Orígens

Amb suavitat va acaronar el pom d’aquella porta de fusta. Les frontisses van grinyolar d’una manera irritant. Un xic atabalada, va arronsar el front i va fer un pas endavant. Aquella part de la casa, un lloc que recordava immens durant la seva infància, se li mostrava ara petita i fosca. Era una cuina amb una llar de foc a terra i quatre mobles vells. Els records s’acumularen de cop, els estius infantils de visita als avis en aquella “dehesa” extremenya van aparèixer de sobte i amb ells les olors, els sabors… en definitiva, els seus orígens.

Eren unes sensacions agredolces que no arribava a destriar. El pa tou del primer dia, quan arribava el forner carregant un ruc que el portava un cop a la setmana, era un plaer indescriptible. Aquella estança de la casa plena de blat o de qualsevol altre tipus de cereals, amuntegat en un racó que cridava a ensorrar-se i rodolar com una pilota. Ella, però, sempre discreta i un xic poruga, mai va intentar seguir l’exemple del seu germà que s’hi amagava i provocava l’angoixa de la seva àvia. Els diaris d’esports que el seu tiet guardava i l’infantil il·lusió que de cop i volta es convertissin en contes o llibres que l’ajudessin a passar l’obligatòria “siesta”. I les tardes de tempesta estival en què la por i els homes absents, les portava, a ella i la seva àvia, a refugiar-se a la casa del masover. Aquelles reunions de dones i nens, tots plegats en aquella sala, convertien una tempesta d’estiu en alguna cosa molt més transcendent i perillosa del que en realitat era. I aquell únic telèfon que no parava de sonar insistentment, a causa dels trons i els llampecs, segons deia l’àvia, era molt inquietant. L’àvia era una dona fràgil i estava molt més espantada que ella, una nena que només tenia set anys. Els símptomes de la malaltia degenerativa que se l’emportaria en poc temps començaven a manifestar-se.

Aquell any s’havia quedat sola a casa dels avis. La por i l’enveja es barrejaven amb el desig de viure l’aventura que cada any explicava el seu germà gran. Recorda la nit en què els seus pares van marxar i com, aprofitant la foscor de l’habitació, les llàgrimes lliscaven galtes avall. Era una nena poruga i insegura i, amb set anys, aquella primera separació dels seus pares li semblava eterna. La distància que els separaria apareixia insalvable, però l’amor propi l’impedia fer-se enrere. No recorda amb exactitud el temps que va passar en aquell lloc aïllat del món. A ella li van semblar mesos. Finalment, la salvació va arribar de la mà del seu pare, que, i responent a les seves insistents cartes, va decidir rescatar-la en un tren que la va tornar a casa.

Lluny queden ara tots els viatges en tren per anar a veure els avis. Encara recorda amb por quan el seu pare la deixava sola al vagó a cada estació que parava. No podia entendre com apareixia el seu pare de cop i volta, quan el tren es posava en marxa de nou. Era màgia, pensava sempre, el seu pare era màgic!

Amb el temps va ser ell qui no entenia que ella descobria una nova vida. Les converses amb els amics, les reunions clandestines. La sensació de llibertat de dominar la ciutat subterrània, i per què no, la por que tant li va costar de superar. Quan les portes del vagó es tancaven i el comboi es dirigia cap aquell forat negre que l’engolia, ja no hi havia marxa enrere. I tornava la por a la pèrdua del pare, que la deixava sola en aquell vagó de tren o en una “dehesa” extremenya amb només set anys.