Perucho, Luján i l’hegemonia del catalanisme

Manuel Foraster acara tres assaigs tot just sortits del forn per reflexionar sobre l’estat de la qüestió de l’hegemonia del catalanisme en la llarga nit del franquisme i el paper que hi van tenir dos personatges cabdals d’aquella època: Joan Perucho i Nestor Luján. 

En pocs dies de diferència em van arribar, abans de vacances de Pasqua, tres llibres encara calents de la impremta que, una vegada llegits, m’han semblat no només d’una molt interessant i estimulant lectura, sinó també necessaris i oportuns per revifar una mica la reflexió i el debat sobre la literatura i la cultura catalana des dels anys difícils de la primera postguerra fins a dia d’avui. Em refereixo a El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014) (L’ull de vidre, Tusquets editors), l’excel·lent estudi que Jordi Amat ha endegat resseguint el debat ideològic i cultural al país, els seus líders, els seus acòlits i les seves contradiccions; el volum de Julià Guillamon, Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Galaxia Gutenberg) on el crític literari de La Vanguardia realitza un tour de force no només sobre la figura de l’autor de les Històries Naturals, sinó sobre els escriptors que van foguejar-se al voltant d’Alerta (la revista de la Falange que durant un període va capitanejar Josep Espriu, germà del poeta) i després sobre la revista Ariel, de plena orientació catalanista, amb picabaralles incloses; i, encara que com a apèndix, l’edició i estudi introductori que Agustí Pons i Jordi Amat han fet dels articles de Néstor Luján a Destino i del dietari del 1947, La Barcelona dels tramvies i altres textos (Meteora).

Per acabar de rematar aquesta immersió sobre els estira-i-arronsa dels intel·lectuals que van guanyar la guerra o els cadells que van prendre el protagonisme en la primera postguerra (el diàleg amb els exiliats serà difícil, gairebé impossible) m’he llegit un PDF de la tesi d’Enric Vila sobre Néstor Luján on pren un relleu important la participació de Luján a la ja esmentada revista falangista fins al seu desembarcament a Destino l’any 1943, on va jugar un paper revulsiu i crític i, sota l’empara de Josep Pla, es va convertir en l’esperança blanca del periodisme més combatiu i possibilista fins que, amb els anys i enfront les dificultats, va afluixar i va esdevenir el personatge bon vivant que es va fer més conegut i una caricatura d’ell mateix.

Déu n’hi do! A mida que llegia i subratllava en llapis alguns esdeveniments clau que analitza cadascun dels autors dels llibres, recomponia una mena de puzle on gairebé totes les peces encaixaven. Per això dic que són llibres estimulants. Per això i perquè tens ganes de discutir o replicar aquell punt sobre el que penses que l’autor ha fet curt o s’ha passat o perquè t’identifiques i prens partit per algunes posicions i alguns personatges. També sents, però, una certa malenconia, o com a mínim l’he sentida, quan veus que de l’iberisme utòpic que defensava Gaziel (i tota la colla d’intel·lectuals portuguesos, catalans i castellans com ara Ignasi Ribera i Rovira, Augusto Casimiro, Joaquim Teófilo, Fernandes Braga, Latino Coelho, Carneiro de Moura, Joan Estelrich, Joan Maragall o Miguel de Unamuno) no n’ha cantat ni gall ni gallina, que les trobades d’intel·lectuals catalans i castellans a Segovia i a d’altres indrets de la geografia hispànica, han quedat als llimbs i que la possibilitat d’armar un catalanisme laic, cosmopolita i progressista ha fet –definitivament?– figa.

Jordi Amat ens diu que “les peces que conformen el relat (del seu treball) tracen una interpretació nova i heterodoxa de la pervivència de la catalanitat” i que defugint mitificacions i automitificacions li agradaria que el llibre es llegís com un esforç per contemplar “la reconstrucció democràtica i catalanista que va ser impensable fora del magma del franquisme i fora de la història general de la guerra freda”. Un objectiu ambiciós que aconsegueix amb escreix.

El volum s’inicia amb un primer apartat titulat “Ocupació ambigua”, que comprèn del 1939 al 1947 encara que de fet s’inicia el 1937 quan Cambó s’entossudeix a impulsar i sufragar una obra d’interpretació de la història política espanyola que, arrencant a les Corts de Cadis, explicava com s’havia arribat al catalanisme del 1936. I a fil d’aquest propòsit apareixen en escena, a part del Cambó que va donar suport explícit als militars sublevats el 1936, un Joan Estelrich que explica a Cambó que Gaziel (que tenia tractes amb Claudi Ametlla a l’exili i que fou un dels primers partidaris d’acostar-se als intel·lectuals de l’interior) “mantenia relacions perilloses”. El llibre, que havia d’escriure Ramon d’Abadal i acabaria publicant el que fou ministre Eduard Aunós, té la rèplica amb el que Pla va fer sobre la Historia de la Segunda República i amb les Meditacions en el desert d’Agustí Calvet. “Cambó –escriu Jordi Amat– hauria intentat una revolució burgesa que hauria acabat frustrada pel seu tarannà conservador”.

Si el primer bloc acaba amb el paper que va representar la revista Destino com a element aglutinador del catalanisme conservador, el segon bloc, anomenat “Modernitat cauta”, que va del 1952 al 1960, comprèn el període que s’inicia amb la tornada de l’exili de Carles Riba i el seu paper carismàtic aparentment indiscutible però discutit sotto voce o envejat, la trobada Riba–Ridruejo i la represa del “diàleg” Catalunya-Espanya, l’aparició de la figura titànica de Vicens Vives, “líder intergeneracional del catalanisme” i el seu llibre manifest Notícia de Catalunya, l’activitat a l’ombra de Josep Benet i l’inici del lideratge de Jordi Pujol.

El tercer bloc titulat “Catalanisme progressista (1962-1980)” analitza l’aportació d’una esquerra catalanista que vol modernitzar el país i fer-ho a partir d’instruments clau, com ara la creació d’Edicions 62, que farà cosmopolita Josep M. Castellet, l’esforç per integrar la immigració dels anys seixantes a partir de llibres com ara Els altres catalans de Francesc Candel o de cohesionar el territori de parla catalana amb Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Però el punt d’inflexió serà sens dubte Catalanisme i revolució burgesa, el llibre de Jordi Solé Tura que dispara totes les alarmes al catalanisme conservador perquè considera que les tesis obreristes de Solé Tura –acusat d’“estigmatitzar la burgesia per tal que la classe obrera pogués sumar-se al projecte nacional sense témer que la burgesia la sacrifiqués en el cas que els interessos de classe es posessin en joc”– afebleixen la causa nacionalista. Josep Benet amb Maragall i la setmana tràgica intenta “llimar aquell conflicte intern, la perpetuació de la incompatibilitat entre lluita obrera i afirmació nacional”. El debat va ser viscut apassionadament. Francesc Pi de la Serra cantava en una de les seves cançons “… no és veritat que el català és burgès, no és veritat que sóc revolucionari, no és veritat que no si pot fer res…”.

Jordi Pujol, mitjançant Banca Catalana, intenta reforçar el seu lideratge a la societat i als mitjans de comunicació, però l’aparició de la figura de Pasqual Maragall, el seu europeisme i la seva ferma aposta per fer de Barcelona un referent internacional, una ciutat desacomplexada, catalana i espanyola que Jordi Amat identifica amb els Jocs Olímpics i la mascota del Cobi durant els màgics anys anys noranta, va representar el punt més àlgid d’aquest catalanisme laic, cosmopolita i progressista que, finalment va “entrar en via morta” per “l’absència d’una cultura política autènticament tolerant amb la pluralitat nacional a la resta d’Espanya”. Joan Rigol va intentar fer un “pacte cultural” que no va passar de les bones intencions, bloquejat fonamentalment per la dreta conservadora que Jordi Amat ignora potser per això. I així, l’hegemonia del catalanisme és una realitat i l’abracen un arc d’intel·lectuals on s’hi troben Rubert de Ventós i Salvador Giner al costat de J.B. Culla, o S. Cardús. I aquí és on ens trobem ara.

Què hi tenen a veure els llibres de Perucho i Luján amb tot l’embolic? Doncs molt. Perquè la voluntat de Julià Guillamon no ha estat només la de presentar la biografia canònica de l’escriptor de Diana i la mar morta, sinó el de traçar la biografia d’una generació nascuda als voltants dels anys vint i que haurà de prendre el relleu dels intel·lectuals d’abans de la guerra que, o són a l’exili o han quedat desarticulats o remenen les cireres com ara Pla, Agustí i, al darrere, Vergés. El periodista Néstor Luján, el professor Antoni Vilanova, el músic Manuel Valls, l’homme de lettres Joan Perucho, que inicien la seva carrera literària a la revista falangista Alerta del SEU, quedaran estigmatitzats, així com Martí de Riquer i altres que com ell van entrar per la Diagonal amb les tropes franquistes. Que Perucho després col·labori a Ariel al costat dels que tallaven el bacallà (Miquel Tarradell, Jordi Sarsanedas, Joan Triadú, Enric Jardí, Josep Romeu o Frederic-Pau Verrié), que Luján esdevingui, al principi, un periodista corrosiu i crític a la revista Destino, (que segons Agustí Pons encara no té el reconeixement que es mereix), del sistema però des de dins del sistema, els va convertir en uns rara avis i cadascú, a la seva manera, va trobar una sortida personal: Luján es va convertir en un bon vivant i es va dedicar a gravar les seves novel·les en una gramòfon que després passava a màquina la seva secretària i “decideix posar l’art en la vida i no en l’obra” (Enric Vila dixit) i Perucho, en un perseguidor de fantasmes.

Jordi Amat declarava, amb aquell posat de no haver trencat mai cap plat, fa pocs dies en una entrevista que Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or, que gairebé és com dir que Josep Pla va fer més per la llengua catalana que tots els premis d’honor de les Lletres Catalanes, premi que li va ser negat.

El debat continua. Els tres llibres que acaben de sortir, juntament amb d’altres de Gaziel o Albert Manent, per dir dos noms que surten sovint als diaris i als debats, són damunt la taula. Cal confrontar-los i analitzar-los. I treure-li la pols a la samarreta, ja una mica esclarissada de tantes rentades, del Cobi.