Pema Maymó: “Hem publicat molt per damunt les nostres possibilitats”

La historiadora i periodista Pema Maymó (Manacor, 1974) és editora a Columna Edicions i, a més, una de les tres sòcies del negoci gastronòmic Idò Balear. D’aquestes dues passions i de tot el que passa aquests mesos a Barcelona en parlam en aquesta entrevista.

Quina és la teva feina?

Estic a Columna i a Destino Planeta en català. Faig d’editora des de fa quatre anys. Vaig entrar en el món editorial fa gairebé vuit anys. Els tres primers vaig estar a comunicació, com a cap de premsa d’Edicions 62.

Què vol dir fer d’editor?

D’ençà que he estat mare sempre dic que fer d’editor és fer de comare. Hi ha qualcú que vol tenir un fill, que està embarassat, i l’editor l’ajuda, però no hi fiques mà, perquè la feina l’ha de fer ell. L’editor llegeix, fa d’acompanyant de l’autor durant el procés d’escriptura. Gairebé mai passa que véngui qualcú i et digui: “Té, un llibre”. I en el món dels editors hi ha gent més invasiva i gent que no ho és tant. També hi ha la tasca de coordinació amb el corrector del text; i la feina de farciment del llibre, de redactar-li una contra, de preparar-li una portada, que seria com posar-li la robeta al nin per al dia del batiament. També ens cuidam del títol, que molt poques vegades coincideix amb la primera proposta de l’autor, ja sigui per qüestions comercials, per comprensibilitat, etc. I que consti que per això no hi ha secrets, mira per exemple els títols de Larsson, llarguíssims, i han funcionat.

Com vius la pressió d’haver de vendre llibres? Si un llibre no es ven hi ha una part de responsabilitat que és teva…

Sí, sí. El cert és que quan una cosa funciona ni l’editor ni l’encarregat de comunicació s’enduen el reconeixement, però això és una beneitura que sempre deim. L’editor sempre ha de saber quin és el seu lloc. A mi em poden agradar un determinat tipus de llibres que mai editaré, però això seria com un fuster que fa cadires i li agradaria fer taules. En el meu cas faig feina a una empresa molt comercial, amb una estructura molt gran i amb ganes de tirar endavant en aquest context de crisi del sector, i que dóna molta importància a la tasca comercial, de vendre, i a la part de màrqueting. Això et pot dur una mica de conflicte, però jo, que he estat en aquests àmbits, entenc la feina de la gent de màrqueting i de comunicació, i a la fi tu pots haver triat una coberta que saps que pot no tirar endavant si no agrada a l’equip de màrqueting. Les grans editorials funcionen així. Una altra cosa és el que podrien haver estat Quaderns Crema o Acantilado de Jaume Vallcorba, però això és una altra cosa, una altra manera de funcionar, una altra estructura. A nosaltres, a tota la gent de Grup 62 tal vegada aquest darrer any ens ha costat una mica, perquè ha estat molt complicat, perquè veníem d’un híbrid, perquè no érem un Planeta, però érem el grup editorial més gran que, a la fi, no deixava d’estar format per editorials petites, que seguien tenint la seva idiosincràsia i la seva identitat. Columna sempre ha estat més comercial, Edicions 62 és aquesta cosa literària però més mainstream, Empúries… Hem tengut molts de canvis d’estructura… Es va morir en Castellet…

Castellet hi estava molt vinculat encara? Tenia molt de pes el seu criteri?

Ell continuava apareixent molt per allà, llevat del darrer mig any. La meva relació amb en Castellet era meravellosa: hi podies parlar de mil coses, era un tipus que sabia de tot. Venia mínim dos dies per setmana al seu despatx i llegia de tot, estava al dia de tot.

Dins la teva feina d’editora també hi ha la de tria de llibre?

Sí, sí, també. És feina nostra també llegir originals. Feim ficció internacional, com ara Moccia, amb aquest punt crossover; a Columna feim no-ficció, que dins Grup 62 la fa Pòrtic o nosaltres. Pòrtic està agafant més la part de política, com ara un que trauran de Montserrat Tura. A Columna podran sortir coses més de tendències, com un dels darrers que vaig fer: Enganxa’t al running. Reconec que aquesta part de la feina m’agrada bastant, perquè mescla molt la part de formació de periodista, veure què és el que es du, fer contactes, cercar; i la part de fer créixer el llibre. En aquests casos et pots trobar que encomanes la feina d’escriure a qualcú que no ha escrit mai. En l’apartat de ficció catalana, Columna té bastants de premis: el Josep Pla, el Ramon Llull, el Néstor Luján. Un Josep Pla és un premi més aviat literari, que el pot haver guanyat Llucia Ramis, Genís Cinca, Cristian Segura o Rafel Nadal. En canvi, el Ramon Llull arriba a molta més gent i és molt més comercial, tot i que hem intentat que sigui de qualitat. El que m’agrada més de la meva feina és això, poder combinar una novel·la històrica amb una coberta amb un personatge èpic, amb un Enganxa’t al running, modern, femení; o un de Ferran Martínez amb Economia pràctica per ser feliç; o un Ferran Torrent, que el tenim a punt de caure l’any que ve.

És molt difícil per a un autor novell arribar a Columna i poder editar?

Hi ha mil maneres. Et puc contar un cas recent d’un llibre titulat Els hereus del tercer reich, escrit per un mosso d’esquadra. Fa dos anys arriba un mail a la meva cap que diu “si et fa ganes, mira’t això”. És l’exemple d’alguna cosa que parteix de no-res. Era a final de juliol, a punt d’agafar vacances, penses que el teu cervell no dóna, que tens moltes feines pendents de tancar. Però dic: “i si…?”. I li don una oportunitat. La meva norma amb els originals són les trenta pàgines. Si abans de les trenta pàgines t’ha caigut de les mans, ho veus claríssim. De vegades simplement veus que és un producte molt literari, que no és per a Columna i ho passes a 62. És primordial per a l’editor saber on està publicant. Columna té un segell propi i una tendència clara, en aquest sentit. Idò bé: me’l vaig llegir, vaig veure que necessitava una feinada, però la història enganxa molt. No em podia creure que m’hagués llegit allò i que m’hagués enganxat. Necessitava fer-hi tracalades de feina, però això també és un repte. Ens ho hem passat tan bé fent aquesta feinada… Ell s’ho ha passat bomba fent aquest llibre. És un llibre molt columner i en duim 1.100 o 1.200 exemplars venuts, i hi ha gent coneguda, mediàtica, de la que surt per TV3 que no els ven… El lector és difícil d’enganar. Si és un mediàtic que parla dels temes que toca, funcionarà. Si és una novel·la, molt difícilment, encara que hi pugui haver excepcions. I un altre exemple és Lliures o morts, de dos individus que no havien escrit mai una novel·la. La vàrem treure deu fer tres anys i n’hem venut més de vint mil exemplars…

Estam avesats que dins el món literari hi ha molts de contactes, egos, capelletes. De quina manera tot això influeix en la teva feina?

En la meva, molt poc, perquè això sol tocar més el món literari. I jo tenc la sort de fer feina a una editorial comercial, i això em fa tenir l’ànima molt neta. En general em duc molt bé amb tothom, i conec gent de diferents grups. Jo som a una editorial on hi cap tot. No som de capelletes. De què serveix, ser d’una capelleta? A mi em pot interessar anar a un acte de poesia, o a una presentació de Club Editor o d’Edicions de 1984. En Marc Cerdó va presentar el seu llibre i hi vaig anar, i no perquè sigui mallorquí. Mira, Empar Moliner va ser autora de Quaderns Crema i ara publica amb nosaltres. I no passa res. Vila-Matas se’n va anar, i no passa res. La qüestió és que l’autor escrigui quan té necessitat d’escriure. En aquest país hem publicat molt per damunt de les nostres possibilitats, perquè la gent no llegeix, i els que llegim triam molt, perquè tenim molt poc temps per llegir per plaer. Jo puc llegir El jilguero de Donna Tartt o Un hombre enamorado d’Anagrama, que no té res a veure amb el que jo pugui estar fent, però em serveix perquè el meu cervell continuï funcionant. De què serveixen les capelletes si el que has de fer és obrir el cervell, i no menysprear mai ni el de baix ni el de dalt. Segur que a na Llucia Ramis, per exemple, més d’un li ha dit “te n’has d’anar de Columna”, però na Llucia està còmoda amb nosaltres, perquè l’acompanyam a l’hora de fer el llibre, perquè som bones lectores… i si un dia se’n va no passarà res. Que no veis que al final el que hem de fer és construir alguna cosa? I no diré construir un país… Sinó un futur, un món amb una mica de tita. Clar que m’agradaria que molta de gent s’hagués llegit Moments estel·lars de la humanitat d’Stephan Zweig i que l’haguessin entès, però és que hi ha molta gent que el llegirà d’una manera, jo d’una altra, i en Vallcorba, que em donava quatre-centes voltes, d’una altra. Sí, Vallcorba deia “jo don a la gent el que encara no sap que vol”. I pens: “Sí, és fantàstic, però al final tots intentam donar el que no sap que vol i el que vol”. Ho has de mesclar. Hem de pensar en tothom. Estic segura que tots els editors voldrien ser Herralde o Vallcorba. I jo segurament també. Però hi ha d’haver sortida per a tot. Nosaltres farem un Paul Auster, o Camilleri, però també L’elegància de l’eriçó, que és un llibre femení, comercial, molt ben escrit, francès, però a la fi és un llibre comercial, rodó, mono, cuqui, però amb una cosa darrere. I després dius, a veure senyors: Cinquanta ombres de Grey. Per què passen aquestes coses?

La indústria editorial en català és real? Se sustenta per ella mateixa? O sense el suport de les institucions no seria la meitat del que és?

El suport de les institucions s’ha perdut molt darrerament. Això ja ens afecta. Les vendes han baixat un 42% en el sector editorial. Està claríssim que així com estava pensat fins ara això no s’aguanta. El sector editorial català resistirà seguríssim, però s’haurà de reinventar (i que consti que odii aquesta paraula tan mastegada). De moment el que farem seran menys títols. I paral·lelament comencen a sortir minieditorials o microeditorials, amb una persona que la funda i que empeny i rema, que seria un cas com el d’Eugènia Broggi. És estrany i alhora esperançador el que passa al món editorial. Hi ha una crisi molt grossa, i hi ha molta pirateria, com a la música i com al cinema.

El llibre electrònic funciona?

Funciona, però pirata. A Planeta qualsevol llibre que surti avui en paper també surt en digital, i això està molt bé. Però la pirateria no és una qüestió de doblers. Un llibre digital és més barat que en paper. La qüestió és que encara és massa nou. Hi ha molts de factors, com la multiplicitat de plataformes o el preu unitari del llibre.

En quins percentatges ens movem?

Depèn molt dels títols. Normalment els llibres que funcionen molt en paper també venen molt en digital. Però el percentatge de llibres digitals venuts és baix. És com la qüestió català-castellà. Abans sabíem que un llibre editat en les dues llengües vendria un deu per cent en la versió catalana. Ara això ha canviat i hi ha llibres en català que es venen més que la traducció castellana.

En cinema i en música el canvi a digital ja és un fet. En el món del llibre sembla que aquest canvi no ha arribat, però als Estats Units ja és un fet. L’esperam?

Sí. Planeta tenia el cinquanta per cent de Cercle de Lectors i ha comprat l’altra meitat. No ho entenc. Als Estats Units desapareixen. A Alemanya el Cercle de Lectors es desmantellarà el 2015. I mentrestant surten coses com Nubico, que és una subscripció per llibre digital. Com un Spotify, pagues un tant mensual i tens dret a baixar-se un nombre determinat de llibres cada mes. A Barcelona, en el transport públic la gent llegeix amb reader, i és normal, és més còmode. I m’agradaria poder-los demanar quants s’ho han descarregat pirata.

Quina serà la feina de l’editor, en el llibre digital?

La mateixa. Necessitaràs alguna cosa que enganxi: uns textos de màrqueting, una imatge. De fet, a la part de comunicació hi pot haver fins i tot més feina. Tens molt més joc: hi pots vincular un quadre, una cançó, ho has de moure en diferents plataformes…

Pot passar que hi hagi gent que esperi laButxaca per estalviar-se un grapat d’euros?

Pot passar. Però jo no crec que la gent esperi Butxaca, sinó que la trobes i dius “ostres! aquell llibre que en el seu moment no vaig comprar”. De totes maneres, els preus ara són una mica més baixos que fa cinc o sis anys.

Com a mallorquina que viu a Barcelona, com vius tot el procés d’independència? Podreu tornar?

És estrany. Jo per política no he sortit mai al carrer: vaig sortir perquè llevassin el parallamps de l’institut o per qüestió de llengua, que em vaig posar la camiseta verda i anàrem amb els fills a la plaça de Sant Jaume. Surt quan em toquen alguna cosa molt real, molt tangible. A Mallorca hi ha gent que s’identifica amb Països Catalans, i a mi sempre m’ha costat molt, perquè visc a Barcelona i pens que ens miren amb superioritat. I a ca nostra, que som Maymó-Veny, no hi ha hagut mai una significança política. En canvi, arribes allà i estàs obligat a significar-te per una opció o l’altra. El meu home, que és Tamayo-Aparicio, i els seus amics, amb qui parla castellà, és increïble el canvi de xip que han fet. Hi ha una qüestió econòmica, també.

L’actitud del govern espanyol…

Aquest “no” constant… Feim la conya que ens entraran els tancs. Però és aquesta intolerància, aquest apel·lar constantment a la Constitució. Jo no he estat mai independentista, i acabaran aconseguint que ho sigui. Estan aconseguint que molta gent que fins ara no es posicionava, prengui partit. Aquests setembre, octubre, novembre seran guapos.

Què es respira més? Il·lusió o por?

No ho sé. Ho vull veure en tornar-hi. He vist que hi havia molt pocs inscrits, però que la cosa ha augmentat ara. Estàvem de vacances! Serà un èxit, no hi ha cap dubte. Sembla que hi havia més il·lusió amb la via de l’any passat. Ara la gent està espantada, però espantada perquè ara ja veuen que la cosa va de veres. I perquè demanen a en Mas que no s’abaixi als calçons. I perquè han vist coses fotudes, com tot això d’en Pujol. És clar que hi ha uns caps pensants a Espanya que no s’aturen de fer feina, i ja no parlam de polítics, sinó de lobbys i grans empresaris.

Què és Idò Balear?

Idò va ser una enyorada i una casualitat. Torn a la feina després del permís de maternitat i em diuen que hi ha una mallorquina fent feina al Grup 62. Una al·lota de Binissalem. Anam a berenar un divendres a l’Espai Mallorca i ens diuen que el tanquen. I pensam que enfocat cap a la gastronomia podia haver funcionat. Deixam la frase enlaire i ella sopa amb una altra mallorquina, arquitecta: en parlen i comencen a pensar-hi, amb la idea de sortir de la sobrassada i l’ensaïmada. Ens tornam a trobar i jo, que no havia estat mai emprenedora, em trob enmig de la idea. Després d’assessorar-nos i comprovar que és viable, ho posam en marxa i ja fa un any que funciona.

Duis producte d’aquí allà?

Cuinam nosaltres un plat del dia, podem fer un tumbet, un flaó, una coca, carabassons farcits, oliaigu… És una feina que ens du molta de feina, però és molt fàcil, perquè no hem de vendre cap moto, perquè si posam una foto d’una panada de Can Pomar de Campos es ven tota sola. Duim panades, robiols, cocarrois, duquesses, ensaïmades i pa moreno, congelat cru de Can Pomar. També tenim conserves com la carnixua de Menorca, sobrassada de Can Manxa i de Can Not. De Can Manxa m’agrada molt la pultrú de camallot, que és mel. Hem tengut la sort que Quim Monzó viu molt a prop d’allà i tot el que té sang l’apassiona, i ha enviat camallots d’Idò a Galícia. I també hem mirat que la gent que hi fa feina fos d’aquí.

Llibres?

Per Sant Jordi posàrem una parada. Carme Riera, Llucia Ramis, Baltasar Porcel… Però no en tenim normalment. Sí que ens plantejam de tenir-ne, perquè ja hi hem duit els productes de Melicotó, o les bosses de TongueBag… També hi feim tallers. El que ens ha funcionat menys ha estat la part d’activitats. La part de tallers gastronòmics sí que funciona, com ara els tallers de panades, que haguérem de repetir dos dies. El que és clar és que nosaltres no som un Espai Mallorca, que és més cultural. Nosaltres som un negoci gastronòmic, que de tant en tant feim alguna coseta extra. Per exemple, ja sabem que aquest dimarts Joan Miquel Oliver hi presentarà el seu nou llibre.