Perdre’s en girar i caure

Vicent Botella (Gata de Gorgos, 1985) acaba de publicar l’excel·lent Girar/caure a Edicions del Buc-Pruna gràcies al premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Abans havia publicat dues plaquetes poètiques també mereixedores de premi: el de la Universitat de València amb Residu de pluges (2005) i el Marc Granell Vila d’Almussafes el 2015 amb La llàstima. Poemes entorn de la narració homònima de Salvador Espriu. 

Granell ha escrit un bon epíleg a Girar/caure, on creiem que situa Botella dins del que podríem anomenar poesia existencialista. Trobem ecos de Granell en alguns passatges de Girar/caure, com en la reflexió sobre la por de la pàg.35 i sobre la falsa veritat en la pàg.63; i també en aquests versos paradoxals, tan granellans també en l’ús del superlatiu: “Morir-se/ és una activitat saníssima.” És innegable que aquest Girar/caure és un títol de moralitats: com en els magnífics poemes de les pàg.50 i 51 i en els dos darrers de la secció “L’altra banda”. Fins i tot tenim passatges sentenciosos com el de la pàg.57; de fet, ja ho advertia el propi jo líric a La llàstima: “No us confessaré el dring/ ni la profunditat de les meues sentències.” 

Girar/caure és un llibre molt ben estructurat: consta de 4 parts d’11 poemes cadascuna, la majoria de textos sense títol. Al brillant poema inicial es parla a un tu (lector/a?) de cinc “camins”; el cinqué és el de la poesia, potser la part del llibre que falta, la “paraula-tasca” compartida amb el vosaltres que domina el bell text final de l’obra. Com indica lúcidament Granell a l’epíleg de Girar/caure, “l’únic camí possible és el dubte, la pregunta inclassificable.” Els personatges lírics de Botella “ridiculitzen” allò considerat elevat, com eixos “temples”, que són “un bon sistema/ estable i sòlid/ com unes crosses” (La llàstima). De fet, la secció “La torre” de Girar/caure – que potser inclou records familiars reals – comença amb un “Tota la casa cau,/ tot cau”; i potser per açò, per la indefugibilitat del “ritme”  – també el de l’intertextual i sovintejat Vinicius de Moraes – que ens mena a la mort, potser per açò el darrer poema del llibre, anomenat “Hic sunt dracones“, es mostra èticament esperançat.

Aquest qüestionament del cert o immutable, també pot adquirir un matís metapoètic; per exemple, en un poema de La llàstima on a “Un llenguatge nou.” el seguia fusterianament açò: “I et miraves els peus.” El propi discurs botellià participa del dubte, fins i tot de la paradoxa; fixeu-vos en aquests versos eroticometapoètics de Residu de pluges: “Si algun dia segués la realitat entre nosaltres,/ tot açò/ perdria el seu encant.” front a “Fins a tu s’arriba sense indicacions/ i amb la certesa de trobar-te/ nua d’artificis.// S’aprén que allò quotidià sap remoure la incertesa.” Sembla el segon passatge un clic d’ull al “Vino, primero, pura” de Juan Ramón Jiménez. La deconstrucció inherent al dubte creiem que arriba al seu clímax en aquest magnífic i aforístic vers de Girar/caure: “El centre ha mort. Llarga vida al centre.”  

L’ús de metàfores en l’obra de Botella és puntual però brillant; a Girar/caure trobem la fórmula A és B dins de poemes breus sobre la poesia (pàg.25) i sobre la mort (pàg.33). Botella destaca, més que per la metàfora i el símil, per la construcció d’imatges: ja siga en el bells poemes de les pàg.36 i 39, ja siga en versos com aquests: “la conversa redona dels coloms” i “Seu a l’ombra de la teua fletxa”. Malgrat una imatgeria casolana, Botella té poques expressions col·loquials; una és aquesta: “i ves a mirar qui toca les finestrons.”; també en trobàvem a La llàstima (“A la mar que trone!”). Aquest títol darrer esmentat tenia molts poemes narratius mentre que a Girar/caure a penes trobem el text narratiu “Rangitoto”.

Botella en cada llibre mescla l’intrahistòric sovint associat a l'”És molt senzill” – a l’elementalitat estellesiana i atàvica (el bancal, la taula, la figuera, el pou…) – amb tecnicismes científics (“sublunar, terrestre i fractal”). No debades Botella és doctor en físiques. En La llàstima llegíem: “Sorprèn la variabilitat de la llum del món/ i no parle de la pluja.” A Residu de pluges dominava l’element líquid: “Som mentre som a l’aigua./ A la sorra no hi ha treva.”; a La llàstima el jo líric i l'”amic”, potser el seu alter ego, es presenten com a caminants a la recerca d’un pont i una font potser simbòlics; ara, a Girar/caure, domina el vol suggerit al títol, que va apareixent i desapareixent del llibre; per exemple: passem de l’ “Aprens a volar” a uns textos després “vol/ hores de pràctica.”; fins i tot al text de la pàg.24, que no té verbs personals, només són determinats, fins i tot agramaticalment, “el trabucar” i “el caure”. L’altre motiu iteratiu del llibre és el de la certesa/falsedat.

La poesia de Botella destaca pels finals trencadors; llegiu per exemple el magnífic de “Daltlacambra”; l’advertència final del poema potser ja era apuntada a La llàstima: “Perduda l’escala,/ tan se val si l’hivern és amable.” A Residu de pluges, la fi s’emprava sobretot per introduir climàticament el sexe. A La llàstima trobàvem poemes eròtics explícits (pàg.19) i surreals (pàg.26). A Girar/caure minven els poemes eròtics, si bé cal destacar els consecutius de la pàg.48/49, en especial el de la pàg.49, un text preciós on la síntesi entre la metapoesia i el sexe (fixeu-vos en l’ambigua “Dilatada,/somoguda”) acaba amb una imatge potentíssima: “L’asfalt s’encén i el metall/ paral·lel dels tramvies.”; són separats els amants? Aquests “asfalt” i “tramvies”  ja apareixen en un dels poemes inicials de Residu de pluges.

Per acabar podríem definir la poesia de Botella deconstruint o posant en dubte uns versos seus de La llàstima: estem d’acord que Botella és un poeta “Social sense renúncia,” al treball imatgístic i a la reflexió existencial; ara bé no creiem que siga un “intel·ligent sense misteris, sols vent sota les ales”, sinó que és intel·ligent però misteriós en els passatges eròtics. 

No us perdeu, entre l’allau poètic postsantjordià, aquest Girar/caure de Vicent Botella. Perdeu-vos en ell, perquè vos farà gaudir de la bona poesia i reflexionar i emocionar-vos.