Pere Gimferrer: “Si un poema funciona, ja trobarà els seus lectors”

El millor és tenir el màxim d’ambició possible. Tu ja saps que no pots ser un Dant avui en dia, posem per cas. Però et pots proposar ser un gran autor d’aquests, tot i saber que no hi arribaràs.

Aquest dilluns 19 de desembre, Pere Gimferrer és l’autor convidat del cicle Dilluns de Poesia, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Arts Santa Mònica. Recuperem l’entrevista que li va fer Jaume Pons Alorda arran de la publicació de Marinejant.

Jo ja sabia que entrevistar Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) era un acte molt proper a l’harakiri dialèctic. Després d’haver estat llegint i repassant bona part dels seus llibres, i a posteriori d’haver-me pogut documentar mirant algunes entrevistes recents que se li han fet a diferents mitjans, m’esperava que dialogar amb ell seria més que difícil, tal com ja havien anunciat altres persones en diferents textos talment una encertada profecia que s’acompleix. Cap de nosaltres no s’equivocava.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

A Pere Gimferrer no li agraden les preguntes abstractes, massa generals, ni tampoc comentaris que no vagin al nucli dur del que s’està treballant. Però tampoc no està còmode quan parles de versos concrets, com si volgués deixar per als lectors tots els possibles camins i viaranys d’interpretació. El seu gest semblava que volia dir-me tota l’estona “Jo he escrit això, ara que cadascú entengui el que vulgui”, molt més a prop de la coqueteria que no pas del dogmatisme. Quan ets amb Gimferrer, a davant tens un exdandi que se sap valuós tot i que ho calla. Per això, quan dialogues amb ell, si no ets molt clar i directe, la correspondència no flueix i, per altra banda, es converteix en una serp que té ganes de divagar, possiblement el mateix ofidi que circula pels seus poemes i que els fa transmutar en diamants dins l’aigua, metàfora que el mateix autor va fer servir per titular un dels seus llibres de poemes.

Retornat d’aquesta experiència, reveladora en certs punts, la primera vegada que he pogut compartir uns mots amb ell de forma directa i personal, Gimferrer retorna constantment al meu cervell com una espècie d’Al Brown blaibonetià: una mena de lluitador verbal, dotat de resposta esmolada i intensa, perquè conversar amb ell és combatre contra l’essència de l’estil de l’art de xerrar o de simplement dir i referir en un riu com el Guadiana, amb zones ombrívoles que en realitat tenen un substrat simbòlic i semàntic de primera magnitud màgica.

Sigui com sigui, aquí teniu el testimoni d’aquesta conversa portada a terme un matí qualsevol en una sala oval dins de l’edifici Planeta. Manu Manzano li ha fet unes fotos esplèndides a la Llibreria La Central del carrer Mallorca. El resultat és una excusa tan bona com qualsevol altra per parlar de l’avinentesa de la publicació de Marinejant (Proa, 2016), el volum de poesia més recent de Pere Gimferrer, de bell nou en català. Hi trobem un autor que no té dubtes a l’hora de significar la mort i els evasius mecanismes de la memòria. Ho aconsegueix a través d’unes quantes peces que segurament són el millor que ha escrit mai fins ara. Pensaran el mateix els lectors catalans?

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

Jaume C. Pons Alorda: Has pogut llegir el que comenta el crític Jordi Marrugat sobre la teva obra poètica al volum Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat?

Pere Gimferrer: L’autor és molt interessant. Sé molt bé qui és Marrugat, he llegit altres coses seves. Però aquest totxo en particular no. Tenim amics comuns. Té molts més altres llibres, si no m’equivoco.

J.C.P.A.: Parla molt bé de tu. Fa un perfil complet de la teva poètica.

P.G.: Jo no sé parlar bé de mi mateix. Marrugat també parla d’El castell de la puresa?

J.C.P.A.: No, aquest no, es podria dir que analitza tots els teus llibres de poesia en català fins precisament el teu retorn a la llengua catalana.

P.G.: No es precís considerar-ho cap retorn perquè jo mai no he abandonat la llengua catalana. Jo sempre he escrit en català, i continuo fent-ho.

J.C.P.A.: El que passa és que feia temps que no publicaves en català.

P.G.: Sí, però això és simplement culpa de les circumstàncies. No hi ha voluntat programàtica al darrere. Per això no és un retorn. Sigui com sigui, ara és moment per a una entrevista i no tinc temps de poder-me llegir aquest volum de Marrugat. No ens aporta gaire parlar d’una cosa de la que no tenia coneixement fins ara.

J.C.P.A.: No ens aporta gaire, en efecte, però ara saps que això existeix.

P.G.: Jo sabia que Marrugat em tenia ben conceptuat, però no fins aquest punt. Veig que també parla de Carles Hac Mor. És una llàstima. Molt poca gent ha parlat d’ell, tant en vida com en mort.

J.C.P.A.: Sempre queda la poesia, no?

P.G.: A vegades ni això. Ets de Mallorca?

J.C.P.A.: Sí.

P.G.: D’on, concretament?

J.C.P.A.: D’un poble que es diu Caimari, a la Serra de Tramuntana.

P.G.: No sé on és. Jo vaig estar mig any a Mallorca.

J.C.P.A.: De fet, al teu dietari expliques que hi vares fer la mili, i que un dia vares descobrir la Fedra de Racine.

P.G.: Sí, però això no té cap relació directa amb Mallorca. És una casualitat.

J.C.P.A.: Ja ho sé, jo només dic que al dietari expliques les dues coses en un mateix article.

P.G.: Quan portava unes quantes setmanes jo ja parlava mallorquí quan volia. Ara també en parlaria però no té cap sentit fer-ho ara. El cas és que vaig comprar la Fedra de Racine a una antiga llibreria de Mallorca, molt coneguda, però ara no deu existir. Jo anava amb Cristòfol Serra i recordo que vaig comprar aquesta obra concreta i també una antologia de Robert Browning, que encara la tinc, però ara això ara no ve al tomb.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: En el teu dietari també expliques, referint-te a Ovidi, que “el poeta jove fa possible la subsistència moral i literària del mateix poeta ja adult. És el caliu que dóna vida a la cendra.” Trobem aquest caliu per a la cendra dins Marinejant?

P.G.: El mèrit no és meu sinó d’Ovidi. De fet, aquest article dóna títol a un llibre meu, El caliu i la cendra, amb il·lustracions de Perejaume. Va intervenir Enric Sullà per fer-ne la tria. Jo no vaig participar gaire, la veritat. Jo ja ho tenia tot fet.

J.C.P.A.: Ho sé, de fet el cineasta Albert Serra va presentar-te el llibre quan va ser publicat.

P.G.: Hi eres?

J.C.P.A.: Sí.

P.G.: És un llibre molt poc conegut perquè no existeix en edició venal.

J.C.P.A.: Per tant podem dir que el poeta jove Gimferrer es troba dins del poeta vell Gimferrer a Marinejant? Podem dir que hi ha caliu dins la cendra de Marinejant?

P.G.: Jo ho veig així. Aquí hi ha dues coses que coexisteixen. Jo he tingut sempre unes quantes tendències. Una d’elles ha estat procurar que tots els llibres fossin diferents entre ells en la mesura del possible si no estan en un cicle concret, i sols faig un cicle quan acostumo a enllaçar una sèrie de llibres. Sempre he tingut tendència a pensar que la persona, com a tal, té una determinada edat vital, però el poeta té l’edat que té l’autor dels textos. Aquest autor dels textos hauria de tenir sempre una edat similar. L’hauria de tenir sempre, però no dic que sigui així. La part que m’atreu més dels poetes que m’agraden és la part inicial, el que fan quan comencen a escriure fins als vint-i-cinc anys, o la part final, a partir dels cinquanta-cinc o seixanta anys. Durant la franja d’enmig poden donar poemes molt bons, però és la part que m’atreu menys.

J.C.P.A.: Però Marinejant respon a un moment molt concret de la teva vida.

P.G.: El llibre com a tal no explica res de les circumstàncies vitals en què escric. Si algú no llegeix les entrevistes que he donat o el pròleg de Grilli no sabrà res de la meva vida ni del moment en què estan escrits els poemes. O potser sí. Però la meva idea és que probablement no gaire.

J.C.P.A. Jo m’atreviria a dir que se sap el context perquè els poemes ho expressen.

P.G.: No, els poemes no ho expressen.

J.C.P.A.: I doncs a què ve la referència constant de la mort dins dels versos? Això sols s’entén perquè els poemes estan escrits en un lapse de temps en què pensaves que una operació que t’havien de fer i que et situava en un llindar perillós. O sigui, la por de morir-te.

P.G.: Però no és la primera vegada que parlo de la mort. A altres llibres i poemes ja en parlava, com qualsevol altre poeta.

J.C.P.A.: Jo crec que aquesta mort és més real i menys metafòrica que mai.

P.G.: A veure, era totalment descartable que d’aquella operació jo em morís. D’això no es mor ningú. El que passa és que una operació d’aquesta mena et serveix per pensar en altres coses. I d’altra banda, en alguns poemes surt, apareix el meu avi, que sí que es va morir. Tot i que crec que sempre queda bastant clar quan parlo del meu avi o quan parlo de mi o d’altres.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: Perquè el poema funciona a partir de cercles, és una estructura complexa que ajuda a fixar el focus en unes parts o unes altres. La complexitat de saber si estàs parlant de la realitat o de la imaginació et va fer sentir por que potser estaves elaborant uns poemes massa críptics i foscos?

P.G.: Aquí hi ha una cosa molt curiosa. Els lectors que jo conec, un marge molt petit dels lectors possibles, i potser no n’hi hagi més dels que conec, això és una possibilitat també, es divideixen en dues categories vitalment oposades. Uns creuen que aquest llibre és molt més entenedor i accessible que El castell de la puresa i altres em diuen que no, que tot el contrari. Jo no tinc cap de les dues opinions. Tu tens una opinió de les dues segur. A mi em costa de dir si Marinejant és més fàcil o no. Hi ha un error, però, que fa que la gent pensi que aquest llibre és més entenedor. Crec que sé per què ho pensen. Ho pensen perquè, en teoria, en teoria dic, Marinejant té un fil argumental, encara que tènue i amagadís, mentre que El castell de la puresa era una reflexió sobre la paraula poètica catalana. Però jo no sabria dir quin dels dos és més críptic i quin més entenedor. Tu tindràs una opinió, que no conec, i tothom tindrà la seva.

J.C.P.A.: En aquest sentit, et preocupa l’opinió dels lectors quan escrius o per a tu és absolutament irrellevant?

P.G.: A mi em preocupa publicar un poema si, com a autor, no em provoca una satisfacció, o si crec que no mereix ser publicat perquè no compleix amb una qualitat. Respecte els lectors… Si un poema funciona, ja trobarà els seus lectors.

J.C.P.A.: Per tant el poeta pot seguir a la seva torre d’ivori perfectament sense haver de reparar en ningú.

P.G.: Això ho hauríem de despullar d’una connotació. El poeta, a diferència del narrador, encara que en narradors també hi ha hagut casos, pot pensar que ja trobarà, tard o d’hora, els seus lectors. I històricament, pel que fa a la poesia, això es confirma moltes vegades. Però, en canvi, el poeta no té motiu per no adonar-se de les coses del món on viu. Tinc una idea vaga que tant El castell de la puresa com Marinejant, per esmentar dos llibres aparentment una mica abstractes, parlen de realitats concretes del món actual. Clar que en parlo en algun altre llibre, però crec que en aquests aquest fet es fa més evident.

J.C.P.A.: A més, dins dels mateixos poemes hi trobem disquisicions de com s’organitza la realitat, talment un engranatge, de la mateixa manera que un poema, com deia Fuster, no és només el poema sinó la investigació portada a terme per tal d’aconseguir aquell poema. Una reflexió metareal i metapoètica. I això també passa a Marinejant, on els poemes es construeixen des de diferents nivells i amb múltiples possibilitats de lectura. De fet, tot el que neix al voltant del que comentes com a “veritat no existent” de Gorbatxov és adient en aquest aspecte.

P.G.: Però això fa referència a una cosa molt concreta. Jo només he vist aquest terme de “veritat no existent” aplicat a Gorbatxov. No sé qui el va crear. És llenguatge periodístic. Respon a una època i a un personatge. La taca de Gorbatxov era una “veritat no existent”, hi era però no es veia perquè així funcionava el sistema propagandístic, i així es va construir a la premsa de la seva època.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: Ho utilitzes per explicar un fet periodístic molt concret: allò que s’oculta.

P.G.: Jo no ho explico, dono per fet que el lector ho sap. És a dir, és una cosa no extrapolable a altres dimensions, però no puc aspirar al fet que tots els periodistes actuals sàpiguen que d’allò en deien “veritat no existent”. Jo pensava que era difícil que un periodista no conegués aquesta expressió però veig que n’hi ha, que no la coneixen…

J.C.P.A.: La poesia és una eina de coneixement, doncs?

P.G.: Sobretot en la mesura en què els poemes diuen coses que no es podrien dir d’una altra manera. Sobretot en termes referits a la comunicació no verbal o la llengua habitual o escrita.

J.C.P.A.: Podem considerar El castell de la puresa o Marinejant com un reencontre entre Pere Gimferrer i la poesia catalana?

P.G.: Jo he escrit en català moltes coses més enllà d’El castell de la puresa o Marinejant. I també recentment. De fet, tinc un llibre amb el pintor Miquel Barceló que es diu El mar de Ginebra, però molt poca gent el coneix perquè és un llibre que costa milers d’euros… Per les seves característiques és poc apte de ser transformat en un volum normal… I, per altra banda, també tinc poemes esparsos, que tampoc no he posat aquí.

J.C.P.A.: I què em dius d’un reencontre amb el teu avi? A Marinejant parles molt d’ell…

P.G.: Ja havia parlat anteriorment del meu avi a altres llibres. Què m’estàs demanant ara?

J.C.P.A: El cas és si estàs cansat que a les entrevistes et demanin pel teu avi, perquè sembla que és una cosa recurrent.

P.G.: No, perquè és un tema que, encara que n’he parlat abans diverses vegades tant en català com en castellà, no s’acaba perquè encara tenia coses per explicar. De fet encara hi ha coses que aquí tampoc no explico. Per tant pregunta el que t’interessi, si és que t’interessa alguna cosa en particular.

J.C.P.A.: M’interessa el fet que el llibre es pugui entendre com un homenatge al teu avi o un homenatge a Maria Mercè Marçal, que també sortia esmentada dins El castell de la puresa.

P.G.: Són dues persones molt diferents.

J.C.P.A.: Sí, però són dues presències recurrents en els teus llibres. De fet, sembla que a Marinejant agafes fonaments de la teva vida i els introdueixes per tal de bastir les bases del poema, les seves tesis argumentals.

P.G.: Algú, no sé qui, també destacava l’aparició de Julien Gracq en un dels poemes. Tal vegada el que comentes és possible, jo no ho havia pensat des d’aquest punt de vista…

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: Podem entendre, doncs, Marinejant com una sèrie d’homenatges?

P.G.: Hi ha poemes que no tenen cap relació amb això. I després hi ha una sèrie de poemes en què hi ha una estranya eclosió entre aspectes de la vida del meu avi i aspecte de la meva vida. Va morir quan jo era una criatura. Després hi ha altres moments en què parlo del meu avi però no ho faig de manera directa. T’ho podria indicar però crec que no fa falta.

J.C.P.A.: Les referències cinematogràfiques també abunden a Marinejant.

P.G.: Jo tenia condicions per ser crític de cinema, de fet encara ara faig crítica de cinema, tal com demostra un recent volum meu. I tinc contacte amb alguns dels millors cineastes actuals. Dos directors com Víctor Erice o Albert Serra m’han pogut passar material seu que no és fàcil de veure en sales. No he vist tot el que han fet però sí puc dir que tinc coneixement profund de la seva obra.

J.C.P.A.: No haguessis volgut ser director de cinema?

P.G.: No reuneixo les condicions físiques, psicològiques i morals. Cadascú ha de saber què pot fer i què no. Alguns dels millors crítics de cinema del món mai no han dirigit cinema. I hi ha hagut altres ocasions en què grans directors de cinema no han dirigit res mai i en canvi han estat grans crítics. I també hi ha molt bons crítics que han estat pèssims directors de cinema.

J.C.P.A.: Has conreat una carrera en tots els gèneres: articles, dietarisme, narrativa… Però en poesia has estat més fecund.

P.G.: Jo no n’estic tan segur. Si comptem número de pàgines del que he escrit, cosa que mai no s’hauria de fer, hi ha més en narrativa que en poesia. El que sí hi ha són més títols en vers que no en prosa, però això no correspon ni a número de ratlles ni a pàgines.

J.C.P.A.: Però tu què et consideres?

P.G.: Avui, en aquest moment, però estic parlant del moment actual, poeta. Però he estat històricament diverses coses.

J.C.P.A.: I quin creus que és el teu paper dins la poesia catalana actual?

P.G.: Estaria bé de saber-ho. Però no estic obligat a saber-ho. Jo no ho sé.

J.C.P.A.: Quin voldries que fos si poguessis triar?

P.G.: Jo no aspiro a tant. Però, si em deixes, et parlaré d’una manera sincera i brutal. Històricament, qui ha tingut pes en la poesia catalana que no sigui en l’època de L’Atlàntida i El Canigó? O en època de Maragall? Podem parlar de casos concrets com Carner, Foix, Riba, Ferrater o, en certs sentits, Brossa i alguns altres… Jo voldria fer el que qualsevol d’aquests ha fet en el seu paper. Ara no oblidem una cosa: si per “paper dins de la poesia catalana” entens que això és condició d’una escola o d’uns deixebles, doncs això no m’ha passat mai.

J.C.P.A.: No, però la teva poesia es pot connectar amb la de Josep Pedrals, que et va fer el pròleg dins El castell de la puresa?

P.G.: Pedrals i jo venim de la mateixa tradició.

J.C.P.A.: A què aspires, doncs?

P.G.: El millor és tenir el màxim d’ambició possible. Tu ja saps que no pots ser un Dant avui en dia, posem per cas. I és poc probable que siguis Ausiàs Marc. Però et pots proposar ser un gran autor d’aquests, tenint en compte l’existència d’Eliot o de Góngora, tot i saber que no hi arribaràs. Tothom sap que Eliot volia arribar a Dant i no és segur que hi arribés, com Góngora volia ser Ovidi i no és segur que hi arribés. Però si no tens una meta determinada mai no arribaràs a acostar-te ni a la meta (Riu). Això té poc a veure amb la creació d’escola i deixebles. Aquests poetes que hem dit (Carner, Foix, Riba, Ferrater, Brossa) de veritat no tenen deixebles? Gent que considerava que ho era sí. Són realment deixebles? No n’estic segur.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: De fet, Foix i Ferrater són dues presències a Marinejant.

P.G.: De Ferrater no en parlo directament.

J.C.P.A.: No, però els teus poemes poden semblar críptics, com els seus, i en canvi comuniques coses molt precises a partir del domini de la llengua i dels recursos estilístics.

P.G.: Per la qualitat de l’expressió sembla diàfan, però Ferrater era un poeta molt, molt ambigu. D’interpretació fosca i incerta. Això és part de la seva força. Li va fer mal ser considerat realista, en el seu moment. Però sovint els seus poemes són al·legories obscures.

J.C.P.A.: Per a tu la poesia si s’entén o no s’entén és igual, cadascú ja es farà el seu sentit…

P.G.: La poesia s’entén a la seva manera, a veure. Aquí hi ha un malentès relatiu. Què vol dir que s’entén la poesia? La poesia no es pot entendre de la mateixa manera que una obra narrativa, suposant que l’obra narrativa s’entengui de la mateixa manera i això jo tampoc no ho sabria dir perquè no tothom entén de la mateixa forma. Ni de bon tros. Perquè, què vol dir “entendre la poesia”? És com pensar en dir “entendre la música”. Tu no entens la música, exceptuant l’òpera. Jo al que aspiro, més que a entendre, és que el lector copsi, si no ho aconsegueix vol dir que jo he fracassat, que els versos li diuen alguna cosa sense que això hagi de passar per un substrat lògic.

J.C.P.A.: Ho dic perquè un company teu de col·lecció com Joan Margarit ho comenta amb aquests termes.

P.G.: Joan Margarit es pensa que fa el mateix que Gabriel Ferrater quan en realitat fa el contrari. Quan dic això jo no estic atacant Joan Margarit. Però aquí el problema és que hi ha un malentès: Gabriel sembla un poeta clar i no ho és.

J.C.P.A.: En el teu cas, escrius en moltes llengües…

P.G.: Moltes no, en quatre llengües si vols. I en proporcions molt diferents.

J.C.P.A.: D’acord, en quatre: en català, en castellà, en francès i fins i tot en italià… Al teu dietari vares deixar escrit que una “llengua és un cos articulat, regit per una lògica interna, on tot encaixa naturalment i sense esforç si les idees van llises.” Què et determina a l’hora d’escriure en una llengua o l’altra?

P.G.: No tinc una resposta molt clara. Això sí, quan escric en una llengua jo em situo dins la tradició literària d’aquesta llengua. Tant se val si és meva o no. I quan dic “meva” és en relació a si la vaig adquirir i fer servir a partir de la infantesa o en una etapa llunyana. Això és igual. Jo esdevinc, a mesura que en sé, i puc no ensopegar, un dipositari momentani de la tradició literària d’aquesta llengua quan l’escric. Quan escric, doncs, sóc un poeta d’aquesta llengua i em dec a aquesta llengua, la que sigui. Què determina que triï una llengua o l’altra? Això no t’ho podria pas dir… Hi ha un moment en què començo un poema i ho faig en una llengua, i llavors haig de continuar en aquesta mateixa llengua. En algun cas hi poden haver raons biogràfiques, remotes o més pròximes que ho expliquin, però expliquen un aspecte diguem-ne biogràfic només, no un aspecte intrínsec. No sóc un cas únic. Hi ha poetes que es poden estudiar com a exemple anecdòtic. Encara que és molt bo, molt, molt bo, Pessoa en realitat és un poeta portuguès que també escriu en anglès i en francès. I Rilke és un poeta alemany que també escriu en francès. Segons ell només per utilitzar la paraula “verger” (Riu) i això ho dic en algun lloc, a més a més. En altres èpoques de la història, era molt freqüent que els poetes escrivissin en més d’una llengua. Hi ha un llibre sencer de Martí de Riquer, dels últims que va fer, tu el deus conèixer, Antologia dels poetes catalans, que està destinat a demostrar que els poetes catalans han escrit en moltes llengües. Això ja ho sabíem, però ell fa una constatació. En el meu cas, no tinc una raó prèvia. La pregunta es podria ampliar cap a un altre destí més general, no demanar-me “Per què escric un poema en una llengua o l’altra?” sinó “Per què escric un poema?”. Llavors jo aquí podria dir que quan escric tinc un incipit, i això ve en una llengua i en unes paraules. Però sóc contrari als que pensen que quan pensem ho fem amb paraules. Això no és així. És un disbarat lingüístic i psicològic. La gent pensa en idees i en imatges. El pas a la paraula és posterior i ja és un actiu volitiu. Ara, això és la meva teoria i la puc argumentar, però va en contra de la corrent neurolingüística.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: I quins són, doncs, els teus processos creatius?

P.G.: Deixant de banda ara l’idioma, penso en el que deia el poeta Maiakovski en un text seu. És molt bo. Explica que ell va caminant, tot i que segurament tampoc no fa falta caminar per escriure i suposo que ell ho posa només com a exemple, i mentre camina li va venint al cap un ritme que va prenent forma. Aquest ritme es manifesta en un nucli sonor que a poc a poc, o ràpidament, depèn, s’articula en unitats rítmiques i després en unitats de paraules. Aquest procés està bastant ben descrit. Fa anys que no el llegeixo però crec que és una bona descripció. Després s’hi barregen consideracions comunistes que van lligades a les circumstàncies determinades d’un context i d’un país. Quan escric, a mi em passa una cosa semblant. De manera espontània a mi em ve un nucli previ a l’idioma. Aquets nucli és rítmic i es configura molt aviat amb unes paraules que ja són d’un idioma, el que sigui. A partir d’aquí el poema ha d’arrencar segons aquest nucli inicial. Fa molts anys que no em paro, ni per un moment, a pensar en el significat lògic o semàntic d’aquestes paraules. Ja sé que fan un sentit. La meva avaluació és mantenir la direcció en la qual s’adrecen perquè el sentit ja sé que el tindran. No sé què més puc dir-te en aquest aspecte.

J.C.P.A.: I escrius cada dia?

P.G.: Puc passar anys, literalment, sense escriure versos. He escrit bastants poemes a la meva vida però no he escrit cada dia.

J.C.P.A.: I pel que fa a la prosa, amb Fortuny

P.G.: No sé si saps que ara sortirà en anglès i en italià. En anglès a una editorial de Boston i en italià a una editorial de Roma.

J.C.P.A.: I això no t’ha animat a fer una altra novel·la?

P.G.: No me’n parlis. Això és un calvari. A veure. Quan feia la mili a Mallorca vaig escriure una novel·leta curta en castellà, un divertimento que estava bastant bé i que es va editar molts anys després, La calle de la guardia prusiana. I després vaig fer el Fortuny, que va ser un cop de sort perquè vaig trobar la fórmula per escriure i explicar la novel·la. Vaig comprendre que havia de fer una descripció com si fos la descripció d’un guió cinematogràfic. Uns anys després tinc una idea, que encara em sembla molt bona, però ja veig que no és realitzable. Em vaig documentar un any sencer sobre una novel·la ucrònica que passava en un passat que havia estat futur però que no havia sigut real mai: una Europa feixista en què hi havien hagut una sèrie de contactes entre diversos feixismes i nacionalismes. Això té una base històrica al darrere. Hi va haver un pacte entre Falange i la FAI a Barcelona. Però jo tenia massa ambició perquè ficava la Itàlia mussoliniana, la França ocupada… Em vaig documentar tant que al final la documentació se’m va menjar. Vaig escriure el primer capítol, que encara conservo. Era en primera persona, i mostrava com un falangí, paraula que vaig aprendre de Foix, anava a l’enterrament d’un feixista italià, Bertoni, posseïdor d’una llibreria de vell a Venècia, i parlava del que anava veient a Barcelona. La descripció era verídica, anys cinquanta, amb un to solemne, lacònic i despectiu que imitava, o estrafeia, en alguns aspectes, la veu d’Eugeni d’Ors i la seva moral. Vaig parar-me aquí, tot i que tenia idees interessants com el d’un episodi molt important que seria dificilíssim d’explicar. L’assassinat, no sé si el coneixes, de l’editor de Céline a París, Robert Denoël. No només li va editar la novel·la sinó també els pamflets polítics. Denoël havia d’anar a declarar. La nit abans va anar al teatre amb la seva dona. En un carrer molt conegut de París li va rebentar un pneumàtic. Va baixar a canviar-lo. Li peguen un tret i el maten. Qui el va matar? Probablement la resistència, perquè no volien esperar al procés. Hi ha més possibilitats. Gent que no volia que digués certes coses durant el procés. La interpretació de Céline era paranoica. Creia que l’havia matat la dona per heretar l’editorial. Li va enviar cartes insultants (Riu). Això és difícil d’explicar. I a més s’havia d’enllaçar amb l’estada d’Eugeni d’Ors a París, l’estada, en un altre sentit, de Sebastià Gasch, o de Josep M. Sert, i moltes altres qüestions. És complicat…

J.C.P.A.: Una llàstima…

P.G.: Sí, perquè també cal dir que la part italiana la tenia molt treballada. Tot i que recentment he tingut una altra idea. Però és tan complicada que sé que tampoc ho faré. Perquè ara sé que, suposant que visqués vint anys, i mira que ho poso llarg, eh?, se’m menjaria també la documentació perquè encara és més complexa.

J.C.P.A.: I quina seria aquesta idea?

P.G.: No té cap to polític, com tenia l’anterior. Perquè, no ens enganyem, és conflictiu parlar de les connexions entre feixisme, nacionalisme i tota la resta de fronts durant els anys trenta fins a l’actualitat. Coneixes la definició de Pompeu Fabra de “feixisme”?

J.C.P.A.: No.

P.G.: “Forma de nacionalisme.” (Riu). És el que diu el Diccionari Fabra, tot i que en aquell moment era correcte. Any trenta-quatre.

Pere Gimferrer | © Manu Manzano

J.C.P.A.: I la nova novel·la?

P.G.: He tingut una idea recentment. És una idea absurda i no la puc desenvolupar. Mira que és bona, eh? Però ja sé que si investigo això se’m menjarà la documentació. Tres personatges d’èpoques parcialment similars del segle XX. Tots tres tenen aspectes de tenir visions al·lucinatòries. Són concretament el Papa Pacelli Pius XII, que veia Jesucrist en una època de la seva vida posterior a l’assumpte tumultuós entre els alemanys i els jueus, tot això també és molt discutible perquè les biografies diuen una cosa i els documents una altra. El cas és que les al·lucinacions varen acabar quan va comprendre que els diaris en parlaven, de la qüestió de les seves visions, i en feien befa, cosa que el posava a ell en ridícul i a l’església en una posició incòmoda. Un altre personatge és Louis Aragon. No ho sap ningú però, en els darrers anys, quan estava vidu d’Elsa i era clarament gai, i això l’Elsa ho sabia, tenia al·lucinacions: podia viure escenes de quan era perseguit per la Gestapo, escenes que ell mateix havia introduït en textos i poemes seus. Doncs per culpa de les al·lucinacions tornava a viure tot allò. Hi ha un aspecte interessant: se li varen passar, evidentment devien ser una cosa psicològica, quan el va visitar Georges Marchais, Secretari General del Partit Comunista Francès. Però Aragon és un personatge molt complicat, obtús. I hi ha un tercer personatge misteriós, l’il·lusionista Onofroff. Comença la seva carrera a Buenos Aires, sembla que és fill d’un suís de la guàrdia suïssa, delegació helvètica, al Vaticà. A més d’il·lusionista també és hipnotitzador, tan famós que fa poc va actuar al Tívoli un pren el seu nom però no és el seu descendent. Rubén Darío té un poema i un article que parla sobre ell. El persegueixen a Buenos Aires. Desapareix. Llavors reapareix a Barcelona. De jovenet el veu Dalí a Figueres: a Dalí li interessa el seu aspecte obscur. Funda a Barcelona una escola d’hipnotisme per correspondència. Fa múltiples gires, i una d’elles el porta fins i tot a Menorca. Publica uns quants llibres aquí i també uns quants al Quebec. En un d’ells sosté que és possible acabar amb la guerra hipnotitzant Franco i fent-lo creure que és un gos santbernat. (Riu). Tot això és autèntic. Ara bé, ningú sap exactament quan va morir. Barrejar tots aquests tres personatges és tan complicat que dur a terme el projecte seria impossible. Hauria de llegir molt. Tant que em dificultaria l’escriptura, i tanmateix el que digués potser em semblaria menys interessant que els documents originals. Hauré de fer poemes o no-res si veig que els poemes no funcionen.

J.C.P.A.: Podries fer una novel·la sobre el fracàs de fer aquesta novel·la.

P.G.: Encara no he fracassat perquè encara no ho he intentat.

J.C.P.A.: Doncs sempre quedarà Fortuny

P.G.: Amb Fortuny vaig tenir una idea salvadora. En comptes de desenvolupar-ho, doncs, vaig exposar tot el material que havia reunit. Però no crec que ho torni a fer. I això que és el meu llibre més venut, deu mil exemplars.

J.C.P.A.: Seria possible Fortuny ara mateix?

P.G.: No entenc molt bé el sentit de la pregunta.

J.C.P.A.: Creus que Fortuny podria guanyar ara el Premi Ramon Llull? O tindria el mateix èxit de ventes de què ha gaudit?

P.G.: Això depèn de coses que jo no puc valorar. No sé què passaria avui, però no té sentit demanar-se això perquè el llibre ja està escrit i ja existeix i no puc dir què passaria en una cosa que ja ha passat.

J.C.P.A.: I ja per acabar, què tal la relació amb Josep Lluch, el teu editor?

P.G.: Molt bona. Arribo a ell derivat per Xavier Mallafré. Mentrestant ha aparegut una persona que també és amic meu, Emili Rosales. Per tant tinc una relació mixta amb Lluch i amb Rosales. M’hi entenc molt bé. El món de l’edició en català me’l conec perfectament. És el meu món. I no ha variat tant com sembla.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació