Començàvem la temporada literària rebent l’autora moldava Tatiana Ţîbuleac a La Setmana del Llibre en Català. Arran de la traducció al català de L’estiu que la mare va tenir els ulls verds (Amsterdam), l’autora parlava sobre el trauma i els conflictes generacionals que arrosseguen encara les famílies de l’ex-Iugoslàvia. La història del país, però, només s’intueix a partir de les ferides d’una mare absent i un fill que expressa el dolor amb violència perquè encara no coneix cap altre mitjà. Les desavinences familiars, el trauma de la guerra heretat i la infantesa turbulenta travessen també Dents de llet, el recull de contes de l’escriptora serbocroata Lana Bastašić que acaba de publicar Periscopi amb traducció de Pau Sanchis Ferrer. Bastašić, que ja comptava amb la traducció al català d’Atrapa la llebre (Periscopi, Premi de Literatura de la Unió Europea 2020), publica dotze relats impactants, protagonitzats per infants i adolescents que exploren la frontera que separa la innocència i la monstruositat.
Els protagonistes de Dents de llet són aquells que, com l’autora, van viure la guerra dels Balcans quan encara eren infants. Ara bé, el context no s’acaba d’explicitar del tot fins a l’últim relat. Percebem la pobresa, la violència, la falta d’educació o el trauma dels adults a través de la intuïció dels infants, la majoria també narradors. Hi ha protagonistes com ara tres germans que descobreixen el costat fosc de la tieta, una adolescent que és infantilitzada pel pare i sexualitzada al carrer, una nena que aprèn a desempallegar-se de la culpa cristiana o dos germans que només coneixen el pare per la seva absència. Tots ells estan envoltats d’adults disfuncionals i d’una societat retrògrada i tancada en si mateixa. A mesura que passen les pàgines, els protagonistes descobreixen la hipocresia, el pes de la mirada dels altres sobre els seus cossos i el fàstic que acompanya el fet de descobrir la mediocritat dels pares.
Els adults són ridículs (a vegades fins i tot caricaturescos) i els infants viuen aïllats amb ells i les seves dèries. La majoria d’històries tenen lloc a porta tancada i els protagonistes responen al trauma dels adults amb les vies que troben quan encara no dominen el llenguatge o aquest no els permet expressar la complexitat. L’ambient és incòmode i alguns d’ells l’alleugereixen amb la imaginació, com ara el protagonista d’‘Un dia a la piscina’, que supera la vergonya i la repressió paterna amb al·lucinacions. La majoria, però, temptegen amb la moralitat com a mètode d’expressió. El primer relat del recull, ‘El bosc’, n’és un exemple brutal i comença: “Em va costar força temps escanyar el papa. I això que era un home escanyolit, fins i tot malaltís”. A partir d’aquestes revoltes, Bastašić contraresta amb intel·ligència la ingenuïtat amb què sovint es representa la infantesa. Però també traça una línia de transmissió de la violència (física però també simbòlica i lingüística) de pares a fills.
La mirada infantil que Bastašić ha adoptat per aquests relats és innocent i analítica alhora. Els infants no assenyalen les disfuncions dels adults directament, sinó que l’autora les suggereix amb un to que bascula entre la mala llet, la rondalla i el joc. Els adults no tenen nom ni gaire complexitat, són ombres que els protagonistes intenten foragitar. Bastašić ha construït un recull rodó, on tots els contes remeten a algun anterior i, com les rondalles que els protagonistes llegeixen, conviden també al misteri i la fantasia infantils.