Pep Puig: Tristesa a baix-a-mar

Pep Puig (Terrassa, 1969) acaba de publicar una novel·la situada a Altafulla, un indret que coneix molt bé perquè hi estiueja des dels dos anys. A El mar de cap per avall (L’Altra) —que relata una història circular de tardor a tardor—, seguim des de la primera persona narrativa la nova vida d’en Marcel, un traductor barceloní nascut a Terrassa acabat de separar i instal·lat en un poble costaner a la recerca de la soledat («una cosa física, orgànica i sentimental») i la vida d’eremita: «Altafulla, a l’hivern, és com una illa». Una illa que, només en aparença, protegeix en Marcel dels perills del món, però que també li encomana la claustrofòbia i la malenconia inherent a les illes. Per evadir-se d’aquest microcosmos que és el poble, el protagonista entra en un segon microcosmos inclòs en el primer, la zona de baix-a-mar, la part dels apartaments i la platja, format per una comunitat de persones de les quals en destaca la parella formada pel Fran i la Marie, i els seus fills, l’Adriana i el Víctor, els quals regenten una granja als afores. 

Els conflictes en la vida aparentment zen del Marcel comencen quan al cap d’un any arriba l’Edu, un trompetista que des del principi de la novel·la funciona com a antagonista i que és conegut en els cercles musicals amb el malnom de Niño Roto. A través d’una antipatia mútua, els dos homes mantenen uns diàlegs que els estampen les seves diferències a la cara. Dins el no-lloc que representa Altafulla, una terra de ningú on tothom mira d’anar a la seva, un espai on van a parar «tots els que hem assumit que mai tindrem un lloc», les relacions socials estan marcades pels exilis voluntaris fugint de passats dramàtics, en el cas del Marcel, la nostàlgia del seu fill, la separació i el record del seu pare, ofegat al mar. Així com l’Edu no coneix l’entorn, el Marcel sí. Tanmateix, «totes les vides són tristes, es visquin com es visquin, deia la Rodoreda». A baix-a-mar hi ha una dona que escriu però que no vol que se sàpiga, una professora de matemàtiques molt feminista, un biòleg, una psicoanalista, un americà mig filòsof. Gent a qui agrada discutir de qualsevol tema i portar-se la contrària per generar diàleg. 

El registre lingüístic triat per Pep Puig és el parlar de poble, tot i que sovint cau en la broma òbvia i el deix infantil que no acaba d’afavorir la categoria humana d’uns personatges presumptament intel·ligents (recordem que molts d’ells tenen estudis). En canvi, la novel·la tracta amb molta delicadesa i amb certa ingenuïtat la fascinació amorosa del Marcel: quan coneix la Marie, se n’enamora justament pel que no es veu. La reflexió ovidiana sobre l’amor més enllà de la bellesa física transforma El mar de cap per avall en una novel·la psicològica que analitza els dubtes, la culpabilitat i l’espera de l’enamorat. En paral·lel, Pep Puig fa una interessant apologia de l’ofici de la traducció i, per extensió, de l’escriptura: «Si quan tradueixes no entens que estàs fent un llibre nou, estàs perdut». Però tota aquest món concret, idíl·lic fins a cert punt, càlid i pacífic, lentament s’esquinça amb l’arribada del foraster. L’Edu ho espatlla tot. 

Pep Puig repeteix localització (Altafulla) i nom del protagonista (Marcel) de la seva novel·la anterior, Caminant junts per la lluna (L’Altra). També repeteix l’estructura temporal, basada en els salts endavant i enrere, el nom d’un personatge, l’Enzo, el triangle amorós i l’obra coral, els moments espirituals més que no pas verbals. Tantes similituds amb l’obra passada fan pensar que Pep Puig té la voluntat de recrear i reconfigurar el seu univers creatiu en una gran i única novel·la que les englobi totes.