Parlar sense bordar

Avui 13 de febrer, a les 19 h, se celebrarà a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver la commemoració dels 100 Anys de la Colla de Sabadell. Intervindran en la celebració Antoni Dalmases, representant del Col·lectiu Pere Quart, i Cesc Prat, representant de la Comissió 100 Anys de la Colla. També participaran els actors Carles Martínez, Bruna Feliciano i Josep M. Roviralta, que llegiran textos de Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. L’entrada a l’acte és gratuïta.

Ben feliçment, l’any 2019 s’ha encetat amb una molt bona notícia literària: el Govern de la Generalitat s’implicarà en l’organització de la celebració del centenari de la fundació de la Colla de Sabadell. Aquesta és una decisió que, segons com vagi la cosa, ens podrà –potser– rescabalar de la ignominiosa falta d’interès envers Joan Oliver que la mateixa institució va mostrar l’any 1999: vam haver de passar l’any amb una minsa presència pública del nostre poeta i dramaturg, i gairebé tot es va haver de fer a base de la bona voluntat dels seus addictes.

També ben feliçment, la Colla de Sabadell compta, des del 2016, amb tot un grup de gent jove que, a la mateixa capital vallesana, s’organitza per donar visibilitat a aquest grup cultural que va mirar de sacsejar, de posar al dia i de fer forta i valenta la cultura catalana, una cultura que sempre ha tingut força vilipendiadors, tant a dins com a fora. Al mateix temps, el Col·lectiu Pere Quart, format per escriptors i professors d’institut i universitat, porta a terme una penosa i poc reconeguda activitat de defensa de la literatura i les humanitats en un món, el de l’educació a Catalunya, que sembla haver decidit que els nens hagin de treballar, ben competents tots, a CaixaBank o en alguna cosa semblant.

Tot i la gran importància que tenen aquest tipus d’iniciatives, cal que recordem, reivindiquem i esperonem encara la incansable, silenciosa, modesta i tossuda tasca d’un home, Miquel Bach, que va decidir, força anys abans que Joan Oliver morís, que tota la feinada, totes les troballes, tota la història de la Colla de Sabadell no podien quedar dormint el son dels justos –com diu aquell. Bach, poeta d’un sol llibre –Guillaguí–, que de ben jove va començar a tirar endavant iniciatives com TS, una revista vallesana de cultura i societat, va regirar de dalt a baix l’Arxiu d’Història de Sabadell, va anar fent buidatge del Diari de Sabadell, va parlar amb Oliver i altres testimonis de l’època, i fins i tot va aconseguir papers de Trabal que es conservaven a Xile, últim lloc del seu exili. La creació de la Fundació La Mirada ha propiciat, a un ritme tranquil però constant, que cada cop sapiguem més coses d’un dels moments més brillants de la nostra història cultural: els anys vint i trenta.

Potser com una mena d’autohomenatge –és evident que tots aquests anys de publicacions han servit per a molt–, o també com un recull d’allò que cal saber de la Colla si encara no en sabeu res, Miquel Bach va publicar, al març, el volum La Mirada, que es planteja com un llibre múltiple: una mirada enrere, una història de la Colla, una antologia de textos, un recull fotogràfic, un estudi, una bibliografia. I una cirereta ben sucosa al final. Tots aquests enfocaments converteixen el volum en una monografia molt ben empaquetada, adequadíssima per a introduir-se en el faceciós –i seriós alhora: l’humor és una de les coses més serioses que hi ha– món literari de Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, els tres membres de la Colla de Sabadell que més fortuna han tingut a l’hora de burlar la tossuda acció de l’oblit, sempre implacable.

El pròleg de Josep Casamartina ens ajuda, ben humorísticament, a adonar-nos que l’humor de la Colla és, al capdavall, l’humor típic sabadellenc, que ja devia existir abans d’Oliver i Trabal i que ha perdurat en gent com el Grup Gallot, el poeta Jordi Domènech, Antoni Dalmases, Miquel Calçada i, tot i que no se’ls treu gairebé mai a col·lació, els bordegassos de la Sèpia Verda, que, juntament amb els altres desaprensius d’Ordint la Trama, van esdevenir, durant els anys noranta i dos mil, tota una institució cultural, que va representar tot un món d’experiències iniciàtiques per a força joventut de la ciutat. Casamartina aprofita l’espai per donar sucoses dades històriques i una profusió de noms dels membres d’una cultura sabadellenca de postguerra que va esdevenir hereva de l’humor i la vitalitat de la Colla, tot i els entrebancs oficials imposats per la dictadura.

Miquel Bach ofereix, en el seu espai, un resum i una posada al dia d’allò que cal saber sobre els antecedents, la formació, la fundació, l’acció cultural i la desintegració d’aquesta engrescadora aventura. Hi dona compte, cronològicament, de les activitats més importants del grup, i també dels seus projectes sense resolució. A través de l’estudi de Bach, prenem consciència del fet que en aquell moment calia, encara que gairebé ningú ho demanés, posar al dia la cultura del país, tot començant per la pròpia ciutat.  El mestratge, o l’exemple, del crític Joaquim Folguera va ser, segurament, decisiu a l’hora d’empènyer els joves de la Colla a una renovació radical de la cultura local, que no pretenia, gens paradoxalment, deixar de banda allò de particular que tenien Sabadell i Catalunya. Tal com havia dit Folguera a les seves «Acotacions» sobre l’Art Nou Català el 1915, «la veritat és en l’essencial de les coses, no en l’anecdòtic.» Al capdavall, si poséssim la Colla al calaix de les avantguardes exclusivament, deixaríem de banda la importantíssima influència que Ors, Carner, Bofill i Mates, Riba i el Noucentisme en general van tenir en aquest grup d’agitadors culturals. L’avantguarda francesa els influïa, evidentment, però Folguera i la seva anàlisi de l’esperit català també van ser decisius.

El gruix del llibre es basa en tota una sèrie de textos de membres de la Colla, des d’articles al Diari de Sabadell fins a crítiques barcelonines a L’any que ve de Trabal, passant per uns impagables tastets de la mítica Fulla Salau, o fins i tot per un acudit il·lustrat inèdit d’en Trabal. Miquel Bach, de manera ben intel·ligent, fa per manera que tant el llec com l’iniciat trobin font de plaer en la lectura d’aquests textos: l’un es farà una ràpida idea de com les gastaven aquesta genteta, i l’altre accedirà a una lectura ordenada d’allò essencial que la defineix, amb moments estel·lars com la divertida facècia  «Per què Maria Barrientos té tan bona veu», de l’Obiols, que va trobar el seu ressò en peces com «L’assassí Bagliatti» de Sala Sanahuja i Llorenç Balsach, publicada en una altra col·lecció plenament sabadellenca, l’Èczema d’Altaió i companyia.

En conjunt, el llibre de Miquel Bach es troba prenyat d’informació molt útil per conèixer o aprofundir en aquest dolç episodi de la nostra cultura i, ben bé com una excursió a la font del Llor ho farà amb el paisatge vallesà, ens va delectant amb perles lingüístiques que ens recorden que, encara, podem parlar sense bordar.