‘Pèl de panotxa’ de Jules Renard, o la venjança caníbal dels desemparats

El poeta, editor i traductor Antoni Clapés torna a sorprendre amb la traducció del clàssic Pèl de panotxa de Jules Renard, recentment publicat a Edicions Sidillà.

El poeta, editor i traductor Antoni Clapés torna a sorprendre amb la traducció del clàssic Pèl de panotxa de Jules Renard, publicat fa poc a Edicions Sidillà. Tot i que la literatura catalana comptava amb dues traduccions anteriors, una d’Adrià Gual a principis del segle XX i una de Marisa Abadia durant els anys vuitanta, aquesta nova aposta acaba d’arribar a la segona edició després de despertar l’interès dels lectors i dels crítics. Aquest dimecres a les 18.45 de la tarda a la Plaça de l’Escriptura Antoni Clapés, traductor del clàssic, i Xavier Cortadellas, editor de Sidillà, presentaran aquesta obra mestra desconeguda que encara és capaç de sorprendre.

Jules Renard

Edicions Sidillà, a poc a poc, està oferint un catàleg que es va amplificant a través de la seva dissecció dels llocs poc comuns de la nostra societat contemporània. Els seus responsables, Judit Pujadó i Xavier Cortadellas, demostren que no només tenen bon ull quan escriuen les seves pròpies obres, sinó també quan decideixen llançar-se a la configuració de tota una xarxa de títols que mantingui la coherència i, sobretot, la qualitat. Ben coneguts, i exitosos, han esdevingut títols seus com Els pobles perduts o Els jocs retrobats. 33 cròniques de la Catalunya juganera, tots dos a cura de Llenas Llensa, que ha comptat amb la participació de nombrosos autors que han sabut donar la volta a la tradició més antonomàsica i oferir una nova mirada lúcida al voltant d’un passat que es nega a ofegar-se sense ni tan sols deixar petja.

S’ha de destacar, també, la intel·ligència d’ambdós editors a l’hora d’agenciar-se un dels escriptors més interessants de la literatura catalana que es fa ara, Adrià Pujol, i convertir-lo, amb dos títols inclassificables i ja emblemàtics, en un dels autors més destacats, i més celebrats, de la casa. Tant Escafarlata d’Empordà com Picadura de Barcelona desafien les convencions establertes en el mateix moment en què Pujol decideix novel·lar la pròpia autobiografia, o no, amb mecanismes diferents als usuals, i sempre amb aquesta veu seva que es mou entre el sarcasme despietat i la confessió ritual. Per tant, després d’aquestes múltiples operacions d’engrandiment dels paràmetres de la literatura catalana, Edicions Sidillà s’atreveix, també, amb la traducció de diferents obres que, d’una manera o l’altra, havien tingut una difusió mínima o inexistent fins ara. És el cas d’El rellotger miop. Les desventures de l’evolució de Lisa Signorile, traduït per Carme Arenas, i La senyora Arnoul de Jean-Noël Pancrazi, traduït per Joan Daniel Bezsonoff.

Però cal parlar, destacadament, de Pèl de panotxa, de Jules Renard, traduït per Antoni Clapés, el volum més conegut d’aquest autor francès que va viure el seu moment més dolç i gloriós durant la segona meitat del segle XIX, tot i que si és conegut no és per les seves obres teatrals o narratives sinó, més aviat, pel seu immisericorde Diari, que va començar a escriure l’any 1887 i que aniria redactant al llarg de la seva vida amb la ironia descarnada que marca la seva escriptura, d’una mala llet sàdica però tendra al mateix temps. La resta de la seva obra, també amarga i sensual, sap mantenir aquest xoc equidistant entre forces oposades.

Molts lectors podran arribar a pensar que Pèl de panotxa és el simpàtic retrat d’un personatge de literatura infantil que pot despertar les mateixes simpaties cap a un públic adolescent i adult, tal com aconsegueixen Tom Sawyer i Huckleberry Finn dins dels memorables llibres de Mark Twain: una autèntica oda a l’aventura i a la llibertat a través de dues personalitats alegres i desinhibides, però també profundes, i que han sabut ser revisitades en productes independents com el film Mud, de Jeff Nichols, i amb un Matthew McConaughey que ja es preparava, emocionalment i estilística, per a True Detective. Però no. Pèl de panotxa és molt més que una pura i dura descripció de la inclemència del món rural en temps de misèria, és un retrat màxim de la crueltat humana fins a nivells quasi indescriptibles, però sí reals. Per començar, el protagonista no té un nom autèntic, o almenys aquest no ens arriba en cap instant, sinó que és anomenat a través d’insults, peces verbals d’autèntic escarni, i amb aquest denominatiu més o menys curiós com és “Panotxa”, simplement perquè té el rostre espigat i el cabell vermellós, cosa que ja indica que, en el fons, s’assembla una mica al diable que porta a dins.

Antoni Clapés

Aquesta criatura, a vegades desvalguda i sempre atacada, hauria de despertar el nostre amor incondicional, per això el lector a vegades se sent irremeiablement del seu costat i s’identifica de forma plena amb ell, de tan viu que arriba a ser el retrat que ens regala Renard i la traducció que ens regala Clapés, però tampoc aquesta fàcil conformitat entre personatge i lector no és possible, ja que en el fons ell també és violent, salvatge i radical, capaç de matar animals i de cometre els actes més barbàrics només perquè sí, per gelosia o, simplement, perquè estava avorrit. Si afegim a aquesta malvada ànsia de destrucció els aires catastròfics d’una família obsedida en fer-li la punyeta i destrossar-lo en tot moment, podem estar ben segurs que veurem més d’un desastre, però també les ànsies d’escapar de les problemàtiques d’un petit vailet que només sap viure dins del problema i la sagacitat imperant de la punyeteria.

En poques paraules, Panotxa sols és un projecte d’ésser humà que està aprenent a sobreviure de la millor manera possible. I no, no es tracta d’un soldat més dins aquest vast exèrcit de personatges fills-de-puta, éssers execrables, que habiten i narren en primera persona la novel·la moderna de les seves existències, des d’Ignatius Jacques Reilly fins a Maximilien Aue. Panotxa, en el fons, no és res més que el símbol d’una vida que podria ser la nostra o la de qualsevol nen que viu en el perill constant d’autoconformar-se dins d’un àmbit dominat per la grolleria. Tesi que un llibre absolutament deliciós de Réjean Ducharme com L’Avalée des avalés confirma, i que també serveix al director de cinema canadenc Jean-Claude Lauzon en el seu film més emblemàtic, el que va dirigir abans del terrible accident aeri que acabaria amb la seva vida: Léolo. Els personatges protagonistes de totes aquestes obres, Panotxa i Bérenice i Léolo, són àngels endimoniats, nen i nena i nen enfrontats a les ànsies antropòfagues d’un món que no permet l’arribada de dèbils.

Tampoc no hem de pensar, ara, que Renard intenta fer una descripció del Mal amb majúscules, tot i que a vegades ho sembla quan de veres s’hi posa, però sí és cert que els seus escrits són summament feridors. En el fons, està intentant descriure els anys de la seva infantesa amb una manca absoluta de nostàlgia però també amb una espècie de canibalisme literari que devora, i vomita llavors, totes les vergonyes experimentades en el passat. La seva escriptura, doncs, es pot entendre com una venjança que arriba freda, sí, però terriblement gustosa, i que en efecte és ell qui acaba rient primer i triomfant damunt de tots aquells que el ridiculitzaren, cosa que ell escriu, i en el fons exorcitza, a través de les seves pàgines, que també poden arribar a ser nefastament divertides. Segurament aquesta és la grandesa de Pèl de panotxa: el que ens explica és duríssim, però és inevitable que seguim llegint, ja que dins seu es conjura la panoràmica de tot el pantone còsmic, des del negre més desolat fins al blanc més verge. I viceversa, ja que no tot és tan evident ni tan clar en el moment just de definir-se.

A més a més, la traducció que fa Antoni Clapés d’aquest clàssic de la literatura francesa és magnífica, i flueix amb una facilitat i emoció que s’encomana. La lectura és addictiva, també pel fet que el llibre es divideix en una sèrie d’escenes claus més que no pas en una narrativa pròpiament emmarcada dins del marc de la novel·la, cosa que fa que el resultat s’assembli més a una auca que no pas a una aventura heroica o antiheroica. Si això no bastés, Clapés també agafa la llengua barroquitzant de Renard i l’adapta amb una capacitat amarada per la sagacitat i la voraç senzillesa, sense floritures, tal com ja ens té acostumats el conegut poeta i editor, que abans s’ha atrevit amb impressionants poetes actuals com Nicole Brossard, Philippe Jaccottet o Danielle Collobert, entre d’altres. Seria altament recomanable, ara, que Edicions de Sidillà s’atrevís a fer un altre encàrrec a Antoni Clapés, ara, amb la possible traducció de L’Avalée des avalés, del ja esmentat Ducharme, el Salinger de Canadà, personatge estrafolari que s’amaga de la seva pròpia fama i que és venerat per autors com Le Clézio, que no va dubtar ni un moment en dedicar-li, en el seu discurs, el Premi Nobel de Literatura a Ducharme “Per la passió!”. I això és tan senzill simplement pel fet que les dues obres posseeixen una sèrie de majestuosos vasos comunicants que les ajuden a dialogar d’una manera intrèpida i galopant. És imprescindible que Clapés ens segueixi recompensant amb aquestes seves obres mestres de la traducció, que generen entusiasme i engrandeixen la passió per la lectura.

L’únic element d’estructura que desentona una mica amb el conjunt global de Pèl de panotxa és aquest afegitó que feu Renard després de l’èxit del volum, èxit que l’acompanyaria durant la resta de la seva vida, i que aquí s’inclou en un apartat final sota el títol “L’àlbum d’en Panotxa”. Són escenes encara més curtes i comprimides que les anteriors, amb una pretensió més o menys poètica, però amb una veu que no acaba d’encaixar amb la que hem anat llegint durant tot el llibre, d’una finor agosarada, valenta i fins i tot contundent. Poc o res ens diuen aquestes escenes com apèndixs gangrenosos, insuficients, que, com si fossin vidres d’un polimòrfic mirall trencat i innecessari, no són res més que repeticions, més o menys vistoses, de tot el que hem anat veient. El final anterior, el de la primera versió de Pèl de panotxa de Renard, feria molt més, i aconseguia molt més, quan ens ajudava a contemplar la desesperació d’un personatge que, després de parlar amb el seu pare i comprovar la compartició d’uns idèntics dimonis familiars, decidia, en un gest molt rimbaudià, fugir i escapar a l’aventura a la cacera d’astres i de nous horitzons. La data de publicació original de Pèl de panotxa, l’any 1894, arriba una dècada després de l’any en què Arthur Rimbaud fa vint anys, poc després d’haver decidit abandonar, molt conscientment i com un dels gestos més majestuosos i definitius, la poesia, i dedicar-se a la venta d’esclaus.

La crueltat de Panotxa i de Rimbaud, en el fons, és la mateixa: la d’una ambició desmesurada, la d’una tendresa indòmita, plena d’amor perforador, dominat per la fèrria voluntat de destacar més enllà de la metròpoli mundial que era l’atomitzadora París d’aleshores. No ser merament un rural de merda, indigne i insignificant, sinó arribar a ser un patriarca dels estels i un emperador de les estrelles de l’esdevenir. Per això, Pèl de panotxa, l’obra mestra de Jules Renard i una nova grandiosa traducció d’Antoni Clapés, és un document altament emocionant i recomanable, una aventura que arriba ara, i encara, per sorprendre i per fer-nos gaudir d’aquestes ànsies metàl·liques de llum i de llibertat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació