A vegades volem fer les coses molt ràpid. Volem tenir totes les decisions preses, tots els problemes solucionats, totes les remors tranquil·les i tota la vida organitzada. Volem que les coses passin de pressa i amb adrenalina i, quan tenim una època tranquil·la, ens sentim avorrides, com si no tinguéssim res emocionant a fer. Però l’emoció també pot residir en la calma, en la tranquil·litat, en l’absència d’estrès i de dolor.
Sempre que penso en la calma, penso en L’Estranger, d’Albert Camus. Penso en aquella platja nítida, en les vistes del desert d’Algèria, i en el color groc de l’ambient d’un home fumant un diumenge d’estiu des del balcó. Penso en com es deu percebre el món des de les vistes d’un pis mal arreglat d’algú que no té res a fer ni res a oferir ni cap mena d’aspiració vital, justament perquè és conscient que la transcendència és una invenció que ens hem creat per fer això tan famós de tirar endavant.
Amb l’ excusa de practicar la lectura en anglès per un examen d’aquests burocràtics que et fan fer quan vols entrar a un màster a l’estranger, aquests dies he llegit South and West, de Joan Didion. I he recuperat el color groc de l’ambient d’un paisatge que, malgrat ser a l’americana, m’ha connectat amb el desert algerià de Camus. Un paisatge àrid, amb una pel·lícula groga que descriu un indret on amb prou feines passa alguna cosa de les que considerem “rellevant”. Un indret on els llibres es compren a la facultat o a l’estació de servei, i on els nens volen viure en un motel per sempre.
Hi ha moments a la nostra vida on tot es tenyeix de color groc. Són moments d’emocions fortes, però també d’una estranya apatia respecte a tot allò que, fins aleshores, hem considerat important. Un moment on ens llancem a una espècie de precipici existencial esperant sentir l’adrenalina energitzant d’abans de tocar fons. D’entregar-nos al tot sense patir, perquè hem arribat a aquella velocitat extrema on hem deixat de resistir. Perquè sabem que el cop és imminent, però que podem evitar-lo una breu estona abans de l’impacte. I a vegades, dins d’aquest moment frenètic, un desert amb una capa groga és tot el que necessitem per evadir-nos. Fumar una mica més del compte i asseure’ns a un balcó observant com passen les famílies, la gent gran i les persones estressades que caracteritzen tota gran ciutat. I deixar que les obligacions ens esperin un moment a la taula, que ja tindrem temps, de treballar.
En aquests moments és quan recordo la frase que em va dir una vegada un dels meus grans professors: “en moments grocs, ves a poc a poc, i no prenguis decisions”. En swahili, es diu pole pole, i ve a ser una cosa com “viure amb calma”. Quan era una adolescent, un familiar em va introduir a aquesta paraula i va ser la meva contrasenya de Facebook durant una bona temporada. En èpoques grogues, tendim a voler fer moltes coses i treure’ns problemes de sobre per sentir-nos alliberades d’aquests pesos, però justament el que hem de fer és renyir aquesta sensació amb l’efecte contrari: deixar de fer, i deixar entrar la calma. L’estiu és una època seca, on la inactivitat pot arribar a destruir les ments inquietes de la nostra generació per l’absència de tot allò que ens manté distretes durant l’any. Però hem d’aprendre a viure el groc, a sentir-nos bé en el “no fer” i, sobretot, el “no haver de fer”. Aprofitem l’estiu per deixar de fer el que Didion anomena pom pom girls who are always invited to teas i deixar entrar una mica d’existencialisme de balcó. Encara que només sigui els diumenges a la tarda.