El dia que va morir Joan Margarit, Xavier Graset entrevistava al programa Més 324 el poeta Miquel Desclot, flamant premi Carles Riba amb Despertar-me quan no dormo (Proa, 2021). Seguint aquella conversa vaig pensar que Margarit, nascut a l’any 1938, havia tapat una sèrie de poetes nascuts entre finals dels quaranta i els primers cinquanta, que enguany tenen novetats, com el seu amic Pere Rovira (1947), Jaume Pont (1947), Biel Mesquida (1947), Carles Camps Mundó (1948) o el mateix Miquel Desclot (1951).

• 

  Opinió

  La poesia catalana després de Joan Margarit

  Bernat Puigtobella

DESPERTAR-ME QUAN NO DORMO | Miquel Desclot | Proa

Feia quinze anys que Miquel Desclot no publicava un recull d’obra pròpia. Despertar-me quan no dormo comprèn versos escrits entre 1983 i 2020 i és la destil·lació de trenta-cinc anys d’escriure sonets. El nou recull amb què guanyat el Premi Carles Riba aplega poemes molt diversos i és difícil fer-ne una glossa general. Despertar-me quan no dormo és l’obra d’un torsimany que és també una mica ventíloc. El llibre és ple de variacions, empelts o homenatges a altres poetes, com Maragall, Brossa, Riba i supremament J. V. Foix en poemes com Marina o Tot sol fas la vetlla. També revisita amb escarpra els clàssics renaixentistes que ja ha traduït, amb versos escrits a la manera del Dant, Petrarca o Miquel Àngel, a qui dedica una tríada de poemes. Més informació en aquest article de Bernat Puigtobella.

L’ANELL | Jordi Llavina | Editorial Meteora

L’anell se suma a la magnífica sèrie d’extensos poemes autobiogràfics de Jordi Llavina (Vetlla, Ermita). Té un biaix més teatral, gairebé de monòleg operístic, amb un recitatiu epistolar i una desena d’àries, que són faules de temps suspès. Conté una aposta pel dret de fer marrada, de la digressió fèrtil, la necessària per a un cicle sòlid de recomposició personal, de retorn a la capacitat d’encarar l’aventura de viure, de bastir una esperança al damunt del desencant comprès. I tot, des de la proximitat llavinesca, des de la seva capacitat de fer accessible la complexitat. Esteve Miralles

SUTURA | Dolors Miquel | Pagès Editors

A Sutura, Dolors Miquel demostra que la vida és un interpretar-se constant. La poeta fa vívid allò de cantar la vida des del pit, fa pujar la terra mentre cauen les màscares i els jos en una escriptura on tot vibra. Miquel davalla als orígens i convoca la mirada de l’infant que és una mirada farcida de detalls, atreta pels més mínims i inversemblants detalls. Combina l’assaig amb les escenes d’infància, la tendresa amb la brutalitat, la realitat i la irrealitat. Exposa la mort, la memòria i la violència masclista en poemes contundents i es prodiga i desferma en l’amor i en el desig. Ingrid Guardiola

ELS ULLS DE LA GOSSA (1979-2019) | Albert Roig | Edicions 62

Albert Roig donarà molta feina als que es facin càrrec de l’edició pòstuma de la seva obra. No pas per la dispersió dels seus versos, sinó per tot el contrari. És probablement l’autor viu que més ha revisat, reescrit i recollit (en el sentit anglosaxó de collected) els seus poemes. Ara ha aplegat a Els ulls de la gossa (1979-2019) gairebé tota la poesia que ha publicat al llarg dels anys, des del seu primer llibre Córrer la taronja, començat als disset anys i enllestit quan en tenia trenta, fins a La tempesta, que va començar als quaranta-cinc, al Brasil, i que ara es tanca amb l’edició d’aquest volum, que inclou per tant poemes inèdits. L’edició crítica de les seves obres completes serà una autèntica llaminadura per al filòleg que s’hi encari. Per als lector d’avui, encara i esperem que per molt temps, és fruita sucosa.

TOT ÉS ALTRE | Montserrat Rodés | Lleonard Muntaner

La poesia de Montserrat Rodés s’inscriu dintre del que es coneix com a «poesia del silenci», una escriptura que s’interroga al voltant del signe lingü.stic i que sol ser molt sintètica. S’esforça per investigar els territoris allunyats de les superfícies evidents: els buits, els marges, les perifèries inhòspites… A Tot és altre, la veu poètica malda per expressar l’inexpressable, es fot en el combat del llenguatge per poder dir l’indicible: la necessitat és d’arribar a l’altre, arribar a ser l’altre. Més informació en aquest article de Jaume C. Pons Alorda.

COM L’ESTEL QUE NO HI ÉS | Berta Giraut | Gall Editor

Berta Giraut aspira a fer dicible una experiència inefable. Dicible no és sinònim de comprensible, ni de transparent ni d’intel·ligible, únicament significa que es pot pronunciar de manera diàfana. Perquè en la poesia l’enunciació és també anunciació d’una cosa nova que no podem entendre ni expressar de manera completa. El poeta ha de preservar el vel misteriós que embolcalla tota emoció poètica. Com l’estel que no hi és és un dels grans debuts del nostre panorama poètic. Més informació en aquest article de Bernat Puigtobella.

L’INFERN | Roger Vilà Padró | Godall Edicions

L’infern és el tercer llibre de poesia de Roger Vilà Padró i el temps —la migradesa, la pèrdua— hi és molt present. I hi és tan present per comparació amb el passat i per projecció al futur. És una obra en què la maduresa es fa sentir: en l’ànim i en la carn del jo líric. Ara bé, si hi ha un element que fa memorable la poesia d’aquest autor és el tractament que fa dels llocs. Molt més encara que no el temps. L’infern és un topònim, però és, encara més, un concepte universal: «És un buit impenetrable que ens envolta, / un pes que no ens acaba d’esclafar». Jordi Llavina

PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA | Antònia Vicens | La Breu Edicions

A l’anterior poemari d’Antònia Vicens, Tots els cavalls, trobem imatges d’un somni farcit de cavalls alats que galopen desbocant-se per passatges de la infància. Un itinerari vehiculat per una dona amb el marit agonitzant i les filles que no atenen la seva crida. La poesia de Pare què fem amb la mare morta neix de la necessitat expressiva d’uns fets i vivències que li han deixat empremta i que ara necessita perbocar per alliberar-se. Antònia Vicens s’endinsa, excava, en tot allò que li és essencial furgant en la memòria, el silenci i les absències, “tanta set / d’amor com hi ha”. El text se substantiva a través de la mirada d’un infant, la innocència més pura, que vol ressuscitar la mare i que pateix el silenci del pare. Un retaule de personatges estàtics emmarcats en una estructura narrativa depurada d’elements narratius sobrers. No hi ha descripció sinó impressió. Més informació en aquest article d’Enric Umbert.

SALIVES | Joan-Lluís Lluís | Cafè Central / Eumo

“Als humans els agrada apropar-se els uns als altres”, diu Joan-Lluís Lluís. Salives, el poemari de debut de Lluís, va precisament d’això, d’acostar-se a l’altre, del desig voluble i embriagador. El canvi de forma —puntual, inesperat— recorda el que va fer Antònia Vicens fa un grapat d’anys. Les seves trajectòries no són equiparables, però tots dos són narradors que han debutat en poesia quan res feia preveure el gir. Com Vicens, Lluís (Perpinyà, 1963) també necessita lligar la poesia a la narrativa; cal que el conjunt mantingui una evolució, un camí. A Salives, l’autor d’El dia de l’ós indaga en el desig i la seva falta. Ho fa sempre a través d’una expressió intensa que bascula entre la carnalitat i l’hàlit. Més informació en aquest article de Gerard E. Mur.

LA MÀ QUE TREMOLA | Corina Oproae | Balbec

La mà que tremola és un llibre molt líric que s’estructura de forma narrativa: d’on vinc, on soc i com em reconstrueixo. A partir d’aquesta proposta tridimensional, Corina Oproae conjectura de quina manera el llenguatge condiciona la creació poètica i resol que “la llengua del poema és preexistent a totes les altres”. Corina entén que sols hi ha un camí per refer-se, el de la creació. És aleshores quan sent tremolar la mà, no pas per falta d’experiència o d’ofici, ni per incertesa o inseguretat. És una mà que no vibra ni s’estremeix, tan sols tremola. Més informació en aquest article d’Enric Umbert.

VIATGE AL CENTRE | Gemma Gorga | Godall Edicions

Viatge al centre, de Gemma Gorga, és un llibre de meditacions servides amb una gran condensació poètica. Així, a ‘Incomptable’, defineix molt bé l’experiència amorosa quan diu que l’amor és singular, però el desamor acumulatiu. A ‘Espècie verinosa’, descriu de manera clara i succinta la naturalesa tòxica de la paraula. A ‘Encaix’, lamenta que els mots no s’ajustin a la mida que prenen les coses. La poesia de Gorga pot ser un purgant natural per a tots aquells poetes que s’emborratxen amb les paraules. Amb les paraules que escriu, la poeta ens convida a veure també les que no escriu, a omplir espais en blanc que deixa entre els versos. Més informació en aquest article de Bernat Puigtobella.

L’ANIMAL QUE PARLA | Josep-Anton Fernàndez | Premi Ausiàs March de Poesia | Edicions 62

Per Josep-Anton Fernàndez, L’animal que parla (Edicions 62) presenta tres idees clau que cal tenir en compte. En un primer moment, partim de l’afirmació que “l’ésser humà és un animal que parla”. Una idea banal que acaba desencadenant en la importància de tenir clar que la llengua és la que ens posseeix a nosaltres i no a l’inrevés. I de com en aquesta possessió l’ésser humà es troba atrapat en una xarxa de signes que és millor abraçar i acceptar, per poder “descentrar-se, abandonar l’òrbita de la nostra identitat i desfer-nos en el fil de la paraula”. En segon lloc l’autor destaca la importància del diàleg, en el sentit que hi ha una presència constant de l’altre. Presenciem diversos diàlegs “amb el present, tant implícit com explícit”, amb els morts i la tradició, I, finalment, també trobem un diàleg amb “el que no és humà”, com animals o figures mítiques. D’aquesta conversa amb els morts i les coses, també n’és protagonista el silenci d’aquests, entès com “l’enigma de l’existència humana”, i que fa al·lusió a les mancances que presenta el llenguatge per poder expressar tot el que volem. Més informació en aquest article de Miriam Triay.

LA VISTA ALS DITS | Joan Todó | La Breu Edicions

La vista als dits recull, revisats, els seus dos primers llibres de poesia publicats en aquesta mateixa col·lecció, Los fòssils (al ras), ara convertits en Los fòssils al ras, i El fàstic que us cega, revisitats i revisats amb el cisell de l’experiència poètica i vital. Aquests llibres estaven exhaurits i d’aquesta manera l’autor els torna a posar en circulació revisitant-los i llimant alguns defectes que el pas del temps i una visió cada cop més segura de la pròpia creació poètica han anat evidenciant a l’ull sempre crític de l’autor. En aquestes primeres experiències l’autor, tal com diu el pròleg de Josep Pedrals creia que «el somni l’enverinava, que la inutilitat del verb florit no hauria de poder més que el desassossec callat», fins al punt que, en el segon llibre «va voler remarcar la brutor del que l’envoltava, la inconsistència dels fonaments i de les convencions, la constatació de les repugnàncies, i va traçar un camí per entre la femta, buscant la certesa per sota de la lletjor, maldant la sutzor, en una mena d’esclat barroc».

Dues noves propostes clouen el present volum: La vista als dits, resultat, segons Pedrals, d’una meravellosa interferència: «va aparèixer l’amor» i l’autor «va reconvertir la frisança indeleble que anava contra el viure, en un goig de sensualitat, pell a pell». I clou el volum el llibre Cartes mortes, una mena de retorn als temes primers, però des d’una misantropia plàcida, «sense exabruptes, d’una nitidesa i una finor carnerianes». Dos nous llibres de Joan Todó on la poesia es contrau i se sintetitza en aquella experiència extraordinària de llenguatge de què parlava Raül Garrigasait en la carta-epíleg que tancava El fàstic que us cega i que ara propicia una enlluernadora resposta epistolar, veritable teoria poètica sense concessions a l’èxit fàcil ni al confort de la intel·ligibilitat temptadora, amb què l’autor clou la reunió d’aquests quatre títols que s’han fet un.