Pere Rovira: “La literatura no ve del cel sinó dels colzes”

Amb motiu de la publicació de l’antologia Avui és sempre – Poemes escollits, publicat recentment per Proa, conversem amb l’autor, Pere Rovira, que va ser professor de poesia moderna de la Universitat de Lleida. Nascut a Vila-seca de Solcina l’any 1947, fa més de trenta anys que viu a la capital del Segrià. Escriptor molt versàtil: novel·lista, poeta, dietarista, assagista i traductor, gèneres que dialoguen entre si com vasos comunicants. Segons diu ell mateix, “els meus llibres són capítols d’un llibre nou”. Una escriptura de rigor artístic molt elevat, coherent i d’una qualitat inqüestionable. Pere Rovira és un poeta que, mantenint una clara unitat en el to i una singular i sòlida veu, escriu un vers precís i ple d’imatges nítides. Dos temes travessen el conjunt de la seva poesia: la reflexió sobre els vincles afectius i el pas del temps.

Enric Umbert: Per tal de conèixer una mica l’àmbit literari de l’escriptor, comencem l’entrevista parlant d’un dels seus dietaris més reconeguts, La finestra de Vermeer, “escrit sense timidesa”, on reflexiona sobre literatura, la mort, la vellesa, la malaltia, i molts altres temes d’actualitat, però especialment de l’amor “que és el riu que travessa tota la meva poesia”. Aquest dietari cobreix tot un any, el 2013, i quasi no hi ha cap dia d’aquell any sense alguna anotació. Al llibre La finestra de Vermeer sembla que es vulgui fer dialogar la misteriosa llum que Vermeer pintava als seus quadres amb la llum interior del poeta.

Pere Rovira: Efectivament. Es tracta d’un diàleg entre la llum interior i l’exterior, un encontre entre l’entorn i la intimitat. Als quadres de Vermeer sempre hi ha una llum de fora que entra dins d’una cambra i en aquest aspecte s’assembla a un dietari on es parla de com afecta el que ens envolta. Retrato la vida diària malgrat que la meva és molt rutinària, no tinc grans aventures ni em passen coses extraordinàries. Però precisament per això em veia obligat a estar molt atent a tots els moviments exteriors, a la gent, a la intimitat, a la llum… Escriure un dietari és buscar-se la vida en el sentit més literal, és a dir, a trobar-la i anar-la explicant.

El llibre parla de l’art d’envellir…

Envellir no és fàcil, no tothom en sap. És una de les coses més difícils que hi ha perquè fer-se vell implica anar perdent facultats físiques que condicionen la mobilitat. Però la vellesa té coses molt bones, ets molt més lliure. Ara mateix no m’agradaria gens reviure els neguits de la joventut. Com deia Josep Pla, “la joventut s’ha de passar”.

S’escriu millor quan un envelleix?

En el meu cas intento que sigui així. Des que em vaig jubilar em dedico exclusivament a l’escriptura.

També has publicat el dietari Diari sense dies, 1998-2003, un llibre que aconsegueix “l’atemporalitat del present”, com ha dit crític D. Sam Abrams. El tema central és el del pare lligat a la infància, el record i la mort. Podríem dir que Diari sense dies és la transformació prosaica dels poemes de La mar de dins escrit dos anys abans?

La prosa i vers són dos gèneres literaris que per a mi tenen la mateixa importància, cap és superior a l’altra. Dit això, si que és cert que hi ha alguns temes o situacions que es donen en tots dos llibres.

Entrem en el terreny de la traducció poètica on destaca la versió de Les flors del mal de Charles Baudelaire, publicat el 2021 a l’Editorial Proa. La traducció pot ser tan creativa com l’escriptura poètica?

El traductor no parteix de zero, ja sap el que ha de fer. Això és un avantatge i alhora un inconvenient. La dificultat de traduir està a aconseguir un efecte que sigui el més equivalent possible al que produeix el poema en l’idioma original. Mai seran iguals tots dos, però intento aproximar-los al màxim i no només pel que es diu sinó també com es diu.

Per tant, es pot dir que un traductor acaba per reescriure el poema que tradueix?

Una reescriptura que procura la màxima fidelitat formal i temàtica al poema original. La traducció de poesia ha de ser formalment molt respectuosa. Has d’aspirar que no sembli una traducció, seria l’ideal. I això no és fàcil. És una qüestió de moltes hores. El respecte a la forma és bàsic.

El temps que et salva escriure poesia no és la fama en vida, o la pòstuma que puguis tenir. El temps que et salva és el temps que dediques al poema.

Entrem ara en l’àmbit de la poesia. Acabes de publicar l’antologia Avui és sempre, que recull cinquanta anys de poesia.Quin criteri has seguit per fer-ne la tria d’Avui és sempre? Què ha fet més, eliminar o reescriure?

Bàsicament, he seguit el criteri del meu gust. He triat els poemes que per a mi són més importants, ja sigui per una qüestió de representativitat, per un motiu personal, o de gust… No hi he inclòs un llibre de poemes infantils perquè té un to molt diferent.

Una de les grans qualitats d’aquesta antologia és la unitat d’estil, i això permet llegir la recopilació com un sol llibre que evoluciona des del vitalisme fins a la maduresa amb una elevada sensualitat.

Més que unitat d’estil el que hi ha és una unitat de veu. L’estil es va afinant, personalitzant, a mesura que passen els anys. Quan ets jove, de la sensualitat no cal parlar-ne gaire perquè ja hi és; amb el temps intentes recuperar tot el que pots de la teva vida feliç.

Llegim uns versos preciosos que diuen: “Ignoren com es cremen / les hores per un vers -que aquestes són les hores / que salven el poeta, no la posteritat”.

Exacte. El temps que et salva escriure poesia no és la fama en vida, o la pòstuma que puguis tenir. El temps que et salva és el temps que dediques al poema. Aquest és el temps realment important, el que dediques a escriure. Perquè el més important d’escriure és l’acte de fer-ho, no haver escrit. Quan jo escric el temps és meu.

Aleshores un escriu per a si mateix i no per al lector…?

Escric amb la consciència plena que existeixen els lectors. En parlo en el pròleg d’Avui és sempre. D’una manera implícita saps que el que escrius algú ho llegirà i, per tant, per consideració, procures tenir-ho present. Però un escriu per a si mateix i dius el que creus que has de dir. Escriure és un dels oficis més solitaris que existeixen, estàs totalment sol. Ara bé, també té els seus avantatges perquè ningú t’emprenya…

Ortega y Gasset entenia forma i contingut com dues unitats independents. Hi ha qui opina que en poesia, i en l’art en general, tot és forma i el contingut el posa el lector perquè aporta la seva experiència.

Que jo sàpiga Ortega no va escriure mai cap poema i per parlar d’aquests temes el primer que s’ha de fer és posar-s’hi. Dit això, era un gran pensador però crec que forma i contingut estan totalment relacionats perquè, al cap i a la fi, el que importa d’un poema és la manera com es diuen les coses. Temes banals poden ser molt interessants si estan escrits amb una forma atractiva. La part artística de la poesia cada vegada m’ha interessat més i això es veu en l’evolució dels poemes del llibre recopilatori d’Avui és sempre. Crec que la poesia del segle XX ha abandonat la part artística de forma bastant irresponsable. Si la poesia es diferencia de la prosa és per algun motiu, entre ells el de la musicalitat.

El primer llibre que vas publicar porta per títol Distàncies, i va guanyar el Premi Vicens Andrés Estellés l’any 1980. Sembla un conte d’amor amb poemes de conflicte d’una parella d’amants: passió i alegria però també frustracions. Distàncies és un llibre de caràcter fundacional? Marca un camí o és tan sols el tret de sortida?

Si no hi ha un primer llibre, tampoc hi ha un segon. El que passa és que el vaig escriure quan era bastant jove i encara havia d’aprendre moltes coses, i això es nota. Però és un llibre en el qual hi ha un apassionament molt gran. Conta una història d’amor molt potent que ha durat tota la vida i és on descobreixo, a més, l’alegria d’escriure en català. Dos apassionaments que marquen.

Al següent, Cartes marcades, un llibre de reflexió moral, més divers on intervenen temes com l’amistat i la família, hi trobem el poema ‘Les reixes’, on hi llegim: “Només així saps fer l’amor i la poesia: aliances inventades d’èxtasis i mentides”.   

Això ho deia llavors. Es tracta d’un pensament juvenil. La poesia de l’experiència és un gènere de ficció i, per tant, d’alguna manera menteix i l’amor és un seguit d’èxtasis i mentides. En realitat són aliances inventades, com ho és la poesia mateixa. Ara tot això no ho diria.

I és que en el fons necessitem l’engany per viure, no?

Sí. Necessitem l’engany més fonamental que és el de creure’ns que demà continuarem vivint. La capacitat de projectar la vida cap endavant ja és una il·lusió, no? I a partir d’aquí, el que vulguis.

Per tant, el poeta és un fingidor? Un entabanador?

Jo no vull entabanar a ningú. Jo vull escriure els poemes el millor possible. Fingir o no fingir…qui sap? El que sí que és cert és que en un poema hi ha una clara diferència respecte de l’expressió habitual.

Estàs considerat un dels principals referents de la poesia de l’experiència a casa nostra. Tant a Distàncies com a Cartes marcades, escrites a la dècada dels 80, hi trobem una influència del realisme moral de Jaime Gil Biedma i de l’intel·lectual Gabriel Ferrater, tant pel que fa als temes socials com a les experiències amoroses. Amb el temps, però, aquests referents embrionaris es van ampliant o es van diluint?

Ni l’un ni l’altre m’interessen pas gaire en aquest moment. Crec que es tracta de dos poetes que varen plegar massa aviat. Gil de Biedma em va marcar perquè vaig fer la tesi doctoral sobre la seva obra i Ferrater, perquè escrivia d’una forma poc habitual de dir les coses per l’època. En tots dos hi ha un rigor, una poesia molt personal, però no són els models que m’interessen.

La mar de dins, Premi Carles Riba el 2003, suposa un canvi, un distanciament als referents anteriors. Hi ha un retorn a la intimitat del subjecte poètic, com el mateix títol ja indica, provocat per la mort de persones properes, en especial del pare. El contacte amb la realitat de la mort fa que el llibre sigui més obscur, de dol i de dolor sense sentimentalismes, però, i sempre amb un toc d’esperança. Parla de l’envelliment, la vellesa… L’estil comença a ser una mica més hermètic. Busca els referents en la tradició, en la poesia clàssica, la francesa i el simbolisme, com ara Pierre Ronsard, Paul Verlaine, Màrius Torres i, especialment, Charles Baudelaire. Es preocupa més per la forma i predomina la temàtica amorosa, la reflexió moral amb una alta exigència tècnica i formal. A La mar de dins, al poema ‘Motius’ treu cap de nou la mentida. Hi ha un paràgraf que diu: ‘El vers és un amic que et dona temps, / i avui, si vols, encara et mentirà’.

A un vers pots fer-li dir coses que vols sentir o que, al contrari, no vols sentir. En els dos sentits de la paraula, auditiu i sentimental.

Contra la mort de 2011 parla del procés d’envelliment però amb una actitud esperançada i serena, que no cau en el pessimisme. I també de l’amor i l’art com a eines per superar les inquietuds, i de la reivindicació de la vida, del plaer sensual i de l’experiència amorosa. A Contra la mort llegim uns poemes en els quals s’accentua el diàleg amb un mateix: “El meu amor no entén la paraula morir / per estimar-te sempre, no em necessita a mi”.

Contra la mort té un clar propòsit que ja el mateix títol indica. Una de les funcions que compleix la poesia és la de combatre la mort. Quan vaig escriure aquest llibre la vaig tenir molt a prop i això et fa donar més valor a la vida. Crec que aquest és un dels meus llibres més optimistes i lluminosos perquè es proposa, precisament, lluitar contra la mort. Una lluita solitària que es té al costat de la persona estimada, per això també és un llibre d’amor.

No soc un poeta elegíac, no em giro cap enrere, i per això el temps de la meva poesia és molt més el present que el passat.

Potser és el llibre on la forma i la mètrica comencen a tenir un pes més important. Hi utilitzes les formes més ortodoxes per parlar de temes molt personals.

Sí, és així perquè com més proper tens l’assumpte que t’ocupa, més necessites compensar-lo formalment. Aquest llibre estava molt proper a allò que sentia i pensava. D’alguna manera això ho has d’equilibrar amb la possibilitat de distanciament que et dona la forma poètica. Per això el llibre accentua la forma més rigorosa i més estricte.

En general parles més del present que del passat.

Això és absolutament cert. No soc un poeta elegíac, no em giro cap enrere, i per això el temps de la meva poesia és molt més el present que el passat.

En tot cas parles del passat des del present i amb una mirada sòbria i gens melancòlica ni nostàlgica.

Això són tics poètics, tics romàntics que, per sort o per desgràcia, han funcionat molt. L’enyorament, la nostàlgia, el sentiment del fracàs… faciliten el fet d’escriure. Si un escriu des de l’alegria pel temps que estàs vivint, des del fervor per l’amor que sents o des del present, això ja és més complicat. Sempre és més fàcil escriure des de la tristesa o la desgràcia que des de l’alegria o la felicitat.

Els sentiments són subjectius, però quan els poses en el poema has de procurar que puguin servir als altres.

La teva poesia més aviat rebutja el joc simbòlic.

No ho sé. Si tinc alguna influència és la del simbolisme poètic, de Baudelaire, de Verlaine o altres. En tot cas el simbolisme el prenc com un punt de partida i tot seguit l’adapto a una circumstància més contemporània.

La poesia és una forma d’objectivar els sentiments?

Els sentiments són subjectius, però quan els poses en el poema has de procurar que puguin servir als altres.

Existeix la inspiració?

Baudelaire deia que la inspiració és el treball quotidià, això és absolutament cert. Ara bé, dins del treball quotidià hi ha dies que estàs més fi que d’altres. Això no només passa als poetes, també passa als futbolistes, als lampistes… Tots tenim dies que estem més en forma que d’altres. Però, en definitiva, es tracta de treballar molt perquè la literatura no ve del cel sinó que ve dels colzes.

Què troba més interessant de la poesia actual catalana?

Hi ha gent molt bona que coneix molt bé l’ofici i també molts falsificadors que fan un tremendisme fàcil i que no saben fer un vers, cosa incomprensible per mi.

Pere Rovira, poeta amb la paciència de l’artesà, escriu sense hermetismes ni metafísica gratuïta i amb un llenguatge fluid i gens efectista. Diu que les seves creacions es vinculen a les vivències individuals, a la ‘vida viscuda’, que ultrapassa per reflexionar sense sentimentalismes. Una poesia que no abusa de la metàfora; una poesia vitalista i poc retòrica, sensual i lluminosa: ‘No escric per fugir de mi o per sortir del món. Escric poemes perquè vull i perquè la gent els llegeixi’. Llegim-lo, doncs.