Plàstic òptim (per a l’assassí)

Una dona es despulla. Decidida entra a la dutxa, corre la cortina de plàstic amb rapidesa, es prepara per passar una estona relaxant. Obre el pas de l’aigua calenta. La sensació reconfortant la desconnecta de la realitat i no pot adornar-se que, rere la cortina de plàstic translúcid, es figura una ombra amenaçadora. Una mà ràpida corre la cortina de cop, una altra alça un gran ganivet. Amb el frenesí del psicòpata és apunyalada dotze cops. La dona sucumbeix i, en la caiguda, només la cortina de plàstic pot servir-li de suport per aferrar-se a la vida. L’agafa amb tota la força que li resta. Però la cortina també sucumbeix i es despenja caient sobre seu. L’embolcalla fredament com el cadàver que ha començat a ser.

És potser l’assassinat més famós de la història del cine, escrit (no amb les paraules que heu llegit) per Robert Bloch l’any 1959 i dut al cinema un any més tard per Alfred Hitchcock. De tota aquesta escena de Psicosi, que podeu projectar mentalment, voldria que us fixéssiu en el simbolisme de la cortina de plàstic, que no es limita a ser un attrezzo més, sinó que juga amb força la poderosa metàfora de la mort. L’escena, que s’inspirava a la vegada en un passatge de la pel·lícula The Seventh Victim (Marck Robson, 1943) on la protagonista era atemorida a través del plàstic d’una cortina mentre es dutxava, presentava aquest material sintètic i modern com a analogia de l’algidesa del crim i d’allò que deixa de tenir vida.

Des de la invenció de la parkesina el 1862, el plàstic ha revolucionat la vida humana. És un material resistent, econòmic, lleuger, impermeable, aïllant i perdurable. En veureu una aproximació visual sorprenent a Plàstic, l’exposició que es pot veure fins el 20 d’octubre al Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí. El museu és també la seu central d’El vi fa sang – Festival Internacional de Novel·la criminal en Català que se celebra del 5 al 7 d’abril a l’Espluga. I és que, a banda de ser també una de les principals amenaces pels ecosistemes, el plàstic és un recurs preciós per a l’escriptor de novel·la negra. És fred, inhòspit i desagradable al tacte amb la pell. És un material inert com els que més, tan allunyat de la calidesa humana que només una replicant com Zhora l’utilitzaria com a vestuari (Els androides somien xais elèctrics? – Blade Runner, Philip K. Dick, 1968). És per tot això que els assassinats amb plàstic omplen la literatura i el cinema negre o, dit d’una altra manera, el plàstic és el material òptim per a l’assassí. 

D’exemples en trobareu molts. Sacs de plàstic amb cossos esquarterats (Et mon tout est un homme, Boileau-Narcejac, 1965), asfíxies per bossa de plàstic, siguin suposats suïcidis (Death’s Half Acre, Margaret Maron, 2008) o execucions salvatges (Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson, 2005), psicòpates amb vestits profilàctics per a no deixar rastre després de la pertinent “carnisseria” (American Psycho, Bret Easton Ellis, 1991) o assassins en sèrie arrossegant cadàvers coberts en plàstic (The House That Jack Built, Lars Von Trier, 2018). No està de més moure’s pels baixos fons amb una provisió de plàstics al maleter, són millors que les mantes quan un es disposa a perpetrar el crim perfecte (Assassinat…1, 2, 3, Barbet Schroeder, 2002). El material és òptim també per fer de barrera humana, i fins i tot la policia el fa servir quan vol imposar distància. L’utilitza en les cintes perimetrals, en les bosses per a les proves, en els vestuaris tècnics per a escenes altament contaminants (Epidèmia, Robin Cook, 1984) i, com no, en els sacs forenses per a cadàvers, aïllats visualment i olfactiva (The Autopsy of Jane Doe, André Øvredal, 2016).

L’any 1990 les ments de David Lynch i Mark Frost crearen un altre impacte memorable en relació al plàstic i la mort. Laura Palmer apareixia embolcallada en plàstic a la riba d’un llac proper a Twin Peaks iniciant una de les trames més complexes i magnètiques de la història dels guions seriats. Només una cosa semblava certa, Palmer estava morta i el seu cos, nu també, era cobert per una segona pell de plàstic amb l’únic indici de que l’assassí l’hauria volgut protegir dels elements cobrint-la amb aquell material sintètic. Lynch ens remarcava novament la visió del plàstic com a íntim company de la mort. 

Els llavis de Laura Palmer eren de la mateixa pal·lidesa inerta que el plàstic que la cobria i, com en el cas de Marion Crane, el personatge de Janet Leigh a Psicosi, el cos violentat jeia sense vida amb només un plàstic moll de barrera. El tacte de la pell sobre el plàstic obté un plus de desagradable si aquest està mullat. L’escena de la piscina d’El protegit (M. Night Shyamalan, 2000) és un exponent de l’angoixa que pot suposar combinar plàstic i aigua. Per cert, Zhora la replicant, també acabava sense vida caragolada en plàstic moll.

La imatge del rostre de Laura Palmer, fred, serè i emmarcat amb plàstic, era una construcció narrativa perfecta entre allò orgànic i allò sintètic, dos mons desequilibrats on la figura de la mort s’havia imposat amb un resultat macabre. L’escena es va convertir en una icona pop instantàniament, de la mateixa manera que ho havia fet la cortina de plàstic de Janet Leigh trenta anys abans.