On és el Departament d’Ensenyament?

Atesa la insòlita atenció que el projecte Escola Nova 21 ha rebut per part dels mitjans de comunicació, en contrast amb moltes altres qüestions crítiques que envolten l’escola pública a Catalunya, val la pena assenyalar aquelles contradiccions que presenta aquest projecte, que està esdevenint un recurs per cridar l’atenció, trencar els silencis mediàtics* i mirar de tornar a situar el focus allí on alguns volem situar-lo: en l’escola pública catalana. L’article “L’escola pública catalana en mans de la nova filantropia”, publicat a Núvol el passat 7 d’octubre, anava en aquesta línia i, arran de les reflexiones llegides i sentides en les darreres setmanes, voldríem fer noves aportacions al debat.

L’escola pública catalana i la innovació: transformació o conservació social?

La renovació pedagògica, és ben sabut, no és nova i encara ho és menys a Catalunya, on porta desplegant-se de manera imparable des de principis del segle XX. Això no significa, però, que a moltes escoles i instituts públics de Catalunya no hi hagi una necessitat de renovació, sumada, ara, a una important demanda social. Però, exactament, què significa innovació? I quin és el sentit últim que des de l’escola pública volem donar-li?

La història ens diu que allò que avui anomenem innovació pedagògica abans es deia renovació pedagògica i, en realitat, podria (i potser hauria de) haver-se anomenat directament transformació social pedagògica. Innovacions tan genials i revolucionàries com la coeducació de nens i nenes materialitzada en l’escola mixta, la coeducació de classes, cultures i capacitats materialitzada en la xarxa escolar pública, el treball no imposat ni segmentat materialitzat en els projectes, l’organització cooperativa i col·laborativa materialitzada en el funcionament democràtic dels equips (docents, dels consells escolars i dins les mateixes aules), la reintroducció de la cultura oral i de debat col·lectiu materialitzats en les conferències i les assemblees a l’aula, el pensament lliure i crític materialitzat en l’escola laica, sense llibres, amb autoavaluació i avaluació cooperativa, el coneixement rigorós i positiu de diferents corpus de sabers i un llarg etcètera. Totes aquestes innovacions han format part en major o menor grau de la cultura de la renovació pedagògica de l’escola catalana, i el sentit últim d’aquesta renovació (indissociablement vinculada a una lectura política) ha estat la consecució de la justícia i la transformació socials per a tots sota els principis de la igualtat, la solidaritat i l’emancipació col·lectives. A Catalunya, la transformació social pedagògica ha buscat, a través de noves metodologies i continguts, canviar una realitat injusta i conservadora que perpetua les desigualtats i les diferències de classe, l’organització no democràtica i piramidal i el valor suprem de la llibertat individual.

I en aquest context, de sobte, ha arribat una nova innovació materialitzada en iniciatives com Horitzó 2020 dels jesuïtes o Escola Nova 21 de la Fundació Jaume Bofill i La Caixa; moltes de les metodologies que propugnen (des del treball per projectes fins al treball cooperatiu i en xarxa) ens resulten benvingudes i, tenint en compte la nostra història de renovació pedagògica, ben familiars. Tanmateix, quan analitzem el sentit d’aquesta nova innovació, ens trobem amb un gir important: “L’educació ha de proporcionar la capacitat d’adaptació indispensable per poder participar activament en la societat del coneixement i actuar amb responsabilitat en un món globalitzat”, afirma Escola Nova 21. La societat del coneixement és un món caracteritzat pel “canvi, la complexitat i la paradoxa”, on cal una educació de qualitat que “afavoreixi la creativitat i el coneixement i asseguri l’adquisició de les competències bàsiques (…) així com de competències analítiques, de resolució de problemes i altres competències cognitives, interpersonals i socials d’alt nivell”. Deixant de banda la sobredimensió competencial, el menysteniment del coneixement substantiu de sabers i realitats, l’individualisme subjacent a tot el discurs d’Escola Nova 21 i el flagrant oblit del pensament crític com a eix primordial, el més preocupant de l’autoproclamada educació avançada és que, tot adoptant metodologies “innovadores”, redirigeix el sentit i el valor últims de l’educació a adaptar-se a la societat actual —la societat del coneixement del món globalitzat— sense qüestionar-la ni transformar-la.

Es tracta, doncs, d’una nova innovació formalment innovadora però socialment conservadora, i això sí que és un veritable tsunami per a l’escola pública catalana. I és que, mentre aquesta nova innovació es fixa en la societat del coneixement del món globalitzat (a la qual cal adaptar-se), d’altres veiem una societat ben diferent. Veiem una crisi humanitària ignominiosa, una cultura masclista de conseqüències estructurals nefastes, una crisi política i de valors hiperbòlica, un model econòmic que està minant els principis més bàsics de la vida digna i una alienació 2.0 que ha sotmès la nostra intel·ligència (desempallegada de la seva capacitat reflexiva) a l’autoritat de les noves tecnologies i la tecnociència. I els que veiem aquesta altra societat no podem evitar preguntar-nos: com hem pogut arribar a aquesta nova innovació asèptica, inconscient, despolititzada i connivent amb la societat actual? En què volem convertir la nostra escola pública, en eina d’adaptació o en motor de transformació social?

L’estudiada desídia del Departament d’Ensenyament i el menyspreu als nostres mestres i tècnics

I de tot això, què en pensa el Departament d’Ensenyament? Tenint en compte la tradició transformadora de l’escola pública catalana, l’actual conjuntura social i mediàtica favorable a la innovació educativa i la crisi global que estem vivint, era una responsabilitat ineludible del Departament d’Ensenyament liderar un projecte estratègic, integral i exemplar d’innovació de l’escola pública. Però no ho ha fet. El que ha fet és desinvertir en la formació permanent del professorat fins arribar a un 97,78% menys i externalitzar la política d’innovació.

L’escola pública catalana té gairebé 3.250 centres escolars, 71.000 docents, 10.300 tècnics, assessors i funcionaris experts en educació i 700.000 alumnes. Molts d’aquests centres públics porten anys innovant amb un esforç titànic i de manera silenciosa a l’espera de reconeixement i de poder expandir (sota la batuta del seu principal responsable, el Departament d’Ensenyament) la seva experiència a la resta de centres de la xarxa pública. Quina concepció té el Departament d’Ensenyament de la comunitat educativa pública per menystenir-la i acudir a “experts” externs per cedir-los la definició i el control d’una qüestió tant estratègica, en matèria educativa, com és la renovació pedagògica? No hi ha prou professionals i integrants a la xarxa pública d’educació per detectar necessitats, analitzar problemes i experiències, definir propostes i establir línies estratègiques d’actuació? Quines implicacions té que sigui algú de fora qui estableixi la seva pròpia línia estratègica? Quines implicacions té que aquest algú de fora estigui gestionat i subvencionat per banquers?

Amb la penetració del projecte Escola Nova 21 dins la xarxa escolar pública, el Departament d’Ensenyament ha omès, a través d’una estudiada desídia, la seva responsabilitat nuclear de definir la política pública, ha ignorat deliberadament la veu de la comunitat educativa pública, ha entregat la planificació i l’execució de la innovació educativa pública a mans privades (sense concurs previ) i ha permès que aquesta política d’innovació no només no hagi estat debatuda per tots nosaltres, sinó que hagi estat dissenyada per conformar-nos i adaptar-nos a una societat que es troba en una profunda crisi política, econòmica, social i cultural.

Cop de gràcia a l’escola pública catalana

Però l’actual externalització en mans privades de la política educativa no es restringeix només a la innovació pedagògica. El Departament d’Ensenyament també ha deixat en mans de tercers altres qüestions clau, com el debat sobre el marc educatiu general (a càrrec de quatre catedràtics universitaris i de Lluís Font i Espinós) o l’avaluació educativa (novament en mans de la Fundació Jaume Bofill i l’Obra Social La Caixa). Són moviments que no vénen sols, sinó que cal emmarcar dins el profund procés de privatització i mercantilització que està vivint l’escola pública catalana, de sobra conegut i denunciat per la comunitat educativa pública.**

Innovació i privatització. Dos fets, aparentment inconnexos, cada cop prenen més sentit quan els mostrem junts: enmig del procés de privatització i mercantilització que fa anys que viu l’escola pública catalana, de sobte ha aparegut l’element distorsionant de la innovació pedagògica. Una nova innovació induïda pel Departament d’Ensenyament que no només està servint per ocultar el procés de privatització de l’escola pública catalana, sinó que està apuntant directament al seu nucli central, la pedagogia, tot donant el cop de gràcia final al sentit socialment transformador de la nostra institució pública més important.

*Que Catalunya té una de les inversions en educació més baixes de tot Europa (un 2,8% davant el 5,2% de mitjana de la UE) és una qüestió ben sabuda de fa molt de temps. Molts col·lectius porten anys denunciant la desinversió sistemàtica en educació i les seves escandaloses (i previsibles) conseqüències. Però la notícia va saltar als mitjans recentment i l’única diferència és que, novament, era la Fundació Jaume Bofill qui ho estava denunciant. Per què els mitjans de comunicació no s’han fet ressò d’això, abans? És per ignorància? Els periodistes especialitzats en educació de Catalunya Ràdio i TV3, per esmentar només els ens públics, no tenen prou coneixements per calibrar la magnitud d’un fet com aquest i informar-ne quan es denuncia, encara que no ho denunciï la Fundació Jaume Bofill? Els periodistes especialitzats en educació no tenen prou coneixements per anar a escoltar els diferents actors que formen part de la institució pública educativa com són els mestres, les famílies, l’alumnat, els sindicats i els moviments socials, a més, és clar, de l’administració pública i les fundacions privades? Estan desinformats els mitjans públics i els periodistes dels mitjans públics que tenen el deure d’informar-nos? Si els mitjans de comunicació han omès fins ara dades com la de la inversió pública en educació, és possible que estiguin també ometent altres qüestions com, per exemple, el procés de privatització i mercantilització de l’educació pública a Catalunya? Quan veurem un 30 minuts dedicat a aquest procés? Serà la Fundació Jaume Bofill la que, després de denunciar des del Palau Macaya de La Caixa la baixa inversió en educació del govern de la Generalitat de Catalunya, s’encarregui de transformar l’escola pública catalana? Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació en tot plegat? Segueixen el dictat de l’estudiada desídia del Departament d’Ensenyament?

** Els principals indicadors del procés de privatització i mercantilització de l’escola pública són: desinversió sistemàtica i estructural en l’escola pública que ha portat Catalunya a la cua d’Europa; mala planificació amb efectes estructurals de les places a l’escola pública (bolets) i consegüents derivacions cap a les escoles concertades; precarització laboral dels docents de la pública en termes contractuals (interinatges), de condicions de treball (excés de ràtios i d’hores lectives sense hores per a l’autoavaluació i el reciclatge) i de formació permanent (disminució d’un 97,78% de la inversió en formació del professorat); introducció a l’escola pública de la gestió empresarial vertical en detriment de la gestió comunitària i del funcionament democràtic dels Consells Escolars; introducció del règim competitiu i de rendiment de comptes com a motor de la tasca educativa d’alumnes, mestres i centres a través, sobretot, de les proves externes de competències estandarditzades; externalització progressiva d’alguns eixos bàsics del servei educatiu públic (des de la mateixa tasca educativa a través de les escoles privades-concertades fins a la planificació i la política pública); potenciació de submercats educatius al si de la xarxa , de manera que la diferenciació entre escoles innovadores, a un extrem, i les anomenades escoles contenidor a l’altre, amaga la històrica excepcionalitat en àmbit europeu de l’existència d’una doble xarxa escolar (escola pública i concertada); desplegament de la LOMCE i la LEC; i, finalment, el marc internacional del Moviment de Reformes Educatives Globals i l’actuació d’alguns agents clau com l’OCDE, a través de les proves PISA com a intangibles ideòlegs de la deriva privatitzadora de l’educació.