Poemes a Saturn

Entrar a casa de l’àvia és, sens dubte, sortir del món.

L’ordre dels comiats no es pot escollir i algunes pèrdues semblen desplaçar la Terra de la seva trajectòria habitual i instal·lar-nos en un espai interplanetari al qual és difícil accedir.

Allà viu l’àvia…

Primer va ser l’avi que no vaig conèixer; la mare era petita i l’àvia massa jove. Va ser de sobte, inoportunament, i va escurçar  la durada esperable  del cicle de la vida. El cor  se li aturà sense avís previ i l’àvia notà que la força de la gravetat ja no era tan intensa. ^­­­­­­

Anys després va ser el pare. La història de l’àvia es repetia en la mare amb l’impacte d’un meteorit. Fou poc temps de malaltia, el suficient perquè jo anés a viure amb l’àvia una temporada i ella comencés a formar part de la meva vida, com els anells formen part de Saturn.

L’àvia ens cuidà a la mare i a mi,  fins a que la mare es refugià en la poesia per poder continuar respirant.

Fa poc més d’un any, la malaltia de nou s’ha endut la mare i l’àvia sembla desplaçada a les portes de l’infinit. Sense la mare, l’aire li és escàs.

Fa mesos que no surt de casa i les distàncies entre les habitacions semblen augmentar cada dia. L’esforç que li suposa l’obliga a aturar-se sovint i dedicar-se únicament a respirar. En aquells moments l’aire ho és tot. La vida és aire.

Cada cop més parades, cada cop menys aire, cada cop més por…

He decidit anar a viure amb l’àvia. He decidit sortir del món.

A casa de l’àvia els dies semblen eterns a la vegada que som conscients que el temps s’esgota. Quan ens mirem als ulls, sabem quin viatge estem preparant… La Terra ha aturat el seu moviment i l’hivern ens mira fixament.

Necessitava cuidar l’àvia com ella m’havia cuidat a mi, però no sabia com fer-ho fins que la mare va somiar amb mi.  Era urgent trobar per a l’àvia petites quietuds en el dia a dia, emocions discretes, espurnes d’il·lusió agegantades, calma quotidiana.

Era necessari que els dies tornessin a recuperar la dosi de temps i sentit que els correspon i deixar d’enemistar-nos amb el misteri que determina l’ordre dels comiats.

Ha estat així, explorant l’univers a les fosques i amb por, que l’àvia i jo hem anat acostant-nos a un nou planeta més  proper a la mare.

Hem decidit desprendre’ns del que és innecessari, desprendre’ns fins i tot d’alguns records i del dolor, que pesa massa per enlairar-se.

Ens hem desfet d’alguns mobles poc útils i hem deixat els imprescindibles.

He  col·locat cadires per tot el pis, de manera que l’àvia pugui seure amb facilitat en qualsevol moment, i he copiat els poemes preferits de la mare en fulls grans, en lletra clara… Els poemes que tantes vegades ens havia recitat de memòria fins sentir que ella mateixa era poema.

Els he penjat en fils transparents, un davant de cada cadira, suspesos per tot el pis, desitjant ser apresos amb calma, amb quietud, com havia fet la mare.

Memoritzar poemes és per l’àvia una de les millors maneres de respirar.

Primer s’asseu, per recuperar el ritme mínim que el cor li reclama; són necessaris uns minuts. Després s’acosta al poema i el llegeix en silenci un parell de vegades.

A continuació tanca els ulls i la mare l’hi repeteix. En obrir-los encara hi ha pols d’estrelles al paper. Finalment, el llegeix en veu alta, lentament, profundament, com si al davant hi tingués la mare escoltant-la embadalida.

I, lògicament, torna a requerir una estona per respirar i compassar la passió del moment.

He entès que cada comiat ens obliga a trobar el  lloc precís des d’on acompanyar-lo. Quan el trobem, la vida es concentra de ple en aquell punt de l’Univers i la resta recupera la distància que li correspon de manera natural,  com cada planeta respecte del Sol o cada pausa en el seu poema.