Per què llegir ‘Matar De Gaulle’

Per què hem de llegir 'Matar De Gaulle'? Perquè l’autor no es resigna a conviure amb els signes del nou temps, sinó que poua valor en temps viscuts i en treu petroli.

Perquè Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha publicat fins a catorze novel·les que li han valgut premis com el Just Manuel Casero, el Méditerranée Roussillon, el Salambó, el Joan Crexells, el Maria Àngels Anglada, el Lletra d’Or… Perquè l’autor no es resigna a conviure amb els signes del nou temps, sinó que poua valor en temps viscuts i en treu petroli. Perquè després de tres llibres autobiogràfics (Una educació francesa, Un país de butxaca i Les meues universitats), s’ha dignat a reprendre el camí de la novel·la. Perquè, en contra de la tendència dels best-sellers, i contrariant a més d’un crític literari que s’ha permès donar consells, Bezsonoff practica la novel·la breu, que li permet una concentració tant de forma com d’idees. ¿Oi que va ser Sergi Pàmies, qui va dir que la llargada ideal d’un relat era de 150 pàgines?

Joan Daniel Bezsonoff

Perquè retrata la hipocresia nord-europea que condemna el colonialisme, i el matisa: ni cal celebrar la colonització com si fóssim conqueridors, ni cal presentar-la com el germà bessó del nazisme; el llibre il·lustra la part positiva de la simbiosi entre cultures. Perquè en una època –la nostra- controlada per càmeres i ordinadors, Bezsonoff utilitza com a argument la preparació artesanal de l’atemptat contra el president de la República francesa (fet real, perpetrat pel tinent-coronel Jean-Marie Bastien-Thiry el 22 d’agost del 1962). Perquè l’autor té tanta visió de la jugada que és capaç de comparar la desaparició de l’Algèria francesa amb el continent perdut de l’Atlàntida. Perquè, entre els llibres ensucrats i superficials que copen les llibreries, descobrim un autor que ataca temes punyents com el poder, la guerra, la identitat… Així com d’altres més personals, com la traïció i la fidelitat, que fan posar la pell de gallina. Perquè el llibre retrata amb cruesa com una democràcia europea va ordenar l’exèrcit de disparar contra una cinquantena de civils desarmats -fet pel que el govern francès no s’ha excusat mai.

Per l’alegria caòtica amb què l’autor abandona les escenes de la novel·la, que no tenen ordre ni concert, sense que això afecti la intensitat de la narració. Per la velocitat i el distanciament de l’acció, que recorda Stendhal, i el detallisme costumista en les descripcions, que remet a Balzac. Perquè, de la mateixa manera que ho fa en novel·les com La presonera d’Alger, el llibre destaca valors caiguts en desgràcia, per exemple el sentit de l’honor. Perquè, com sempre en els llibres d’aquest autor, la novel·la és farcida de frases brillants: “Es va consolar fent-se ric”, “Malgrat que mai ningú no l’hagi considerat una de les belles arts, el terrorisme no admet la potineria”, o la frase que ens presenta al protagonista històric: “Si suscitar odis i admiracions extrems constitueix un privilegi dels grans homes, el general De Gaulle era un gran home”.

I perquè l’autor resta enganxat en la seva pròpia paradoxa: amant dels mons perduts i de territoris que canvien de sobirania… ¿S’imaginen que un dia, nostàlgic de la Catalunya espanyola, escriu una novel·la sobre la independència del nostre país, però des del punt de vista dels de Madrid? ¿”Matar Rajoy”, posem per cas?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació