Pa’l norte

El pare porta pantalons militars. El xiquet, una espasa làser. És la Festa de la Música a Perpinyà. Som a la terrassa d'un restaurant portuguès, sopant una subpaella.

El pare porta pantalons militars. El xiquet, una espasa làser. És la Festa de la Música a Perpinyà. Som a la terrassa d’un restaurant portuguès, sopant una subpaella. Davant nostre, havent creuat el carrer per on passen pare i fill, una placeta amb monument a algun filòsof, o pensador, o escriptor, o senyor respectable en general inclòs.

La placeta, rectangular –sembla més una vorera ampliada que una plaça, segons com– acull un escenari, un dels molts que avui hi ha repartits per la ciutat. Dalt de l’escenari, un grup de tres o quatre DJ; baix –i en este cas baix vol dir a mig metre–, una rave de drum’n’bass. Llum, foc, destrucció. Uns més serens, d’altres menys, tothom es mou / balla / s’arrossega (tria la teua aventura) just davant d’un cartell. Situat sobre la porta del gran edifici que domina la plaça, et dóna la benvinguda a un temple protestant.

La ràtio de gos & punk per metre quadrat és elevada. Un xic ha fet cabre una ampolla plena de litre i mig de suposo-que-deu-ser-vi a la butxaca del darrere dels pantalons, carregant-se en dos segons un colló de lleis de la física. Penso, no sé per què, en Ojos de brujo i les Sultanas de merkaillo.

Passa una iaia, absent. Passen unes dones amb vel, cotxet i xiquets. El cuiner del restaurant passeja entre les taules, inquirint al personal sobre què els sembla el plat. Panxacontent, s’asseu al nostre costat, beu un got de vi i fa un comentari políticament incorrecte sobre la cambrera.

Penso que sé molt poc sobre Portugal. De fet, diria que ni tan sols he llegit a ningú d’allà. Penso en Deolinda, en Grândola Vila Morena i en un llibre de Thomas Mann que passava allà, no recordo quin.

I. remena el plat i en toquinya una gamba. No sembla massa convençuda. A. menja en silenci. Penso que per fi s’ha acabat el curs. La gran conclusió és que este estiu tinc ganes de cuinar arrossos. A la terrassa.

Mentrestant, a la rave de la plaça el nivell no fa més que pujar. Literalment: ja hi ha un parell de xics, especialment motivats, que ballen des de damunt d’una espècie de tauletes de pícnic. De cop i volta, esceneta. La clàssica. Aquí dels quillos en diuen kékés, però el perfil és el mateix i el personal funciona més o menys igual. Un xic, considerablement encés, intenta hostiar-ne un altre. Ràpidament, el bro’ de guàrdia l’aguanta. Crits i insults de la també clàssica nòvia.

Pel costat de la protobaralla, aliè a tot, passa un grup de sacaires / gaiters (tria la teua, blabla) que hem vist actuar abans, en un altre escenari. Un xiquet obre una ombrel·la blava. Una xica ven globus de Bob Esponja. I. mira com prenc notes: deu pensar que estic grillat. A., pobra, ja hi està més o menys acostumada. Amb un somriure, la cambrera que abans ha merescut el comentari políticament incorrecte del cuiner ens pregunta si volem repetir. No, gràcies. Del bar del costat surt un grup de jóvens, estos amb rastes i guitarres –clàssic again. És considerar que el personal tendix a ser molt tòpic esdevindre un altre tòpic? Possiblement sí.

Passa un paio amb una samarreta del Barça. La companyia és bona, però em penso que no tardarem a gitar-nos. De fet, I. –curiossíssim personatge amb aspecte de nina de porcellana i caràcter de camionera clixeica– s’aixeca de cop i volta.

— Allez, on se casse?

Jo, com sempre, dic que sí i em deixo portar.

Girona. Parada tècnica d’una horeta abans d’agafar el tren cap avall. Hem creuat la frontera, però la gent, aquí, seguix sent així com molt europea. Seriosa, culta, democràtica. Probablement avorrida.

Tanmateix, les xiques són molt boniques. Tot deu anar lligat. Un cartell anuncia Daddy Yankee a L’Hospitalet. Potser contradiu les afirmacions d’abans. Clar que al final tot és prou metasarcàstic. Trobo.

Un casc antic francament bonic i cuidadet. Llàstima que diu que aquí no s’estila massa, perquè estaria molt bé embolar-hi una vaqueta. Seria l’acció més contracultural ever. Com els de l’ANC de Deltebre.

Val a dir que últimament noto créixer un petit Stagg Leigh a dins meu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació