Passejades amb l’autor

'Picadura de Barcelona' és un magnífic document d’uns anys –les dues dècades que ens van dur del postolimpisme al procés, de la crisi de 1993 a la del 2010. Anys de bombolles, d’explosió turística i pèrdua patrimonial, de la modernitat basada en un fals cosmopolitisme, i de moltes esperances frustrades.

Els llibres de reflexió costumista i de passejada són molt abundants a la nostra literatura, potser perquè aquest és el gènere que va cultivar el Gran Tòtem. Si aneu a les llibreries en trobareu a cabassos i dels temes més diversos, des de la fugida a una ciutat estrangera fins a la superació de la pitopàusia. Però els llibres així són de mal vendre, perquè no prometen crims escandiaus, amors apassionats a base de fuetades, o monstres amb tentacles. La vida real, no ens enganyem, sol ser avorridota. Agafem per exemple Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà, 2014), que a la contraportada promet “disseccionar [sic], amb intel·ligència, perspicàcia i ironia, la ciutat i de retruc el país”. Davant de la possibilitat de llegir les reflexions d’Adrià Pujol Cruells sobre Barcelona, la reacció instintiva és preguntar-se: i a mi què collons m’importa el que pensa Adrià Pujol Cruells? Davant d’aquesta qüestió cabdal hi ha diverses respostes possibles que poden inclinar o no a comprar un llibre i, si s’escau, a llegir-lo.

Adrià Pujol ha publicat 'Picadura de Barcelona' a Edicions Sidillà | Foto BiBi Oye/ Núvol

La primera possibilitat és conèixer personalment l’autor. Si n’ets parent directe sempre hi ha l’orgull filial, i els amics es mouran per la curiositat de saber si hi surten, o de descobrir-hi alguna tafaneria. No és, però, el meu cas. A banda de les esporàdiques però animades converses que tenim al Twitter, mai no he fet un cafè amb Adrià Pujol Cruells.

La segona és que l’obra l’hagi escrita algun dels molts exhibicionistes que tenim al nostre país, i que podríem llegir per morbositat pura: el periodista de segona que espera trobar una menjadora; l’acadèmic amb plaça fixa que no té cap contacte amb el món real; el ressentit que ha vist com els seus contemporanis es movien millor als cercles de poder; el professional que creu que la seva vida ens interessa més enllà de la feina. Tampoc no és el cas de Picadura de Barcelona. La trajectòria d’Adrià Pujol Cruells sembla força discreta i, si bé és fill del corrector del Gran Tòtem, tampoc no és cap patum cultural –encara.

Una altra opció és compartir paisatge sentimental. I aquí ja ens hi acostem. Tenim una edat semblant, i els dos venim del Baix Ter i vam anar cap a Barcelona. Hi reconec les barques de l’Estartit, els cotxes de línia, les escapades a la capital, els plans impossibles amb els amics, el costum ancestral de collonar. Però és clar, aquesta és la meva experiència, i no la de molts lectors. Així doncs, al final, què queda per motivar la compra? Encara que sigui sorprenent, la literatura; sí, aquest element que poca gent sembla tenir en compte en el mercat actual del llibre.

Adrià Pujol Cruells ens provoca amb una “llum mòrbida” i una “nit blana” a la primera pàgina, però tranquils: el vocabulari és més actual que totèmic. El millor és una feina de sastreria minuciosa, relligant els paràgrafs durant dues-centes pàgines (sense divisió de capítols!) i deixant que les idees llisquin sense salts. Algun enllaç, de fet, m’ha fet aixecar-me i aplaudir, sobretot quan ho comparo amb la potineria dels nostres periodistes a l’hora de confegir els seus textos.

Picadura de Barcelona és un magnífic document d’uns anys: les dues dècades que ens van dur del postolimpisme al procés, de la crisi de 1993 a la de 2010. Anys de bombolles, d’explosió turística i pèrdua patrimonial, de la modernitat basada en un fals cosmopolitisme, i de moltes esperances frustrades. Un miratge del qual tots plegats n’hem sortit una mica abonyegats. L’autor descriu i diagnostica amb precisió, però tria no obrir en canal ni fer sang. De fet, de vegades s’enretira. Per discreció o per prudència? Al cap i a la fi es tracta de no ficció. Potser amb una novel·la… però, ara que hi penso, això és el que ha fet Sergi Pons Codina a Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014).

Tots recordem alguna nit de festa en què hem acabat passejant amb un desconegut durant una bona estona, i si bé potser no hi hem coincidit del tot, n’hem tret més d’una idea profitosa. Picadura de Barcelona ens permet fer el mateix amb l’autor, però anant a dormir d’hora, que ja tenim una edat.

I un apunt final sobre el llibre com a artefacte. A diferència dels responsables d’algunes editorials joves actuals, els editors de Sidillà han escollit magníficament el paper i la tipografia, i la portada és esplèndida. Cal felicitar-los, i més d’un n’hauria de prendre nota.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació