Peatge

Per sortir t’havies d’aturar, hi havia una barrera. La veu que sortia de l’altra banda de l’intercomunicador posava èmfasi en el fet que no entenia el que l’home li deia. La cua de cotxes s’allargava i es fonia amb l’horitzó carregat d’aires hidrocarbúrics. L’home restava impassible dins del seu cotxe, la filera que tenia al darrere s’anava desfent cap als espais laterals entre ràfegues de clàxons. El sol no s’aturava en la seva caiguda inexorable, i l’home no es bellugava de dins el cotxe. “No penso pagar, no tinc pistrincs” repetia una vegada darrere l’altra. A la ràdio sonava una cançó dels Back Street Boys, semblava que la música dels noranta tornava a estar de moda. 

Primer va arribar la policia i poc després els bombers. Al principi el caporal que estava de guàrdia al parc no s’ho creia, “necessitem una cisalla, tenim un home soldat al seu cotxe, no en pensa sortir”. Abans de trucar al caporal Fuentes havien provat de convèncer-lo d’altres maneres: res no havia fet efecte. Quan les amenaces i les mesures coercitives es van mostrar fútils, el pobre policia que li havia tocat acudir a l’avís d’un cotxe aturat al peatge de la sortida de l’autopista, es va veure obligat a avisar els bombers. “Un imbècil que no vol pagar, i no pensa sortir del cotxe” li va dir el policia al caporal Fuentes. 

Quan el caporal Fuentes, que era un home de món, va veure que ni amb una cisalla, ni fins i tot amb una radial, traurien aquell home de dins del seu cotxe, va decidir que el millor seria avisar a un negociador, com a les pel·lícules. L’home que va enviar el departament d’Interior no va tardar ni dos minuts en donar el seu veredicte, “amb paraules no farem res, es nega a negociar”. La veu de les persones que s’havien congregat al voltant del peatge es perdia entre el gemec de les rodes dels últims camions que rodaven per l’AP7 abans de fer nit a qualsevol gasolinera. Sota les ombres de la nit, els policies, els bombers i el negociador del govern que havien provat de treure l’home del cotxe, van anar marxant, vençuts per la irrefutable constatació que l’home no sortiria. La solució temporal va ser deixar un parell de cons a la part del darrere perquè ningú xoqués amb l’automòbil. 

Durant uns dies les furgonetes de la tele omplien el pàrquing del lateral de l’autopista. Els reporters s’havien d’aventurar a creuar la riuada de cotxes que sortia del peatge en hora punta per poder entrevistar a l’home que no volia pagar. Les preguntes sempre eren les mateixes i les respostes, tan esperades per milions de teleespectadors de tot el món, mai van arribar a aquells micròfons en forma de carxofa. Després d’alguns dies d’obrir telenotícies de tot el món, es va arribar a dir que algú es colava al peatge en plena nit i portava viandes i líquid per alimentar al rebel. Si allò fou cert, ningú no ho va saber mai. Amb l’arribada del fred les furgonetes van anar desapareixent; una nena havia decidit que no es trauria mai més el gorro de llana que li havia fet la seva àvia, i s’havia de cobrir la notícia les 24 hores del dia. 

…

Si la barrera hagués pujat, segurament el cotxe no hauria pogut arrencar, perquè la bateria ja estava totalment corrompuda. El sol havia desfet les rodes que s’havien soldat a l’asfalt com lava volcànica. El vent i les gelades nocturnes havien difuminat la superfície dels vidres, fent impossible veure què hi havia a dins. La corrosió va fer que el cotxe s’anés fonent amb la torreta lateral primer, i després amb la barrera. Quan feien obres per asfaltar, aquell carril el deixaven, i ningú feia cas a la massa de ferro que ocupava aquell espai ple de pols i oli. 

…

Quan van eliminar el peatge les herbes i els animals havien reclamat el tòtem metàl·lic, i un petit grup de persones, que amb el temps es va convertir en multitud, van començar a peregrinar al lloc on, una vegada, un home va dir que no volia pagar.