Owen Jones: “Si no ens unim nosaltres ho farà la ultradreta”

Un cop més al Denominació d'Origen Europa. Dijous 29 d'octubre Mònica Terribas s'asseu amb l'historiador Owen Jones (1984), autor de Chavs, la demonización de la clase obrera i d’El establishment.

Un cop més al Denominació d’Origen Europa. Dijous 29 d’octubre Mònica Terribas s’asseu amb l’historiador Owen Jones (1984), autor de Chavs, la demonización de la clase obrera i d’El establishment. És de Sheffield i d’origen humil però això no li va impedir arribar a Oxford becat; no només és “escandalosament jove” sinó que també ho sembla. Col·labora al The Guardian, sovint el criden de la BBC i de moment no té pensat ficar-se en la política britànica.La introducció de Terribas és tan llarga que Jones fa broma: “Quan parlen de mi durant tanta estona sospito, penso que potser s’estan ficant amb la meva mare”.

Owen Jones dins del cicle D.O. EUROPA, a El Born CC. Barcelona, 29.10.2015

La democràcia és una il·lusió, si ens hem de guiar pels seus llibres. És el sistema que havia de conduir els ciutadans a la redistribució del poder i ho va aconseguir amb l’estat del benestar, però això va canviar després dels setanta, arran del que Iannis Varoufakis anomena l’entrada del Minotaure global o el descontrol del capitalisme vigent fins aleshores. A Chavs, Jones s’esté sobre els setanta a Gran Bretanya i la gestió de Margaret Thactcher, que va desmantellar el país de la indústria local, va enfonsar el sentiment de solidaritat obrera i va entregar-se de ple a les finances de la City. Owen Jones apunta la creixent desigualtat social a Gran Bretanya, on un milió de persones depenen dels menjadors socials. A Chavs, Jones analitza els recorreguts de polítics conservadors (i també laboristes, molts d’ells provinents de classe mitjana alta) com David Cameron, descendent de corredors de borsa des de fa tres generacions. Els diners s’acumulen en poques mans i la porta giratòria de la política als negocis facilita el fet que els polítics de defensa acabin de directius d’empreses d’armament a l’Aràbia Saudita. Els polítics que passen a formar part de les multinacionals evadeixen els impostos acordats per ells mateixos quan treballaven al Parlament. Owen Jones assegura que en aquest sentit falta pressió legal i emfatitza el sacrifici històric dels europeus treballadors per assolir la democràcia i la representació sindical. En contrast amb aquest passat comú, avui la fallida social és entesa com una fallida de l’individu que no s’ha sabut moure per ascendir.

“Hem de sortir d’aquí més optimistes del que hem entrat”. Owen Jones promou una política d’esperança, a les antípodes del que plantejava Loretta Napoleoni a la primera sessió del cicle D.O. Europa. L’historiador critica la tendència a la resignació de l’esquerra tradicional, que ha sabut negar però no proposar. Creu que cada crisi és una oportunitat, però tot depèn de les idees que estiguin en marxa en el moment de la crisi. “Als setanta van fer que el que semblava impossible fos inevitable”, desmantellar el capitalisme industrial i el poder dels sindicats. Terribas planteja el problema dels bancs, que vam salvar perquè semblava que en cas contrari s’havia d’enfonsar el sistema. Owen Jones passa a relatar-nos una història d’un soldat de seixanta anys de la seva localitat que va sortir a buscar feina. L’home va anar al supermercat a preguntar si necessitaven algú i al mateix temps mirava de recollir diners per exsoldats en situació vulnerable en un pot de llautó. Les autoritats no li van donar subsidis perquè asseguraven que no dedicava tot el temps a buscar feina sinó a causes benèfiques. “L’establishment funciona en l’àmbit col·lectiu, els de dalt s’ajuden i viuen una mena de socialisme de classe mentre els de baix pateixen el capitalisme”. Però Owen Jones desmenteix que els de dalt siguin uns malvats que ho controlen tot, més aviat es tracta d’una qüestió sistèmica. L’historiador declara el suspens de les democràcies liberals i torna a remetre’s als anys setanta i al reaganisme, la derrota de les associacions civils, la crescuda incontrolada de la globalització i la fi de la Guerra Freda. Sembla que “el final de la història” de Fukuyama el que en realitat anunciava era la fi del capitalisme de mercat i l’inici de l’orgia financera. Tot i que en els últims tres mesos a Anglaterra s’ha doblat el nombre de socis del partit Laborista, sense els moviments socials no hi ha res a fer, sentencia Jones.

Owen Jones, al cicle D.O. Europa, a El Born CC

“Syriza, Podemos, i ara Jeremy Corbyn a Gran Bretanya?”. Owen Jones contesta que coneix Corbyn de diverses plataformes des de fa deu anys i que pot certificar que té una barba fantàstica. Jeremy Corbyn ha aterrat a l’esfera pública del no-res, sense haver practicat retòrica i sense que ningú hagi sentit parlar mai d’ell —i això passa a Catalunya i a Espanya però no a Gran Bretanya. Graciós o no, Corbyn va ser titllat de perill social i d’amenaça econòmica pels conservadors i té escasses simpaties als mitjans. Segons Jones, cal trencar amb els vells discursos d’esquerra i parlar amb els de baix i amb els del mig, que són determinants pel seu posicionament. A Chavs, una de les qüestions protagonistes és com les classes mitjanes angleses canalitzen els seus prejudicis contra els més pobres, retratats per la premsa sensacionalista com a monstres drogaddictes, obesos, embarassats en edat prematura i dependents de les ajudes socials.

Terribas pregunta quina ha de ser la relació amb l’establishment i els discursos amb les classes mitjanes. Owen Jonesreclama la necessitat d’un discurs polític que sigui coherent i vagi més enllà de la negació sistemàtica a la qual ha desembocat l’esquerra tradicional; calen alternatives concretes. Com Varufakis, Jones veu una lliçó a Grècia, l’impuls que ens ha de fer treballar junts a escala europea. En la línia de la seva defensa de partits com Syriza a Grècia o Podemos a Espanya, Jones advoca per un front unit que vinculi tots els europeus i que reclami la democratització de la UE, que exigeixi transparència amb qüestions com el TTIP, que s’ha decidit a Brussel·les a porta tancada. Owen Jones sembla més favorable als partits polítics que Iannis Varufakis, però la seva proposta també pretén fer actuar la ciutadania europea en conjunt, més enllà de la dinàmica nacional dels partits. Terribas va al gra: “Unió Europea. Sí o no?” Owen Jones és clar: “Cal transformar-la, mai no estaria a la mateixa plataforma que algú que reclama sortir de la Unió Europea”. I prossegueix amb la paradoxa actual de la sobirania dels estats-nació europeus: David Cameron aspira a fer referèndums per propostes socials dins el seu país però vol tirar endavant el TTIP, que entre altres coses significa una retallada considerable a la sobirania econòmica nacional.

Varufakis va incitar a la solidaritat europea fa unes setmanes al mateix Denominació d’Origen. Owen Jones recorda que va viatjar a Portugal el 2011 i va experimentar una vaga general; una setmana després, la vaga es produïa a Gran Bretanya i no hi havia connexió entre l’una i l’altra, no estaven coordinats i sense saber-ho tots reivindicaven el mateix. L’exministre de finances grec Iannis Varufakis ha iniciat un moviment en xarxa per canviar el rumb polític d’Europa cap a una democràcia més representativa i Owen Jones pensa seguir-lo. Terribas pregunta de quina manera pot fer-se si ni tan sols Syriza ha pogut fer-ho i la premsa sol estar segrestada pels grans propietaris. Jones contesta que ara és més fàcil que mai, tenim problemes similars a tot el continent, coneixem més llengües i tenim les xarxes socials, per més que les xarxes no ens permetin accedir a tothom perquè cadascú recorre al mitjà que reafirma les conviccions pròpies. Jones diu que almenys tenim més llibertat de premsa que a Corea del Nord i nega que els mitjans siguin tan determinants. Confia que a través dels moviments socials la gent pot desmarcar-se del que llegeix als diaris tradicionals i qüestionar-ho.

Owen Jones, al cicle D.O. Europa, a El Born CC

Alba Daurada, Front Nacional, Plataforma per Catalunya. També hi ha un auge antiimmigració a Gran Bretanya, i té a veure amb les inseguretats de la gent. L’estat no construeix més cases de protecció oficial, hi ha menys feines segures i salaris més baixos. Però Jones insisteix en la necessitat de nodrir els moviments socials i de fomentar l’empatia des dels mitjans. Exemplifica això últim amb les fotografies de refugiats sirians que van commoure l’audiència europea: les històries funcionen per promure l’empatia comuna a tots, l’estadística desproveïda d’explicacions invisibilitza i deshumanitza. Acte seguit Owen Jones es refereix als moviments d’alliberament nacional a Escòcia i a Catalunya com a exemple de voluntat política per part de la societat civil. Jones entén escocesos i catalans i es nega a creure que es tracti només de nacionalisme, pensa que hi ha implícita una aspiració de canvi democràtic. Terribas afegeix que la història nacional aquí ve de lluny. “Deveu estar cansats, després de tres-cents anys”. Però pel que fa a ell, Owen Jones creu que té més capacitat de maniobra al marge de la política estatal i prefereix cedir el lloc a minories infrarepresentades al Parlament. Està convençut que el personalisme no resol res i que la gent ha d’organitzar-se entorn a causes concretes. L’imperatiu que ens queda a tots al final de l’entrevista és “organitzem-nos a escala europea, si no ho fem nosaltres ho farà la ultradreta”. Mentrestant l’euroescepticisme segueix estès a bona part dels moviments esquerrenosos nacionals a Europa i també a Gran Bretanya. Caldrà veure l’adhesió ciutadana a la proposta de Iannis Varufakis, però queda molt camí per recórrer. Aplaudiments i fi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació