Perifèries oblidades

Barcelona i el seu melic exerceixen la independència comtal, aïllant o obviant la resta del Principat, País Valencià i les Illes Balears. Pau Vadell denuncia la indiferència dels mitjans a l'hora de cobrir la vida cultural dels Països Catalans.

Barcelona es desperta un matí qualsevol. Els diaris gratuïts trastoquen amb sensacionalisme els usuaris del transport públic: metro, autobús, ferrocarrils… A l’aire, una condescendència cap al vell periodisme que va morint a la baixada de cada persiana de quiosc.

La premsa en paper, conseqüent, intenta innovar, fer-se valer. Ara i adés canvien formats, dissenys. Els suplements culturals van eixugant literatura i van exposant-se a la selva comercial. Barcelona, capital de la catalanitat, cosmopolita, oberta al món… tancada al seu país.

Ja fa anys que les Illes Balears i el País Valencià, dos reductes de frontera, perduts en les seves polítiques erràtiques causades per colonialismes i curtor de mires, han quedat en el camí. L’augment del fet sobiranista, que també engresca a aquelles perifèries, desdibuixa cada vegada més el concepte de Països Catalans. La vergonya se’ns fa present cada dia. Al final el Principat acabarà, com en un gran imperi, abandonant els ‘Sàhares’ a la seva dissort.

Aquesta sensació d’aïllament, per la part mallorquina que em toca: per triple perifèria del meu poblet del sud-est de l’illa, Calonge (que tot just frega els mil habitants), de la blaibonetiana terra, de la desconnexió fins i tot de Palma, és encara més perceptible.

Ara, tot just ara. Una munió d’illencs, perduts enmig de la selva, col·lapsen tal vegada el panorama literari del Principat. Arreu n’apareixen i arreu es fiquen, com mosques almogàvers o foners talaiòtics reconquerint la capital.

Ara, tot just ara. Neixen nous projectes editorials contra tot pronòstic, sobretot a les Illes i al País Valencià.

Ara, que també tenim polítics incompetents que abandonen institucions cabdals com l’Institut Ramon Llull i volen fer dels informatius d’IB3 un NODO salat, com si d’una conversa de taverna es tractés.

Ara, ara cal parlar del deteriorament dels canals de comunicació culturals que vertebraven el territori natural de la llengua catalana. No sé si és a causa de la saturació d’informació, o de la mandra, o si es tracta d’una censura premeditada, però cal que denunciem aquest apartheid cultural.

Per no allargar-me, posaré tan sols dos exemples, només dos, i ja s’entendrà tot plegat.

Al país tenim dues organitzacions d’escriptors amb implantació nacional, que conceben els Països Catalans com un tot (encara que el Govern Balear i les Corts Valencianes ens hagin prohibit l’existència). Una d’elles, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), organitza els premis Cavall Verd. Uns premis que volen guardonar el millor llibre de poesia editat en català aquell any i la millor traducció de poesia de qualsevol llengua a la catalana. És un acte que se celebra anualment a les Illes i que gira entorn d’unes jornades dedicades a algun escriptor. Els guardons Cavall Verd tenen el mèrit anti-ego de premiar llibres sense que ningú es presenti a res, sense cap pressió i sense cap tipus de dotació pel guardonat més que l’honor i el reconeixement. Un acte així, d’àmbit nacional, un any més ha passat desapercebut per tots els mitjans de comunicació de la capital. Cap nota, ni comentari fins a dia d’avui.

El mateix passa amb el Premi Internacional Veu Lliure del PEN Català. Es tracta d’un altre guardó instituït des d’un organisme que existeix a Catalunya des de fa més de noranta anys, que vetlla per la llibertat d’expressió dels escriptors i periodistes a escala mundial i que té implantació amb més de 150 centres arreu dels cinc continents. També concedeix aquest guardó cada any a Mallorca amb motiu dels actes del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit.

Quin ha de ser l’altaveu d’aquests esdeveniments? Quin el seu ressò? Estan la cultura i la literatura tan allunyades de la societat que no són de l’interès dels lectors de notícies a publicacions diàries, suplements i revistes culturals o literàries?

Algú dels lectors de Núvol ens sap dir qui ha guanyat enguany aquests guardons?

Tenim un problema nacional.

XXXI Premis Cavall Verd: Jordi Larios per Rendezvous (Cafè Central – Eumo), millor llibre en català; i Corina Oproae i Xavier Montoliu per la traducció de Per entre els dies (antologia poètica) (Lleonard Muntaner) de l’escriptor romanès Marin Sorescu.

IV Premi Veu Lliure: Easterine Kire, de la terra dels Naga (1959) i exiliada a Noruega des de 2005 per l’assetjament i la violència que patia al seu país a causa dels seus escrits. I un premi extraordinari que ha volgut reconèixer l’Assemblea de Docents, per la lluita dels docents de les Illes i la seva perseverança contra les imposicions del Govern i la falta de diàleg i de llibertat que pateix el col·lectiu.

No tots els escriptors ni totes les editorials són o volen ser depredadors/es del mercat ni ésser mediàtics a la recerca de carnatge. Han de ser també, però, grups de pressió per a poder existir, per a tenir un espai dins la informació?

Aquí ho deixam.

 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació