Portes, somnis i colors

Era una nit fosca i freda d’hivern. Avançava per un carreró estret i trist entre les runes del cas antic. Feia pudor de claveguera i anava esquivant, com podia, les rates que sortien d’una claraboia esquerdada; l’una darrera l’altra… Tombava una cantonada tímida, sense angle, pujava tres graons i em quedava palplantada davant d’una porta arrodonida de fusta verda. I, sense pensar-m’ho dues vegades, inconscient, picava tres cops: Toc, toc, toc! Llavors sortia un vell barbut i empipat, amb una escombra, com un bruixot, i jo arrencava a córrer avall. I cada nit, el mateix somni.

Sempre em despertava suada, com si hagués passat la nit fugint de qui sap què. Desorientada, a poc a poc, em posava les sabatilles blaves, anava a fer un riu, bevia un got d’aigua, em rentava la cara i mirava la meva imatge desdibuixada en un mirall, borrosa… I me’n tornava al llit fent ziga-zagues, m’abraçava ben fort al coixí i m’adormia de nou, com un soc.

Sovint somniava que volava més enllà de l’horitzó. M’abraçava a una mena d’escombra moderna -com una mena de dron antic-, i m’enlairava ben amunt, com la Mary Poppins. Ben lluny, fins arribar als terrats d’una gran ciutat desconeguda, taciturna i tèrbola. Feia molta xafogor. Tothom dormia amb la finestra oberta. Jo planejava sigil·losament, sense fer soroll, pels carrers estrets i emboirats, mentre esguardava els somnis secrets entre penombres. N’hi havia de tots colors! Blaus, verds, grocs, vermells, negres, blancs… I també de grisos.

I, com un lladregot qualsevol, amb una mena de caçapapallones màgic, els anava atrapant i, amb molt de compte, els anava guardant dins d’un gran cistell de vímet, amb tapa, com el de la caputxeta vermella. I abans que es fes de dia fugia corrents, com el vent, sense que ningú em veiés. Un cop a casa, anava cargolant els somnis, un a un, procurant que no s’esquincessin, i els guardava amb tendresa dins la meva capsa secreta, sota el coixí. I em tornava a adormir dins d’un altre somni.

Volia ser escriptora, però la inspiració m’era esquerpa. Cert que hi havia mil i un temes, com hi havia mil i una nits, però jo no trobava la manera de desvetllar-los i m’enfonsava com una pedra dins d’un pou. Per això necessitava robar somnis. Cada nit, entre somni i somni.

– Un altre somni? No! No pot ser!

M’he despertat de cop. Davant meu hi havia una estranya porta vermella entreoberta que donava a una escala fosca i humida. No l’havia vista mai! O potser sí. En un somni? En un conte? A casa d’aquell pagès barbut que duia una dalla a la mà? No ho sé. Què hi feia aquella porta vermella aquest matí a la meva habitació?

Recordo que a la tauleta de nit, damunt d’una pila de llibres pendents de llegir, hi havia una tassa de te negre, mig plena. L’he escurada d’un glop, però tenia un gust amarg, incert i mig exòtic. Sense donar-li més importància, m’he posat les sabatilles blaves i m’he apropat fins a la porta vermella. Per l’escala pujava una olor de xocolata desfeta irresistible i una música celestial molt dolça. Bach? Potser. El cas és que mig tremolosa he obert la porta vermella i, just trepitjar el primer graó, he relliscat daltabaix.

M’he despertat a mitja nit, mig estabornida, dins l’habitació blanca d’un hospital estrambòtic. De sobte ha aparegut un doctor corpulent, amb una barba negra i espessa, que ha deixat una porta verda entreoberta al seu darrere… M’ha mirat fixament als ulls i, com si ja em conegués des de sempre, amb una veu fosca i rovellada, m’ha dit:

– Tranquil·la, Marta. Et recuperaràs!

I mentre em posava un calmant, m’he posat a xisclar com una histèrica.