Petrarca en català, per fi

En català només s’ha pogut llegir fragmentàriament el llibre que Petrarca va maldar per convertir en una sola unitat.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

“Es dóna la paradoxa, així, que en català només s’ha pogut llegir de manera fragmentària el llibre que Petrarca va maldar tota la vida per convertir en una sola unitat integrada”, escriu Miquel Desclot al pròleg del Cançoner de Petrarca, que acaba de veure la llum aquest hivern. Fins ara, en català només hi havia una traducció parcial del Cançoner de Petrarca feta per Osvald Cardona i publicada per l’Editorial Alpha l’any 1955. El proper dimecres 25 de gener, a les 19.30h Miquel Desclot presentarà el Cançoner a l’espai d’art i creació Can Manyé d’Alella.

Francesco Petrarca

Per què no s’havia traduït el Cançoner sencer en català? El petrarquisme es va començar a estendre durant el segle XVI per tot Europa amb les primeres edicions del Cançoner, la primera de les quals va ser publicada l’any 1470 per Vindelino da Spira, un tipògraf alemany instal·lat a Venècia. Més tard, el 1501, se’n va imprimir una altra a les premses venecianes d’Aldo Manuzio, a cura del cardenal lletraferit Pietro Bembo. Tanmateix, Catalunya es trobava en un moment de decadència econòmica, política i social important, “sens dubte el pitjor dels sòls per a qualsevol florida cultural d’envergadura”, com destacava Desclot a l’article “Traduir Petrarca” (Serra d’Or, 2004).

“En conseqüència, tot i trobar-se Catalunya al bell mig del camí d’expansió del petrarquisme, la revolució lírica i prosòdica que havia de desvetllar en el si de les literatures castellana, francesa, portuguesa, flamenca o anglesa va passar de llarg per damunt de la nostra poesia, sense deixar-hi gaire més rastre que els descolorits versos del pintor Pere Serafí”, afegeix el traductor. D’altra banda, la petja que havia deixat Ausiàs March en la literatura va tenir un pes tan important al territori que el petrarquisme no va aconseguir entrar-hi lliurement.

Ara bé, aquesta llacuna no va ser remeiada pel Noucentisme, durant el qual sí que es va traduir la Divina comèdia de Dante. I per què no, Petrarca? “Dante és un poet èpic i Petrarca, líric”, argumenta Desclot, que afegeix que Dante, que narra la carnalitat de la vida humana de manera molt directa, enganxa molt més que Petrarca. “Petrarca està en la ment, en l’ànima del poeta. No és immediatament tan atractiu”, sosté.

Francesco Petrarca va néixer a Arezzo però des dels vuit anys va viure a la Provença, fins que va tornar a Itàlia, a Bolonya, a estudiar dret i en aquell moment es va plantejar escriure literatura en italià. L’italià no era, però, la seva llengua habitual. Desclot el descriu com un personatge fascinant, del qual podem saber moltes coses gràcies a la seva correspondència amb amics seus i per la seva obra De secreto conflictu mearum curarum, en el qual “s’analitza de manera despietada”. Petrarca fou un gran coneixedor dels clàssics llatins i de la patrística cristiana, els quals no només es va limitar a imitar sinó que els va assimilar: “La imitació dels clàssics havia de ser una assimilació que influís en la seva pròpia veu i escriptura”, matisa Desclot, que afegeix que tenia un autèntic desfici per ser reconegut i assolir la glòria literària. Ho va aconseguir amb 37 anys, quan va ser coronat amb llorer com un heroi clàssic al Capitoli de Roma, com a poeta i historiador màxim de Roma. “Després es va adonar que això no el duia enlloc, i ho fa constar a la ‘Cançó 264’, de manera esqueixada, i a la ‘Cançó 360’, que clou el cicle del llibre”, agrega el traductor.

Què és el Cançoner?

Petrarca sempre va tenir la dèria de compondre un gran llibre poètic i es va proposar fer “una mena d’Eneida en llatí del segle XIV que es titulava Àfrica i que tenia com a heroi Escipió l’Africà”, relata Desclot. Aquest projecte, però, no va arribar mai a port i sempre li va quedar la recança de crear un gran món com l’Eneida o els poemes homèrics: “Es va resignar a fer-ho amb la seva poesia lírica en italià”.

Originalment, el Cançoner es titulava Rerum vulgarium fragmenta. “Per a ell, aquesta obra, a diferència dels poemes èpics que representen una obra global, està feta a partir de fragments: ha de construir-la perquè pugui arribar a ser un organisme”, aclareix el traductor. Per fer-ho, construeix un relat subjacent que es divideix en dues parts, la primera de les quals narra la història d’amor i desamor amb Laura, un amor impossible. A la segona part, en canvi, el poeta pren una posició estoica davant de la història d’amor de joventut per anar cap a la saviesa. “Petrarca es mira amb recança la follia d’enamorament pensant que s’hauria d’haver dedicat a coses serioses”.

Aquest seria un dels possibles relats del Cançoner. Però en trobem un de subjacent, més profund, relacionat amb el mite de Dafne i Apol·lo, que Petrarca llegeix a través de les Metamorfosis d’Ovidi i que li serveix de “perfecte correlat de la seva pròpia experiència amorosa: com Apol·lo, el jove poeta enamorat corria darrere de Laura, la bella avinyonesa inabastable, per topar finalment amb la frustració de no poder-ne abraçar més que el somni”, explica Desclot. Així rellatinitza el nom de Dafne, que significa llorer, a l’italià, Laura (alloro, que és llorer en italià, el converteix en lauro, un avatar vegetal de Laura). Laura, per tant, representa dos avatars de la mateixa cosa, l’arbre, símbol d’Apol·lo, i la dona: “El llorer, en definitiva, esdevé així el doble símbol de les dues grans passions terrenals del poeta, el desig eròtic, d’una banda, i l’anhel de glòria literària, de l’altra”, sosté el traductor.

L’empremta de Miquel Desclot

“M’agradaria dir que avui és un dia històric, però els polítics ens hi tenen acostumats cada dia”, diu amb complicitat Josep Lluch, editor de Proa, el dia en què es presenta el Cançoner de Petrarca íntegre, versionat per Miquel Desclot. Lluch ha considerat que aquesta versió completa és “una fita per a la llengua i la literatura”.

Miquel Desclot va començar a “posar-hi la banya” el 1994, perquè necessitava traduir uns sonets que Cardona no havia traduït. De manera poc premeditada, remarca el traductor. “Havia de fer una conferència sobre música i medievalistes italians del segle XVI, i el gran model d’aquell moment era Petrarca, del qual s’havien musicat gairebé els 8.000 versos del seu Cançoner”, aclareix Desclot, que afegeix que l’obra va tenir una circulació molt gran. “Traduint els sonets de Petrarca que necessitava per a la presentació vaig trobar-hi el gust. Al cap d’un o dos anys, em vaig trobar amb Ángel Crespo, que havia traduït la Divina comèdia i el Cançoner en castellà. Em va engrescar a traduir tot el Cançoner”, confessa Desclot.

Desclot va començar a treballar en la traducció gràcies a uns ajuts de la ILC i del Premi Vidal Alcover, fins que es va quedar sense ajuts. “Em faltaven unes 25 poesies per acabar, però que equivalien a gairebé la meitat dels versos que componen l’obra”, aclareix. Durant tretze anys, va arraconar la traducció i es va preocupar d’aconseguir nova bibliografia: “Vaig començar amb l’edició típica i canònica de Gianfranco Contini, però les notes eren molt sumàries i sovint em deixaven penjat. De seguida vaig localitzar noves edicions, que em van ser de gran ajuda perquè estaven molt ben documentades”, argumenta Desclot, que afegeix que hi ha treballat de manera exclusiva en els darrers dos últims anys i, especialment, els últims sis mesos. “He estat el meu automecenes”.

La versió del Cançoner de Miquel Desclot incorpora unes notes mínimes, que serveixen de guia per al lector d’avui, sense creuar l’erudició: “És, tal com deia Espriu, un llibre per a la bona gent”. Per això mateix, el català amb què ha anostrat Petrarca és culte però actual, allunyat de formes arcaiques. “L’italià de Petrarca és molt particular, molt decorat, reduït de lèxic i amb força solucions llatines. Això és el que et reclama quan el passes al català i per això, en els casos en què calia, he manllevat solucions de la llengua clàssica, però sense passar-me”, justifica Desclot, que afegeix que amb el català d’avui del carrer no es pot traduir Petrarca, ni Molière ni Shakespeare. I precisament de Shakespeare ben aviat arribaran a les llibreries cinc obres traduïdes per ell mateix i editades per Proa, al costat de les Versions a peu d’obra de Joan Sellent: Romeu i Julieta, Otel·lo, Macbeth, Com us plagui i La tempesta.

Podeu comprar el Cançoner de Petrarca al portal Libelista

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació