Pel camí de Carner

Queda lluny –o hauria– la ja antiga disputa, amb més víscera que criteri, entre carnerians i anticarnerians: la totemització aferrissada del Príncep i els improperis infundats d’uns i altres, en la segona dècada del tercer mil·leni, ni ens calen ni ens valen. Carner és un molt bon poeta –i gran–, sí, és irrefutable, només cal llegí’l. En cap cas, però, és déu –cal dir-ho­– ni tot el que ha escrit és mel.

La dita brega, tanmateix, ens ha llegat, sortosament, altes reflexions sobre l’obra de Carner. La bibliografia és àmplia i diversa. I ara, en pocs mesos, han aparegut dos estudis importants que són –també amb el Poesia del 57, que en principi és a punt de caure– la culminació de més d’una generació dedicada a la crítica carneriana: el capítol que hi dedica Jordi Marrugat en el sisè volum de la Història de la Literatura Catalana (que tothom hauria de tenir a casa), i Pel camí de Carner, de Dolors Oller, un solidíssim repàs de la seva poètica que, sens dubte, és dels més bons que s’han escrit del poeta del mig dir.

Cinc cèntims: el llibre d’Oller, com a objecte, és fínissim. L’ha editat, curosament i preciosa, la Fundació Pere Coromines, des de Sant Pol, en una contribució més –comença a espantar– de l’Alt Maresme en aquesta Catalunya post-Primer d’Octubre que ens toca d’aixecar. És un repàs alt i fondo de diversos aspectes de l’obra de Carner a partir dels grans temes de la crítica i la teoria literàries: la tradició i el do, la subjectivitat i les formes poètiques, l’ansietat i la pietat en la literatura, i l’absència. N’hi ha, us ho asseguro, per donar i per vendre.

A mi m’ha corprès, sobretot, una troballa d’aquelles que són cares, per genuïnes, de trobar: l’aproximació fenomenològica a la creació poètica. Droga dura: Oller ens fa diàfan un Carner lúcidament sagaç del dedins i el defora de la ment –que no són dos– amb un concepte clau, l’energia lírica (que no és ni fons ni forma), “l’aigua lustrada del fontinyol antic”.

Una energia, com mestrívolament relata “Creació del poema”, amb la qual Carner connecta (més aviat es tornen indestriables) sense ser-hi, sense saber qui és ni on viu, “fluctuant perdut, fins que m’abissi,/ al ritme encar d’una cançó de bres”. La troballa és esplèndida perquè és just per aquest motiu que quan el poeta es proposa de versificar la ment clara d’un infant (“Com les maduixes”, “L’aparador”), els estats de l’ànima més terribles (“Dia d’acaballes”), la comicitat (“Símbols”) o la “Pietat”, a tall d’exemple, ho aconsegueix de totes totes i com ningú.

Així, nosaltres, en llegir-ho, ens transfigurem, llampegadissos, en aquesta mateixa força (si ens la transmet el poema o ens hi fonem interiorment perquè és comuna, encara no ho tinc del tot clar), i d’aquí ve el gaudi i d’aquí que Carner sigui tan gran. I també Oller, perquè ens ha establert ja un marc solidíssim des del qual llegir, explicar, debatre, trinxar o odiar el Príncep dels Poetes.

Aquesta, a partir d’ara, serà la nostra feina: dedicà’ns-e, amb condicions, a buscar-li les pessigolles, a destriar el gra de la palla –que hi és– , a apamar bé quins poemes han superat el pas del temps i quins no, a llegir-lo des de perspectives altres, sense manies però sense idioteses. Dedicà’ns-e, doncs, a fer més ample i fi el camí de Carner.