Ponç Pons. Els ullastres de Manhattan

Quina meravella! Acabo de llegir aquest passeig que el poeta menorquí Ponç Pons i la seva esposa, na Roser, van fer per Nova York l’any 2007 amb motiu d’un recital de poesia, un text que alterna amb un llarg poema sobre l’evolució al llarg dels segles de la seva illa, Menorca. I em quedo amb les ganes de tornar-hi des del principi perquè el poeta és un cop més fidel al seu ideari d’escriviure, és a dir, d’enllaçar el seu rigor i alè poètic amb una visió patida i joiosa de la història de la seva illa. “Vida i escriptura juntes, unides, alimentant-se l’una de l’altra, formant un tot”, diu.

És evident que aquestes ratlles no poden ser una visió crítica d’aquest llibre, ans una apreciació molt personal, fruit d’una lectura apressada i emocionada. Parlar-ne amb més coneixement de causa correspon als estudiosos més qualificats de la nostra literatura. Jordi Llovet ja ha escrit en una altra ocasió: “Ponç Pons és un poeta d’envergadura i un dels pocs homes de lletres del país que ha fet una obra pausada, serena, mesurada en els versos i avaluada en l’obrador del pensament i l’experiència”.

A mi m’han impressionat i sorprès els detalls i les impressions més lleugeres que ha formulat al llarg dels seus passeigs, uns dies d’hivern, freds i glaçats, per fer-se càrrec de la grandiositat d’aquella ciutat, tot establint en paral·lel la seva vida a Alaior, on viu, i això vol dir llegir i escriure ben instal·lat, tancat a la seva cabana de Sa Figuera Verda, la caseta de fusta que veiem a la portada d’aquest llibre, tan ben il·lustrada pel seu fill Ignasi: “Jo sóc jo i la meva biblioteca. A man in progress. Un poema encarnat”.

Surt trasbalsat de la Biblioteca Pública de la ciutat: tres milions de llibres junts! I, també, de la Strand Bookstore, una extraordinària llibreria de segona mà abarrotada de poetes nord-americans que li fa pensar que estan tan ben assortits que no hi troben a faltar poetes en català. 

No cal dir què pensen del Moma: Matisse, De Vlaminck, Derain, a part dels Rodin, Calder, Van Gogh, Monet i… “Un hauria de poder venir uns quants dies seguits per gaudir del museu amb calma, fins i tot per contemplar un sol quadre concret, perquè admirar tantes obres juntes, d’una vegada, resulta aclaparador.” Surten embadalits de la Hispanic Society, amb tantes mostres de Sorolla. I, també, d’El Greco, Ribera, Goya, Fortuny, Rusiñol…

I, mentrestant, escriu aquest diari “per no deixar de ser a Menorca mentre exploram Nova York, però sobretot perquè els dies escrits són més viscuts”.

“Brodway és un carrer que no s’acaba mai. Segons la guia que duim, té trenta-tres quilòmetres de llarg. Uf! És com anar d’Alaior a Ciutadella, amb la diferència que, a Menorca, la preciosa carretera travessa el camp i veus pins, mates, ullastres, herbes, flors…, i aquí tot són edificis i paisatge encimentat.” L’Empire State és més alt que… “la nostra santuària muntanya central del Toro (358 metres)”.

“Nova York és espectacular, però jo no sabria viure dins un espectacle”. Tot i aquesta grandiositat, aquestes proporcions tan enormes, escriu: “Supòs que si hagués nascut aquí, en aquesta ciutat, hi estaria acostumat o que si hi visqués llargament l’acabaria estimant”, però, malgrat tot, el neguiteja la por que “…per algun estrany motiu, no puguem tornar a Menorca i ens hi haguem de quedar. Pens en els fills, els amics, Sa Figuera Verda… Sort que hi ha na Roser i li puc agafar la mà.” Enyorança: “Trob a faltar la petita ràdio de piles (na Sony) per escoltar Ràdio Clàssica. Gràcies a ella, els millors concerts de la meva vida els he sentit, envoltat de bosc i d’animals, tot sol enmig del camp”. 

En qualsevol moment l’habita el sentiment de “…pèrdua d’un espai natural i d’uns valors que em són consubstancials, tenc nostàlgia d’un passat que va ser pobre econòmicament, però que l’amor dels pares va fer ric i feliç, d’un temps en què vivíem amb les portes obertes….” Tot i que sovint recorda allò que comenta als seus alumnes illencs vinguts de fora als qui estima i voldria seduir donant-los eines d’aprenentatge que els aportin coneixements: “Si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius”.

“Chinatown és un mercat turístic on ens brinden tota mena d’imitacions: bosses, vambes, roba, bolis, rellotges… Un betlem de falsificacions”. 

El sorprèn que la gent, sobretot dins els ascensors, evita mirar-se, i ell: “Jo, com a bon menorquí, salut efusiu tothom en entrar i sortir”.

En el curs del recital poètic diu: “Sóc menorquí. Venc de molt lluny, dels Estats Units de Menorca”. I quan li pregunten perquè escriu, contesta que si no ho fes moriria: “La poesia és el sol d’un dia d’hivern i la paraula clau sempre és passió”. I que escriu en català perquè és la seva llengua, i quan li comenten que si ho fes en castellà tindria més lectors, comenta que si ho fes en xinès encara en tindria més… O que podria ser famós, i ell contesta que al seu poble ja ho és prou i que tot plegat aspira a ser estimat. I quan li pregunten quants habitants té la seva illa contesta que massa: vuitanta mil. I quan li pregunten què hi fan, allà, tot sols enmig de la mar, diu: “Viure tranquils, sense presses, de forma humana i natural”.

A Lee Avenue, la manera de vestir dels caminants li indica que es troben en ple barri jueu. El taxista que els porta comenta, maliciós, que són famílies nombroses que viuen en pisos petits, per això fan molta vida al carrer: “Són rics i no tenen tele”.

Per altra banda, el llarg i esplèndid poema amb què fa una síntesi ben sucosa de la història de Menorca, és prou informatiu dels sotracs, invasions, revoltes i canvis de règim que han sacsejat l’illa que mereixerien un comentari més llarg, seriós i erudit. Em resignaré amb breus retalls com aquest que es refereix a una època ben concreta: 

Musulmana, Menorca
pouarà el rec amb sínies,
criarà bens i cabres,
serà rica de fruites,
resarà a les mesquites,
tindrà per llei les sures
fervents de l’Alcorà…

I quan els musulmans ja només són uns visitants que cal evitar:

Des d’ara per la costa
hi haurà torres de guaita
i als llocs, per refugiar-s’hi,
torrasses de defensa,
panys d’ample forrellat.

Tindrà un record d’Albert Camus, nét d’una illenca:

… vol ser lliure i, rebel,
es planteja si es pot
ésser un sant sense Déu.

I quan el rei Ferran VII vol reclutar joves solters perquè vagin a lluitar a les colònies , es produeix “l’any dels casaments”: 

… a Menorca, de cop,
tots els joves es casen
per no anar a fer la guerra

I les èpoques de pau i de treball:

Fusters i manobres,
ferrers, terrissaires,
teulers, rajolaires,
sucrers, teixidors,
carnissers, barbers,
calderers, paraires,
forners, argenters,
picapedrers, sastres…

I després de descriure moltes més vicissituds, arriba als temps actuals que accepta i tolera perquè, malgrat tot…: 

Ara, civilitzats,
engreixam entre tots
molts polítics corruptes,
però lliures de dir
què pensam i de ser,
cadascun en la seva
pròpia llengua, persones…

El llibre del poeta Ponç Pons és breu, tot plegat un centenar de pàgines, més que suficients però per evidenciar un cop més que l’autor és un pou de saviesa, bonhomia, sensibilitat i sentit crític. Amb aquestes mostres d’alguns dels pensaments que hi afloren voldria haver encomanat les ganes de llegir-lo, així com jo reconec que hi tornaré tot seguit. No en tinc prou amb una sola lectura.