Pablo Martín Sánchez, el Nostradamus reusenc

Escriptor català en llengua castellana i l’únic membre espanyol de l’OULIPO (acrònim d’Ourvoir de Littérature Potentielle, fundat a París l’any 1960 per l’escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais), Pablo Martín (Reus, 1977) remata la seva original “Trilogía del Yo” sobre la identitat —a partir dels conceptes “qui”, “quan” i “on”, respectivament— amb Diario de un viejo cabezota, després d’El anarquista que se llamaba como yo (2012) i Tuyo es el mañana (2016). Ara toca el torn a aquell “on” que completa la biografia novel·lada de Pablo Martín Sánchez i, com no podia ser d’altra manera, l’on és Reus. L’autor situa l’acció l’any 2066, a l’estiu. Però com ja passava a les dues obres anteriors, assistim a episodis força paral·lels amb les pors de la societat actual. I, en el cas d’aquest Diario de un viejo cabezota, a més, quedem perplexos per la capacitat d’anticipar que devia sorprendre fins al propi autor: una distopia en temps de pandèmia.

A Diario de un viejo cabezota, Martín redacta les seves memòries quan té 89 anys, és a dir, el propi autor es projecta a si mateix d’aquí a quaranta-cinc anys i és un dels pocs habitants que queden a Reus i  aquasi tota la península Ibèrica, que es troba en fase de desallotjament massiu. Llegim la història d’un dietari escrit l’any 2066 que cau en mans d’uns editors l’any 2108. Es tracta d’un manuscrit trobat de dues-centes pàgines amb dibuixos, plànols i il·lustracions. Els editors sense nom descobreixen la vida d’un vell tossut atrinxerat amb un grup de resistents —sobretot avis i mutilats de guerra— al manicomi modernista Pere Mata de Reus, un espai opressiu, abandonat i mancat de tot. Després del pacte de la Vergonya entre la Mancomunitat Europea i els Estats Units, la gent deambula per un no-lloc enmig del desgovern, una pandèmia mortal de Marburg (l’autor escriu el llibre confinat a Suïssa gràcies a una beca) i l’inici de la Tercera Guerra Mundial. Un escenari més semblant a l’edat mitjana que al futur. L’únic que saben els editors és que el dietari el signa un tal Pablo Martín Sánchez, que a principis del segle xxi va ser un escriptor que va abandonar la literatura i que va escriure el seu dietari en els fulls de cortesia dels llibres arnats que troba a la biblioteca del manicomi. 

El punt de partida de l’escriptura són les pàgines en blanc del Diario de un loco de Gogol, un llibre que la doctora li va portar al narrador perquè es distragués. A partir d’aquí, el vell protagonista es proposa “convertirme en escribano del paso insobornable de los días, haciendo mía la màxima de Plini el Vell: nulla dies sine linea”. Ell demana llibres i quan la doctora Lourenço els hi porta, no els llegeix, només n’aprofita les pàgines de cortesia. L’objectiu? Exercitar la ment escrivint amb l’esperança d’ajudar a les generacions futures a entendre com es vivia en els temps del “Gran Apagón”, una època més fàcil de suportar pels “vejestorios políglotas” de l’era predigital que pels joves addictes als alephones(successors dels smartphones) que ja no saben idiomes. Mentrestant, el protagonista va memoritzant, dia a dia, un nou decimal del nombre pi. 

El lapse temporal del dietari són noranta-nou dies, els mateixos que va trigar l’autor a escriure’l. Més oulipià no es pot ser, certament: com que la realitat no és versemblant, a un escriptor tampoc li cal ser-ho. Diario de un viejo cabezota funciona com a thriller distòpic en escenari apocalíptic. Alterna la trama amb unes digressions de caràcter filosòfic que poden arribar a desesperar a segons quin lector i, en paral·lel, poden fer les delícies dels amants de la literatura experimental. Com a Rayuela de Cortázar, cadascú pot llegir el llibre com li plagui, per ordre, saltant fragments o començant per on vulgui. Diario de un viejo cabezota és un text de malabarismes lingüístics, temàtics i reflexius. Perquè el que proposa Pablo Martín és un joc estilístic, deliciosament oulipià, entre la realitat i la ficció: “Ya se sabe que, con estas cosas de la memoria y los recuerdos, los límites entre realidad y ficción son bastante difusos”. I ho fa amb un to amable i un sentit de l’humor descordat que no minimitza la gravetat del missatge. Ni fa distopia amb causa política ni toca l’apocalipsi d’arrel climatològica. En la línia de la locució llatina homo homini lupus creada per Plaute, Martín no acusa els virus ni el clima ni els de dalt, sinó  l’ésser humà com a germen de tot el cataclisme.

Si Pablo Martín, el Nostradamus reusenc admirador de Perec, Cortázar i Borges, encerta tant com tot sembla indicar, el lector estarà content de saber que la desaparició del llibre analògic només serà un miratge, la RAE finalment acceptarà l’adjectiu bizarro abans de dissoldre’s, els cigarrets electrònics deixaran de funcionar i els cigarrets ja no seran de tabac, sinó de romaní i fulles de morera. A més, s’haurà descobert la gestació exògena però cap remei per a l’alopècia, els gats seran petbots i els canviarà el color de la cua i, oh, maleït sia, hi haurà monopatins de levitació magnètica. Existirà el col·lectiu LGTTBIQPAC (lesbianes, gais, transsexuals, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer, pansexuals, asexuals i cíborgs), i encara caldria afegir-hi l’agalmatofília, el desig sexual per nines, maniquins o estàtues antropomòrfiques. En definitiva, un futur pertorbador que, com indica Lionel Shiver a la primera cita del llibre, “Las tramas ambientadas en el futuro tratan de las cosas que asustan en el presente. En realidad, no tratan del futuro”.