Pluja, pantalles i pastilles: un mirall de la fi del món

El nostre és un present proper a la distopia: poques idees tan grapejades com aquesta mantenen avui la seva vigència. Així les coses, l’original proposta de l’escriptor novell J. P. Sansaloni, publicada per Raig Verd, en fa ús per extreure-li el suc en forma de novel·la. El resultat és Un final, una història amb un plantejament inicial que podria llegir-se fàcilment —si volem jugar al joc de les endevinalles amb l’origen de la situació que ens presenta— en el reflex que ens arriba del mirall esquinçat de la contemporaneïtat. La roda de premsa del llibre es va dur a terme a la Llibreria Gigamesh, on l’editora Laura Huerga va xerrar amb l’autor de les circumstàncies i contingències de la seva escriptura i publicació.

Sansaloni participarà diumenge a les 18.30 a la taula rodona Passat i present del posthumanisme, en el marc del Festival42 de Gèneres Fantàstics que té lloc a la Fabra i Coats. Ho podeu consultar aquí.

Amb un estil immersiu i descriptiu, Un final teixeix un tapís farcit de personatges innominats i paisatges erms, de societats alienades i climes emmetzinats. En aquest panorama, una científica que intenta perfeccionar les pastilles d’experiències que tothom desitja consumir —píndoles d’evasió i onanisme davant la catàstrofe— es pregunta des del seu laboratori per l’origen de la societat present. Alhora, la narració també ens presenta el món extern sofrent i descompost —les veus constants dels mitjans publicitaris i de comunicació planen fragmentades sobre l’escenari del desgavell—, sota una constant pluja àcida que fa impossible la vida tal com la coneixem. La gent ja no viu: sobreviu.

Dins aquest corrent de “posthumanisme punk”, amb què Laura Huerga comparava el llibre durant la roda de premsa, en la novel·la l’aparença ho domina tot. Així, l’auge de l’individualisme, en un paisatge d’apocalipsi climàtica i tecnològica, esdevé un dels motors narratius de l’obra. També ho fa l’enigma de la pregunta per l’origen: una pantalla interposada entre la realitat i el seu passat, que duu els personatges a investigar i reconstruir el trencaclosques del cataclisme en què viuen i que permet sostenir l’equilibri de la trama. L’imaginari s’encarna, per exemple, en l’home «d’ulls X» o la dona «d’ulls Y»: personatges amb cossos (humans?) a mig camí de les màquines, en què trobem la individualitat d’uns subjectes no definits; la seva identitat ja no s’expressa pel seu nom, sinó per les peces mecàniques que han integrat en la seva persona. El cíborg, com ens diu des de fa temps tota una tradició de pensament i art posthumanistes que engega amb A Cyborg Manifesto de Donna Haraway, esdevé paradigma postmodern de la relació simbiòtica entre la tècnica i la humanitat: el cos modificat tecnològicament com a camp de les seves limitacions, però també de les possibilitats de superació d’un model humanista i antropocèntric que s’entén com l’arrel de les desigualtats socials i de gènere.

Així ho constatava el mateix Sansaloni, que remarcava com la imatge li ha permès jugar “amb la desaparició del concepte de l’altre. Només queda el jo que desitja, i es genera un contrast entre el desig de ser especial dels individus i el fet que tothom fa el mateix per aconseguir-ho, convertint-se en una mateixa massa”. No debades, la tradició del gènere distòpic ha abassegat des de fa dècades l’espai crític de la representació del real per via negativa: estirant els límits, escrivint des de la hipèrbole, aquestes històries ens parlen de les pors i els futurs reprimits del present —allò que encara no és, però que podria arribar a ser. D’aquesta manera, Un final, imbricant formalment els discursos dels mitjans de comunicació en el tractament d’un contingut literari eminentment imaginat, aconsegueix apropar-se al realisme. Per l’editora Laura Huerga, el llibre “parla molt del nostre temps, i a més hi ha també una qüestió generacional”. Entre la distopia i la realitat, en definitiva, hi hauria el filtre d’una mirada generacional que ha vist, de la crisi econòmica del 2008 ençà, esfondrar-se els vells valors de les socialdemocràcies de masses. Per Sansaloni, “l’automatització de les feines, la crisi climàtica, sembla que cada vegada són més fortes. La impotència davant del negacionisme del poder davant d’aquests fets fa que el llibre prengui la forma que té”.

“La novel·la juga amb la desaparició del concepte de l’«altre». Només queda el «jo» que desitja, i es genera un contrast entre el desig de ser especial dels individus i el fet que tothom fa el mateix per aconseguir-ho.”

La fi del món és polifacètica, i cadascuna de les seves cares sembla el reflex d’un respectiu bocí del mateix mirall esquinçat. Per Geroge Orwell, per Aldous Huxley i per J. G. Ballard, entre molts altres, les amenaces prenien la forma del totalitarisme o de la catàstrofe nuclear, de la massificació de la població o, fins i tot, de la ja emergent crisi tecnològica. Un final, així mateix, ens recorda que totes les generacions tenen la seva distopia: la d’aquesta sembla que serà la crisi climàtica. Tard o d’hora, alguna encertarà l’endevinalla.