Els pirinencs som encantadorament orcs

Al nostre Pirineu, aquell que compartim catalans i andorrans, l’estiu s’acaba –o la tardor comença, segons com es miri– amb la fira del llibre d’Organyà. Diumenge a la tarda, quan tornava cap a casa C-14 amunt, després de dos dies i mig de retrobaments i noves coneixences amb l’excusa de la llengua i les lletres, els núvols congriaven tempestes a l’horitzó. I van descarregar. I tant si van descarregar. Com la nit abans la periodista i escriptora Gemma Ruiz amb la seva homilia laica: “Des d’aquest gener, són quinze les dones que les seves parelles o exparelles han assassinat; quinze dones i les seves cinc criatures. Vint persones fins avui, fins aquest moment. Perquè sabem que tornarà a passar, sabem que continuaran volent-nos liquidar, sabem que ens agrediran sexualment a una de cada quatre. Us podeu creure que, a les entrevistes, encara em preguntin com és que als meus llibres sempre hi surt la violència contra les dones? En canvi, sabeu quina és la pregunta que sí que m’haurien de fer i que no em fan mai? Doncs per què em quedo tan curta”.

Les noves homilies, una de laica o literària i una altra de religiosa, són el clímax de la fira. N’havíem encetat divendres una nova edició que encara ressonaven entre els sospitosos habituals les paraules pronunciades un any abans pel paleògraf, historiador i filòleg Jesús Alturo: “El que s’aprèn al bressol ja no es deixa sinó en la mortalla”. Amb referència al català, és clar. I és que, amb l’excepció de l’homilia de l’autora de Les nostres mares, que va acabar amb un “gràcies per haver-me deixat defensar la vida” (de les dones) i una ovació dempeus, la reivindicació de la llengua va ser, un cop més, l’eix central de ponències i discursos. També de l’homilia religiosa a càrrec de la ninotaire Pilarín Bayés: “Estiguem contents que l’idioma que fem servir a casa també sigui bo per parlar amb el Cel. Amén”.

El clam per la llengua s’havia deixat sentir amb força el primer dia al matí, en el marc de la taula rodona que portava per títol Com veig la salut de la llengua avui. Els filòlegs i professors o exprofessors d’institut Maria Cucurull, Jesús Bach i Glòria Farré lamentaven el retrocés del català al pati i a les aules, a les converses entre els adolescents i a les sales on es reuneix el professorat. Els tres van dibuixar un panorama actual més fosc que el cel de diumenge al vespre sobre les valls pirinenques: “No soc derrotista, sinó realista”, deia Cucurull. Ella, que viu a Andorra com qui escriu aquesta crònica, explicava que al nostre país d’adopció –l’únic país del món amb el català com a única llengua oficial– “només un 44% de la població el té com a llengua materna”. I afegia: “Carme Junyent advertia que, a partir del 30%, les alarmes es disparen”.

Cucurull, que practica l’activisme lingüístic i cultural en allò que fa –a banda de la feina actual al capdavant de l’Agència de Notícies Andorrana, és presidenta de l’associació Cultura Activa, impulsora amb Arnau Colominas del projecte editorial Llamps i Trons i autora, entre altres, de Clava-la. Manual per dir la paraula que toca quan toca– es mostrava expectant davant la nova Llei de la llengua pròpia i oficial, aprovada l’abril passat, que vincula la renovació dels permisos de residència i treball de les persones nouvingudes a l’acreditació d’un nivell mínim (A1) de català: “Sí que he vist, des que es va anunciar, un canvi d’actitud als establiments pel que fa al català; ara cal que la llei es compleixi”. En la seva intervenció, va defensar el no canviar de llengua, o no de manera sistemàtica com se’ns ha inculcat, i va destacar dos aspectes clau a l’hora de revertir el que va qualificar de “situació d’emergència lingüística”: aconseguir que el català sigui útil per a la població en general i, sobretot, fer-lo atractiu per als joves, que “associen l’oci amb allò que no és en català”.   

Amb relació a les xarxes socials i el món digital, Jesús Bach instava els usuaris catalanoparlants a mantenir-se “tossudament alçats”. Així, més enllà de la responsabilitat i el rol exemplar de les institucions públiques, insistia que la manera de demostrar a les empreses que el català els és necessari i positiu per al balanç de comptes passa perquè “escollim la versió en català del seu lloc web, que la majoria de vegades no és l’opció que ens surt per defecte. Fem-ho, encara que anar a buscar la pàgina traduïda ens suposi un esforç extra”. De la seva banda, Glòria Farré, amb una trajectòria de 23 anys al món de l’educació, dipositava l’esperança en el nivell de català i la vocació dels docents de tots els nivells, i posava un èmfasi especial a les llars d’infants: “Els mestres hem de ser un model lingüístic per als nostres alumnes, ja des de petits”.

Enyorada Carme Junyent

Cucurull no va ser l’única a al·ludir la lingüista Carme Junyent. Gairebé un any just després de la seva mort, molts dels parlaments de la 28a Fira del Llibre del Pirineu van rememorar-ne la trajectòria i les paraules, especialment amb relació al risc de desaparició del català: des de la degana de la Institució de les Lletres Catalanes, Maria Mercè Roca, en el discurs inaugural –“n’he estat sempre, i en soc encara, molt fan; ella parlava molt de la mort de les llengües”– fins a la ministra de Cultura, Joventut i Esports d’Andorra, Mònica Bonell, en l’acte de lliurament de premis immediatament posterior a la lectura de les noves homilies:  “La malaurada Carme Junyent alertava que l’únic imprescindible perquè la llengua sobrevisqui és que s’usi i es transmeti: parlar en català sempre que puguem”.

“Cada dia moren paraules”. La intervenció de Marta Jordana, del grup de lectura Terra Escrita, en el torn de precs i preguntes de la taula rodona del divendres havia estat lapidària i em retornava una vegada i una altra. Però també em venien al cap els versos de Salvador Espriu: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”. Potser aquest és el sentit de la fira d’Organyà: manifestar, des del bressol del català, que la nostra llengua té encara tota una vida al davant.

Aparador d’autors, editors i llibreters

Una bona part del programa de la fira d’Organyà, l’ocupen els diversos blocs de presentacions de les novetats literàries en l’àmbit pirinenc: una trentena llarga de llibres de ficció i no-ficció per a adults, al costat d’una desena de volums il·lustrats per a infants i llibres juvenils. Els uns es presenten en format entrevista, conduïdes per la periodista Noemí Rodríguez; els altres, en un escenari que acull autors disposats a convertir-se en contacontes per un dia.

Obria el primer bloc de presentacions Invasió, de David Monteagudo (Voliana Edicions), i tancaven l’últim, un dia i unes hores més tard, La llum mirada i Cent poemes, de Vicenç Llorca (Perifèric Edicions i Base Editorial) i Tercer origen, d’Albert Villaró (Estrella Polar). Pel mig, una mica de tot: llibres d’història de la mà de Quim Valera (L’antic país antic, Anem Editors), Claude Benet (Traces de la Segona Guerra Mundial a Andorra, Anem Editors) o Roser Porta (Olor de sofre, Editorial Andorra); llibres de muntanya com ara El camí dels llacs, de Josep Cuello (Ònix Editor), Serra de Boumort, de Juan Carlos Borrego (Editorial Piolet), o Cerdanya 100% raquetes de neu, de Manel Figuera (Edicions Salòria); assaig literari, etnografia, i també novel·les i reculls de contes: Ningú no et recordarà, de Santi Sirvent (Pagès Editors); el debut de Rosa Olsa (Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, Editorial Medusa) o la recuperació de set relats de Carme Karr, aplegats al volum Volves (Editorial Medusa). I no oblidem els llibres infantils i juvenils: El dia absent, de Pepita Clop (Edicions Salòria); El Gegantó de Sant Antoni, de Rosa Marsino i Montse Español (Edicions Salòria); Tan iguals i tan diferents, d’Asun Iglesias (autoeditat); Rebrots, de Mercè Esteban (Neret Edicions) o Un metre d’històries de metre, de Ramon Besora i Albert Asencio (Editorial Meraki).

Assistir a les presentacions o passejar per les parades de la fira, totes elles de llibreries –“una xarxa que pateix, però resisteix”, amb paraules del president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que també era a l’acte central de dissabte– i editorials independents, serveix per descobrir petites joies que difícilment seran un èxit de vendes a Barcelona. Amb notables excepcions, com la majoria d’obres d’Albert Villaró o la campanada d’Iñaki Rubio amb Morts, qui us ha mort? (Comanegra). En qualsevol cas, com reflexionava la llibretera d’Artèria: “Quin sentit tindria portar a les fires els llibres que es poden trobar a qualsevol llibreria?”.

En definitiva, un cap de setmana de reivindicació de la llengua i la literatura en català; amb actes populars com la carrerada de llibres o l’esmorzar literari, en el decurs del qual Gemma Ruiz va lloar el paper que tenen en la dinamització de la lectura “les biblioteques i, molt especialment, les bibliotecàries –perquè sí, majoritàriament són bibliotecàries i la seva tasca és imprescindible”. Un cap de setmana que dona impuls a veus emergents gràcies als premis que es lliuren amb motiu de la fira: enguany, Montse Milan ha estat la guanyadora del Premi Pirineu de narració literària; Marc Cortès, del Mort, qui t’ha mort de relat negre, i José Luis García Herrera, del Josep Grau i Colell de poesia.

Arribava així, entre actes i alguna conversa inesperada, al migdia de diumenge. Les campanes de Santa Maria d’Organyà tocaven la una. Encara hi havia temps per a un homenatge sorpresa a Isidre Domenjó, tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i ànima de la fira fins a la seva recent jubilació, i per a la lectura d’alguns dels seus textos a càrrec del grup Terra Escrita, amb un final de traca: “Els pirinencs som encantadorament orcs”. O per als discursos de cloenda de la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que va admetre que fa anys que va quedar impressionada amb “el grau de vitalitat cultural que hi havia en un territori tan allunyat de Barcelona”, i de l’alcalde d’Organyà, Celestí Vilà, que aquests dies sembla que es multipliqui per deu, igual que el tècnic de l’ajuntament Josep Vilaginés. Després de l’actuació musical de Joana Espar i Ricard Prió, que va culminar amb Els segadors, sabíem tots que era hora d’acomiadar-se. Però no pas per sempre. L’any que ve tornarà l’estiu i tornarà la tardor i, entre l’un i l’altra, tindrem ocasió de retrobar-nos, si cap causa de força major no ens ho impedeix, a la 29a Fira del Llibre del Pirineu.