan érem refugiats. Aquestes cartes, unes enyoradisses (les escrites per companyes que poc o molt havien compartit un temps d’exili), altres dolgudes i posant de manifest la tragèdia, l’accent en el temps de foscor que es va abatre sobre la gent que es va quedar a Catalunya, són escrites per antigues companyes de generació de l’escriptora, així com de companyes del seu partit. Dones que van viure els llargs anys de la postguerra amb la por enganxada al cos i amb el desig d’oblidar, de passar pàgina per poder tenir una vida normal no només pel que fa a l’àmbit del quotidià, sinó també per defensar-se del xoc emotiu i transcendent, fins i tot per a la salut psíquica, de pertànyer al bàndol perdedor i ser perseguit per tenir segons quines idees contràries a un règim autoritari i venjatiu que no s’estava de brocs i si convenia matar, matava, o enviava la gent a podrir-se en una presó, o obstaculitzava que pogués treballar i guanyar-se la vida, que és una altra forma de càstig o de mort civil.

No és difícil imaginar tampoc l’impacte emotiu que aquestes cartes devien causar en l’ànim de Teresa Pàmies, que sens dubte havia escrit Quan érem capitans per la necessitat de fer llum en la memòria personal i col·lectiva, tot explicant la seva experiència i la dels seus companys i companyes de partit.

Després de la desfeta republicana, Teresa Pàmies, una jove i apreciada dirigent de les JSUC (Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya) va emprendre el camí de l’exili el gener de 1939. I és el relat d’aquests primers temps del seu exili penós com tots els exilis (que en diverses etapes i per diferents geografies va durar fins a l’any 1971 quan va tornar a Catalunya), amb què Teresa Pàmies construeix aquest segon volum de memòries que va titular Quan érem refugiats. En el qual, i de manera moderna i original en aquest gènere, incorpora fragments significatius de les cartes rebudes arran de la publicació de Quan érem capitans, així com contrapunta la narració fragmentària amb notícies aparegudes en mitjans periodístics com La Vanguardia Española, on es cantaven les glòries i fastos del règim enmig de la misèria, es donava fe de les festes, obertura de salons de te i els balls i concursos que s’organitzaven per distreure l’oci de jerarques, falangistes, propietaris i funcionaris, així com dels nous rics que van aparèixer com bolets. Entremig, i als nostres ulls tan impúdicament, es publicaven petites notes on s’exposaven les caces de «desafectos al régimen» i el seu càstig merescut.

A Quan érem refugiats hi llegim el relat de l’entrada a França de Teresa Pàmies l’any 1939, el seu pas pel camp de refugiats de Magnac-Laval (amb un riquíssim anecdotari d’aquells dies, tràfecs i les amistats que hi va fer), els dies de col·laboració amb la Resistència, així com el viatge a Santo Domingo amb el vaixell Lassalle i la fugida alliberadora cap a Cuba tot escapant del govern de l’impresentable cabdill Leónidas Trujillo. Totes aquestes etapes de l’exili fins arribar a Cuba l’any 1940, on una jove Teresa Pàmies celebra els seus vint-i-un anys, estan explicades a Quan érem refugiats amb el llenguatge nítid i ben articulat que caracteritza la prosa literària de l’escriptora lleidatana, ja sigui testimonial o de ficció.

L’interès històric de Quan érem refugiats és indubtable. Ho era quan va ser escrit i publicat en aquell temps en què les noves generacions ens trobàvem àvides de canviar el nostre entorn tant com amb el desig de saber el més detalladament possible la història que ens havia estat furtada de les aules i a penes explicada a casa, ja que la por tenallava encara aquells que n’havien sofert represàlies. I ho és ara mateix, quan sembla que hàgim entrat en un bucle històric i no només pel que fa al nostre àmbit social i polític sinó també amb la tragèdia humanitària que suposa que tanta gent hagi d’abandonar casa i pàtria camí d’un destí incert, ja sigui per causa dels estralls d’una guerra, ja sigui per causes econòmiques o polítiques.

Una lectura ajustada de Quan érem refugiats ens fa veure, però, i la mateixa autora se’n fa ressò en algun moment de la narració del seu èxode, la gran diferència que hi ha entre els refugiats que es veuen llançats a la seva sort i abandonats de la mà de Déu, i els qui, com ella, formen part d’una família àmplia com és la pertinença a un partit amb la solvència del seu, ni que fos subvencionat de manera voluntarista i generosa per part dels seus afiliats repartits arreu del món. En els seus periples Teresa Pàmies rebia paquets, cartes i ajudes de tota mena quan tan pocs en rebien, si bé també explica com aquests béns es repartien encara que només fos per no despertar enveja ni provocar escàndol. Personals circumstàncies que d’alguna manera posen en evidència les seves companyes de generació i de partit que es van quedar a Catalunya. Ni de lluny Teresa Pàmies va viure l’escarni, el rebuig social i la humiliació que van patir les seves companyes. Ella, per més privacions que passés en un moment determinat, sentia orgull compartit per tot el grup que sent perdedor se sentia moralment guanyador, juntament a la força que li donava la companyia dels «nostres».

No és fàcil oblidar l’escarni, el rebuig, la humiliació. Es poden traslladar les circumstàncies de les vexacions al quarto dels mals endreços, però el sentiment d’humiliació és com una segona pell que entela l’existència, que neuleix l’ànima. Aquelles noies –ara les dones que escriuen el «seu relat» a Teresa Pàmies- van haver d’amagar o renunciar als ideals que les havien mogut a treballar per canviar el món injust que havien trobat. Aquelles noies van haver d’abaixar els ulls, vinclar l’esquena i agenollar-se davant la realitat adversa que han de viure els derrotats mal tractats i mossegar-se la llengua durant anys i anys. Quan Teresa Pàmies devia rebre aquests testimonis que ho eren d’un dramàtic i traumàtic exili i refugi interior, devia creure en la necessitat de fer-los igualment públics: «Perdre el temps llegint-te? Res d’això. No hi ha temps més ben aprofitat que el d’escoltar les vivències dels altres», escriu Pàmies.

Calia donar veu a qui no n’havia tingut. És així com Quan érem refugiats, de Teresa Pàmies, esdevé un magnífic retrat de grup amb el relat de tots els exilis, exteriors i interiors, i l’immens dolor anímic que provoquen. Tenia raó l’escriptora quan en ocasió de la publicació conjunta l’any 2000 de Quan érem capitans i Quan érem refugiats en un sol volum titulat Memòries de la guerra i l’exili, va dir al periodista Josep M. Huertas que aquest llibre era «tan interessant, o més, que la primera part».

*La primera edició de Quan érem refugiats la va publicar l’editorial Dopesa l’any 1975. L’any 2017 Sembra Llibres en va fer una nova edició. El volum Memòries de la guerra i l’exili el va publicar Proa l’any 2000.