Petits plaers amb Txèkhov

Viena ha publicat dins la col·lecció Petits plaers dues nouvelles de Txèkhov, El regne de les dones i tot just ara Relat d’un desconegut. Hi explica la història de l’Stepan, un jove tísic que s’infiltra com a lacai a casa de Gueorgui Ivànitx Orlov, un funcionari jove i desvagat del règim tsarista que viu una vida flonja i dissoluta. L’objectiu de l’Stefan és descobrir els tripijocs del pare d’Orlov, cap de la policia, però s’hi acaba quedant més temps del que tenia previst, un cop entra en escena Zinaïda Fiódorovna, l’amant d’Orlov, que s’instal·la a la casa per sorpresa i contra la seva voluntat. Zinaïda, que ha fugit embarassada de casa del seu marit, aspira a una vida regalada i ociosa, i anhela poder passejar-se amb Orlov pels carrers. Però es trobarà un ambient hostil. Pòlia, la minyona de la casa, li roba joies i vestits, i Gueorgui Ivànitx, misògin declarat, està més interessat a jugar a cartes amb els seus amics que gaudir de la seva companyia.

Stepan és l’observador entre distant i compromès d’aquest drama, que té el seu moment àlgid en la carta que deixa escrita al seu senyor el dia que decideix marxar. Stepan hi descriu la misèria moral d’Orlov, que es pot fer extensiva a tota una casta d’hisendats i funcionaris abocats a la mol·lície i a la desil·lusió perpètua: un home covard que tem la vida i només borda i que, “amb els seus lladrucs, endut per la pròpia por, espanta els altres”. La seva vida moral és blana, tèbia i confortable i la seva ànima s’amaga rere el batí. Es passa el dia jugant a cartes per combatre l’avorriment, aquella malaltia mortal que tan bé va descriure Kierkegaard.

Orlov s’ha anat escudant rere una actitud irònica, ofegant el dolor sota una capa gèlida de cinisme. “Fa befa de les idees de bondat i justícia, perquè ja no té la força de tornar-hi”. Stepan el descriu com “un ésser feble, infeliç i no precisament simpàtic” amb les dones. I conclou amb una pregunta tremenda amb què s’interpel·la a si mateix: “Per què estem esgotats? Per què, tan apassionats al principi, i tan atrevits, tan nobles i fidels als trenta o trenta-cinc anys, vam acabar convertint-nos en una ruïna total?” En un rampell de vitalisme nietzschià, Stepan acaba amb un desig de futur que en l’esplèndida traducció de Jaume Creus diu així: “Tinc unes terribles ganes de viure, voldria que la nostra vida fos sagrada, sublim i solemne, com la volta del cel. Visquem! El sol no surt pas dos cops al dia, i la vida no se’ns dona dues vegades… Aferri’s, doncs, tenaçment a les restes de la seva vida i salvi-les…”.