Pep Puig: “Has de construir el relat com si hagués passat de veritat”

Fem un vermut amb Pep Puig a la llibreria Calders i aprofitem l’ocasió per conversar-hi sobre el seu últim llibre, L’amor de la meva vida de moment. Aquest setembre l’escriptor de Terrassa ha reaparegut a les prestatgeries després d’un llarg silenci. El retorn l’ha consumat L’Altra Editorial, que ha publicat un recull de narracions plenes d’amor, tristesa i estupor. Set relats que es llegeixen com un glop. 

Gerard E. Mur: La teva editora, Eugènia Broggi de l’Altra Editorial, explicava el dia de la presentació que la publicació del llibre la va desencadenar una trobada casual entre ella i la teva companya. Arran d’aquella trobada es va assabentar que continuaves escrivint i va interessar-se pels teus textos. Podríem dir que la publicació neix una mica de l’atzar i que en aquell moment no tenies previst reaparèixer ara, oi?

Pep Puig: És cert que va ser arran d’aquella trobada que l’Eugènia va convidar la meva companya que jo li enviés alguns dels relats, però la invitació va quedar una mica escapçada. Ella sabia que estava en un procés de canvi personal; feia temps que no publicava i havia tingut un fill. L’únic que estava segur que volia treure era el relat central, que el veia com una novel·leta, i li vaig fer la proposta. Li va agradar molt i em va demanar que li enviés més textos. A partir d’aquí vam anar recollint tots els relats. Quan vam tenir el paquet sencer vam fer la tria i la vam editar.

D’alguna manera l’estímul per publicar ha estat compartit. Per una banda, tu volies publicar el relat central i, per l’altra, era l’Eugènia qui et motivava a fer-ho, però amb tot un recull. Ella mateixa va fer la tria dels relats i explicava que va seleccionar-los prenent-ne distància, però que alhora també va treballar des de l’afecte. Ha estat una editora compromesa.

Del tot. Sobretot perquè s’havia de fer una edició real. Haurien pogut ser dotze contes i finalment n’han estat set. Jo hauria acceptat publicar-ne dotze, però l’Eugènia va ajudar-se de dos o tres lectors de confiança que li van dir que publicar-los tots podia fer-se redundant. S’hauria perdut la força que tenen els contes més bons. Ella em va dir quina seria l’elecció final i no hi va haver discussió. Els ho vaig acceptar perquè creia que havien escollit els que contenien més veritat. D’altra banda, crec que l’Eugènia, amb aquest llibre, ha pogut ocupar l’espai que li van usurpar i la va fer marxar d’Empúries, la feina d’edició. Ha estat un mà a mà interessant perquè, com dius, des de l’afecte m’ha estat discutint idees, frases i resolucions.

En els relats en què el protagonista és un nen, la veu narradora es caracteritza per recollir una dualitat. D’una banda, els fets són narrats des del seu punt de vista innocent i tendre, però de l’altra, un cop relatats, apareix una veu que els examina des d’una perspectiva més reflexiva i racional. De fet, aquestes dues veus apareixen lligades d’una manera molt subtil. És un recurs que ha sorgit de manera espontània?

Sí, és totalment natural, però té una explicació molt òbvia, potser massa evident. Qui escriu no és el nen, és l’adult. Quan el narrador agafa un to més infantil aquest narrador amaga el cap; en canvi, en els moments de reflexió més profunda i crua és l’adult qui està parlant, qui treu el cap. Adona-te’n, que quan el narrador és adult aquesta dualitat ja no es nota. S’explica la història amb la veu del noi, però sense que sigui ben bé la veu pròpia d’un noi jove. És una veu que ha passat pel sedàs de l’experiència de l’autor.

És evident que els protagonistes de totes les històries podrien ser el mateix personatge. En tots es percep un creixement emocional i intel·lectual que comparteix una mateixa manera d’actuar. Podem entroncar el nen de Mon oncle amb l’home adult de Dúgol.

Sí, és el mateix. El que passa és que les perspectives de la narració canvien. De vegades, és al nen a qui passen coses; en altres moments és el nen qui observa el món dels adults o és l’adult mateix qui ho explica. El narrador és el mateix, però el que canvia és la circumstància. Això és molt evident si comparem el primer i l’últim conte. Són relats amb característiques més semblants. Els dos parlen d’una història a tres bandes i en els dos hi ha un personatge que rep un cop moral molt dur.

En els primers relats, el poble, com a espai narratiu, s’erigeix com un element importantíssim. No crec que sigui un personatge més, com massa vegades s’hi consideren els escenaris carregats de simbolisme, perquè els personatges ja són prou rics. El que sí que queda clarament manifest és que el poble —la seva vida i el seu funcionament, el caràcter que imprimeix— acaba tenint una influència cabdal. Són trames que només podien estar emmarcades en pobles com Salomó o El Mallol?

No tinc clar que no puguin passar en una ciutat. En tot cas, el contrast no seria tan acusat. Presento la part bucòlica i lluminosa de la vida al poble, però sempre hi ha un moment en què arriba la sotragada. Sé que per a la gent dels pobles no ho és gens, d’idíl·lic, viure-hi, al contrari. La Clara Bou n’és un exemple. És un personatge que no suporta el poble i vol marxar-ne. Desapareix perquè no aguanta més l’ambient rural.

Si he ambientat els relats en aquest entorn ha estat per una qüestió de comoditat. M’agraden les narracions de cinema o de literatura que passen en un ambient rural. M’hi trobo més còmode perquè, si vols que hi hagi una revelació o un descobriment, el contrast entre el paisatge rústic i el que acaba passant és molt més fort que si ho expliques en un ambient urbà.

A vegades em pregunto què hauria passat si els personatges s’haguessin pogut relacionar amb més gent; però agafes el que tens a mà, i aquests són els pobles dels meus avis o dels amics dels meus pares, pobles puntuals que han agafat molta importància al llarg de la vida, no tant pel que hi ha passat sinó pel que m’hi he trobat.

Canvia molt aquesta perspectiva quan l’escenari és R. a Dúgol, on el personatge ja és un home a la meitat de la trentena, sense angoixes i amb una llibertat indomable. En aquest sentit, la mitificació del poble present en els primers relats ha desaparegut i introdueixes un punt de vista més sorneguer.

Crec que de lluny es pot endevinar una certa relació amb els pobles de la infància dels primers relats. A ell li està passant el que veia que passava a la seva mare o al seu oncle. Ho està vivint en pròpia pell. Dúgol des de la perspectiva d’un nen hauria estat molt diferent. Com que l’explica un adult, a la força havia de ser més poca-solta, molt menys romàntic, tot i que crec que cap dels relats és romàntic. Poden tenir algun component de romanticisme, per exemple, quan es parla dels primer amors, però no els considero romàntics. Sempre hi ha un rerefons anguniós, alguna cosa que es torça.

El títol del llibre subratlla amb ironia la falsa immutabilitat que hi ha en l’expressió “de la meva vida”. Quan creiem que un amor ens ha de pertànyer per sempre. Però aquest sarcasme el reforces encara més amb l’afegitó “de moment”, i el tanques amb un subtítol encara més insolent: “i que es foti”. Un títol i un subtítol aparentment senzills que amaguen certa incomoditat. Quin missatge hi ha darrere de tot això?

L’“amor de la meva vida” és un concepte que, si pot tenir un sentit, és a la infància. Crec que la infància és un moment en què les coses que ens envolten són immutables: els pares, els avis, els amics, l’escola. Els dies són tots iguals. I l’amor de la meva vida pot estar allà. Quan vaig entrar a l’adolescència estava convençut que l’amor que havia viscut amb deu anys era l’amor de la meva vida i ho explicava presumint-ne davant dels amics. Et fas gran i t’adones que tot és provisional. Tot i que aquest amor de la infància com a categoria no l’exclouria; segueix sent l’amor de la meva vida. De fet, el relat central es titulava L’amor de meva la vida, però fent el recull de contes vam pensar que calia afegir-hi alguna cosa més i vaig adonar-me que cap conte acabava bé, que hi havia alguna cosa que no s’acabava d’ajustar a la idea d’immutabilitat.

El relat central es narra com una recerca que no acaba de ser-ho del tot. En el fons és un alliberament, una via d’escapament d’un món que detestes, el del servei militar. Podríem dir que el que mou el protagonista a marxar cinc dies d’Osca és l’aventura de buscar l’Esther Bassols Busquets i no que realment vulgui trobar-la?

Exacte, el que empeny és l’aventura per l’aventura. Era tornar a un lloc on havia estat molt feliç. Recuperar les olors, el paisatge; això era el més important, una via d’escapament cap a la infància més pura, cap al món rural, tan diferent del meu entorn de Terrassa. La mili és un lloc molt claustrofòbic. Somiava amb l’Esther quasi cada dia; quasi em suggestionava jo mateix el somni escoltant cançons del Roy Orbison. El moment més feliç de la mili és quan te’n vas a dormir, quan tens temps per a tu mateix, per llegir, per pensar. Vaig començar a somiar molt sovint amb l’Esther i vaig proposar-me buscar-la, però tenia molt assumit que no la trobaria o que si la trobava, no passaria res d’extraordinari.

Tots els relats tenen un final amb un cop d’efecte molt potent. Tot i així, tinc la sensació que no dónes tanta importància com acaben les històries, sinó que més aviat t’esforces a descriure i detallar el camí que porta a aquest final. En aquest recorregut engrandeixes les emocions complaents per al lector per, encabat, deixar-lo desfet amb el desenllaç. Ni en els títols decideixes ocultar quin serà aquest desenllaç. Per exemple, a Tiet-Pare ja anuncies el que vindrà.

Crec que el recorregut t’ha de dur d’una manera natural al final, però al mateix temps el final ha de ser prou potent perquè et faci recuperar tot allò per on has passat. No m’agraden els efectes, i menys en contes que no en volen, d’efectes. M’agraden els viatges, però fent que el final sigui prou potent per adonar-te que allò que ha passat no ha estat casual, ni la manera com ha estat explicada la història ni els espais per on ha transitat. D’alguna manera el final ja està contingut en el viatge. La sorpresa te l’has de creure i, si el narrador no t’ha sabut portar pel bon camí, no et creuràs el final. D’altra banda, crec que el que trobes al final d’aquests relats és tristesa. La conclusió és la tristesa, sí.

Com treballes l’autoficció? Com mesures l’equilibri entre la quantitat d’elements biogràfics i les porcions de ficció?

La qüestió principal és ser fidel al conte. D’una banda, és autoficció perquè són coses que et passen a tu mateix. Com en una pel·lícula amb un rerefons documental, no tenim ni actors ni decorats. El cas és que vull crear una història i me’n vaig a gravar-la a un lloc real amb personatges reals. Parlo d’un món que conec. Un paisatge, uns personatges, un punt de vista que em són familiars. Això em dóna confiança a l’hora d’escriure. Però hi ha un moment que has de ser fidel a la respiració de la història i deixar que avanci sola. En la majoria de contes, a la primera fase ja hi ha la resta de la trama, però l’has d’anar perseguint, seguint un fil.

L’escriptura és ritme. Amb els primers paràgrafs has d’aconseguir aquest ritme. Un estil que soni bé, però que no soni escrit. “Escriure bé és difícil”, deia la Rodoreda. Normalment no en sabem, d’escriure, però quan aconsegueixes dues o tres línies amb entitat pròpia que funcionen de manera autònoma, aleshores, t’hi trobes bé. Al final, per a l’autor el que és important no és si va passar o no, sinó si hauria pogut passar. Has de construir el relat com si hagués passat de veritat. Has de buscar que la mentida sigui tan perfecta com sigui possible per fer-la versemblant al lector.

Des de Les llàgrimes de la senyoreta Marta que no havies publicat res en solitari. Una pausa considerablement llarga. Vas continuar escrivint, però no t’ha motivat res a publicar?

Vaig escriure una tercera novel·la que havia de tancar la trilogia del desig, però la vaig retirar a última hora. Els editors i els amics estaven d’acord a publicar-la, però quan me la van passar per fer-hi els últims retocs vaig decidir no treure-la. Has de reconèixer quan una cosa no està ben reeixida. Hi havia coses molt importants que no m’agradaven. A més, cal sumar-hi que no tenia el neguit de publicar. Si hagués estat una primera novel·la, sí que l’hauria publicat, però en aquell moment no tenia aquesta il·lusió. De vegades, publicar és com dir sí a una festa on no vols anar.

Quines garanties han hagut d’establir-se perquè et sentis segur i còmode per retornar a les llibreries?

Una garantia ja era que a l’Eugènia li agradessin els relats, però també la il·lusió que et fa compartir-los. Els creadors tenim un punt de vanitat, però el que també ens mou a publicar és l’acció de compartir. En aquest sentit, amaguem una part altruista i humanista. Publiquem textos importants a escala personal pel plaer de compartir-los.

Tornant al dia de la presentació, recordo que vas versionar una frase del Josep Pla. Ell deia que “llegir novel·les a partir dels 40 és de cretí”. Tu hi afegies que “escriure’n encara és més cretí”. Has descartat el gènere de la novel·la per sempre?

A partir dels quaranta t’adones que la vida és temps. Haig de dedicar dos anys de la meva vida a escriure una novel·la? Crec que has de tenir-ho molt clar. Amb aquesta vida tan escapçada no tenia ni l’energia ni el temps per escriure res tan llarg. A més, crec que un conte de deu pàgines pot tenir tanta força i profunditat com una novel·la. Hi ha contes que són més lleugers, com un acudit, però amb molt talent; però hi ha contes, com el de Tereseta que baixava les escales de l’Espriu, que tenen tota la força d’una novel·la. Tenia ganes d’escriure una cosa breu, però que tingués cert gruix.