Papallones a la panxa

Les papallones de la panxa, després d’uns primers moments d’excitació plaent, de seguida s’adonen que allò no és ni de bon tros tan meravellós com els havien dit. L’estómac és massa ple, les ales molesten i els sucs gàstrics les estan cremant a marxes forçades.

Com que estan aixafades per una vintena de trossos de bistec i ja no poden veure l’esòfag, proven d’agafar la porta de sortida. El pílor, però, és massa estret: per més que arrepleguin les ales, no aconsegueixen penetrar-lo. Només se’ls acut una solució. Recorden el gest heroic que tot membre de l’espècie ha hagut de superar en sa joventut i proven de tornar-lo a fer, ara a la inversa. Es queden quietes, es protegeixen amb un capoll impenetrable de seda i reneixen cucs tres setmanes després.

Els cucs nounats no perden ni un minut i entren amb una facilitat rutilant al duodè.

Com que el camí és llarg i perillós i ningú no els garanteix que hi hagi més d’un viatge, en el primer descans de la marxa decideixen fer l’amor. L’aparellament és un èxit en plaer i gust, i pensen repetir l’acte a cada pausa que vingui.

Després de travessar duodè, ieiú i l’ili, arriben a l’intestí gros una mica cansats un de l’altre. Pacten seguir convivint mentre duri el viatge però sense la fogositat ni les obligacions del principi. Amb tot aclarit i amb més espai que a l’etapa anterior, els cucs passen ara els dies més feliçosi i tranquils.

Així, serens, arriben al còlon sabedors que ja queda menys. Pugen, travessen i baixen fins que recalen a la fi a l’intestí recte.

Aquí, al final, la via es fa viarany. Els cucs es besen i, un darrere l’altre, emergeixen de l’anus per acabar sucumbint engolits pel remolí de la mort i de les tenebres.

Relat inclòs dins El poble dels homes tristos, Cossetània, 2011, p. 57.