Protocols en sanitat

La gruixudíssima porta metàl·lica d’entrada a la clínica d’aguts s’obre després que des de cabina un infermer hagi activat el mecanisme electrònic. Entren, amb gran renou, ells forcejant i ella també forcejant i bramant i remenant tot el cos agitadament, fora de si, una bella noia sorprenentment—perquè ja no s’usa gaire—amb camisa de força i dos infermers que la tenen com poden. És mig matí i aquella anomalia dins l’avorriment general va avançant pel passadís que dona a una renglera d’austers seients de fusta encastats a la paret, on hi ha apostats tres o quatre interns que miren l’escena alhora distrets i espantats.

Un dels qui seuen, un noi bell i curiós, no deixa de mirar amb actitud admirativa els ulls de la noia apesarada. Quan són davant per davant, ella el repara. Queda estacada en sec. Deixa de remenar-se i cessa el bram. Se’l queda mirant. Els dos infermers que la tenen paren també de forcejar i, sorpresos que s’hagi obrat el miracle, es miren també el noi, fent cara de voler-li demanar com s’ho ha fet. A continuació, tots tres reprenen el camí cap a l’habitació. La noia, tombant ja cap a un altre passadís, gira el cap un moment per seguir mirant el noi. Finalment, torna a bramar i a moure el cos agitadament. Sí, hi havia hagut un enamorament a primera vista. És una història real.

Una altra història real: Un pacient en crisi paranoica creu que està en contacte amb una civilització extraterrestre i que tots els esdeveniments del seu voltant, des d’una conversa que no té a veure amb ell fins al gest que fa algú per casualitat, es refereixen a ell i a la seva suposada situació excepcional, i això darrer el referma en la seva convicció. Ha elaborat tota una construcció intel·lectual coherent i hermètica sobre el fet, d’ell, estar en contacte amb extraterrestres. Fins al punt que comet la imprudència de demanar a un veí si sap si a casa li han instal·lat un circuït tancat de televisió, perquè té la sensació de veure programació repetida i no la que li revelaria la seva situació, situació que de ben segur ha d’haver transcendit als mitjans i ha de ser per això que tothom pel carrer se’l mira amb sorpresa o rebuig.

Doncs bé, després d’aquesta imprudència en comet d’altres i acaba internat. I en el curs de l’ingrés, un bon dia va a veure el psiquiatre i li explica content que ha “punxat” la paranoia; que l’ha desactivat per mitjà de l’autoanàlisi i del raonament lògic. És una persona intel·ligent i no menteix: certament ja només li queda un residu de la paranoia, i aquesta s’ha punxat com un globus: molt de pressa. Encara que no té al·lucinacions, el metge tot i així no li rebaixa la dosi d’antipsicòtic, per la qual cosa el pacient, vist que no li fan cas quan diu una cosa que s’hauria de tenir en compte, es deprimeix i li cal més temps d’estada a la clínica i un antidepressiu. Surt així d’alta—al cap d’una pila de mesos—amb més medicació que quan hi va entrar, i amb la mateixa dosi d’antipsicòtic del primer dia.

Són dos casos que fan palesos alguns dèficits en els protocols sanitaris en salut mental al nostre país: (1) La violència no s’hauria d’exercir preventivament si abans no s’ha provat un apaivagament verbal i actitudinal, independentment de l’estat amb què la policia o els serveis sanitaris es trobin un pacient i independentment del que aquest hagi fet just abans; això per una banda. I per altra banda (2) s’hauria de fer un ús més racional de la medicació (tal com diuen els fulls de medicació que expedeix el Departament de Salut: “Pel bé de tots, fem un ús responsable de la medicació”: si això val per als pacients, també val per als metges), (3) s’hauria de promoure—en la mesura en què es pugui—, com a complement de la medicació, l’autoteràpia a través de l’autoanàlisi i el raonament lògic (el principi de la navalla d’Occam és un bon punt de partida: Què és més probable: que estiguis en contacte amb una civilització extraterrestre i que tot giri al teu voltant o bé que se te n’hagi anat la pilota?), (4) s’hauria d’aplicar en la relació metge-pacient la regla bàsica de dret que fa: in dubio pro reo i no desconfiar per sistema del que diu algú que està més o menys alterat (a més, cal tenir en compte que les medicacions psiquiàtriques són majoritàriament sedants, per la qual cosa el pacient, a més de poder estar més o menys alterat, pot tenir dificultats d’expressió afegides i ser en conseqüència encara menys creïble; en aquest sentit, s’han reportat força casos de malalts mentals que, a causa de les dificultats d’expressió que propicien la patologia mateix i també la medicació, quan tenen un problema físic com ara un atac de cor, són internats sense haver-se fet un diagnòstic diferencial en un psiquiàtric en lloc de ser portats a un hospital de medicina general), i (5) s’hauria d’establir un temps raonable d’estada a les clíniques en funció de la gravetat i no en funció del que digui un jutge si és el cas que el pacient ha ingressat involuntàriament; un temps que no esquinci la vida anterior del pacient d’una manera potser irreparable: relacions de parella, feina, projectes endegats, etc.

Quasi coincidint amb el proppassat Dia Mundial de la Salut Mental es va estrenar a les pantalles “Joker”, pel·lícula on hi ha un moment d’una escena en què es veu com el protagonista té davant el seu diari personal, i durant alguns segons s’hi pot llegir: “La cosa pitjor de tenir una malaltia mental és que la gent espera que et comportis com si no la tinguessis”.

La cosa pitjor, no obstant, no és sempre el rebuig (que esperi la gent un comportament “normal”), sinó la malaltia mateix. A part de millorar protocols sanitaris, doncs, és una cosa enormement desitjable invertir els diners suficients en investigació en psicofàrmacs, així com obligar les companyies farmacèutiques a oferir fàrmacs poc rendibles econòmicament però de primera necessitat a un preu raonable; per a la qual cosa aquestes companyies, per regulació administrativa, no haurien de seguir les lleis del mercat. Això a fi d’aconseguir (1) que hi hagi una quantitat de psicofàrmacs suficient i no irrisòria com ara (5 tipus davant dels 10 que hi ha només per al cor), (2) que siguin menys invasius, (3) que siguin més eficaços, (4) que estiguin més adaptats bioquímicament i fisiològicament a cada pacient, (5), tant com es pugui, que vagin a la causa i no es limitin a un tractament simptomàtic, i (6), que no suposin una despesa tan gran per a l’Estat ni per als pacients que n’han de consumir molts.