Peó

L’home gran surt del mas i enfila camí amunt cap a l’olivera, que es cargola en un pujol a un centenar de metres.

L’home gran surt del mas i enfila camí amunt cap a l’olivera, que es cargola en un pujol a un centenar de metres. Camina com si portés cadenes als peus: ara l’un, ara l’altre. És un dia de primavera esclatant i qualsevol persona s’hi estaria bé, aquí: enxarparia una tija i se la posaria a la boca, cantussejaria qualsevol melodia, obriria els braços en creu, oferint-se al món, somriuria i diria: aquí em teniu. L’home gran, però, estossega i remuga i pensa que avui mateix arribarà el fred i la pluja. Que en poca estona la bonança marxarà i només serà un record. Pateix un incendi, l’home. Un foc disposat a devorar-ho tot des que l’Ulysse va rebre aquella carta oficial que li ordenava baixar a ciutat.

Per la dreta descobreix una figura que surt del bosc i s’atansa; un home jove que crema metres a bon ritme i aviat l’atraparà. En Jean arriba i malda per esbossar un somriure que no li acaba de sortir. Més aviat guerxa la boca i l’obre i tanca com un peix sense aire. El jove vol parlar però no acaba dient res i és l’home gran qui trenca el gel.

—Bon dia, Jean, com vas?— diu.

—Bon dia… Miri, anar fent, senyor Picaud —El jove mira al terra i dibuixa un cercle amb el peu dret.

—Això és bo, és bo… A poc a poc, oi? —diu l’home.

—Sí, esclar. Qüestió de temps, diuen…—ara li clava una mirada de glaç i l’home gran sent que li parla des de molt lluny—. D’això, senyor Picaud, vostès… No sé, com es troben? Què fa la senyora Picaud?

—Pots comptar, Jean. A nosaltres, tot això ens ve molt gros…

—Sí, i tant… Bé, jo… És que he d’anar passant. M’esperen els pares a dinar, sap?

—És clar, vés, vés. M’alegro de veure’t. M’alegro de veure’t millor, de debò. Dóna records als pares, eh?

—I tant, senyor Picaud, no pateixi que ho faré.

El jove s’allunya com ha vingut, apressat i a batzegades. Encara camina una mica coix de la cama esquerra. Diuen que anava amb l’Ulysse aquell matí, però els dos o tres cops que s’han creuat al poble en Jean no li ha donat cap detall. Res. Mentre parlaven, l’home gran hi ha vist una mena de fuita. Un dolor que es filtrava com l’aire que s’escapa d’un globus. També s’ha fixat en els silencis. I no pot evitar pensar en els pares del jove, tots dos, esperant el fill a taula, a punt de dinar.

L’home arriba a l’olivera i mira a l’horitzó. Llunyans (però aviat seran aquí), es desplacen núvols de tempesta. Li sembla percebre el catacrac d’algun tro però no distingeix si és real. De vegades el cap se li omple de xiulets i batecs que no sent ningú més. És a la nit; quan el silenci s’abat sobre el mas, sobre la Sophie, sobre ell mateix, sobre totes i cadascuna de les coses. També li sembla que l’acompanyen monstres i li tremolen les mans i les cames.

S’asseu a recer de l’olivera i comença a parar el joc d’escacs. Primer les blanques, després les negres. Ara el rei; al seu costat, enfaristolada i desafiant, la reina; també col·loca els alfils, bons escuders, i les torres protectores. És el torn de la infanteria: els peons. La primera línia.

—Ulysse. Juguem? —diu amb un fil de veu.

Sent un crit i pensa que surt de dins, del cap. La veu es repeteix, aguda però vigorosa, uns metres avall.

—Michel, a dinar! Que el dinar ja és a taula! —És la Sophie, que mou un braç com si digués adéu; l’altre, fa de nansa pinçant la cintura.

—Fill… Ulysse? Va, que et toca moure…

El sol s’amaga i els núvols enfosqueixen el cel. Quatre gotes tímides comencen a caure i fan xip xip quan toquen terra. L’olivera muda del verd al gris en pocs segons i un cop de vent tomba un peó. Després, també el rei.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació