Oh barbres nosaltres!

En moments de vergonya nacional, té tot el sentit del món reeditar Ruyra. A un pas de donar per perduda la llengua i considerar-la, com han fet els polítics independentistes, un destorb, és pertinent recordar que volíem la independència per un desig de cultura, és a dir de llibertat, i que no hi ha realització cultural que superi la d’haver donat al món un idioma. Abandonar la llengua per afavorir la independència és el millor camí per perdre la llengua… I la independència.

No són els temes, els referents religiosos o del món pairal, que expliquen la poca presència pública dels nostres prínceps literaris – Ruyra dels prosistes, Carner dels poetes – i la dificultat que han tingut durant la Segona Restauració per arribar a la centralitat literària, sinó precisament la seva potència lingüística. És impossible llegir Ruyra sense adonar-se de la fertilitat de l’idioma i incomodar-se pel que hem perdut i perdem.

És impossible llegir Ruyra sense adonar-se de la fertilitat de l’idioma i incomodar-se pel que hem perdut i perdem.

La parada és la continuació de l’obra mestra de Ruyra, Marines i boscatges. Hi reprèn la seva autobiografia centrant-se ara en l’adolescència, i amb menys dissimulació. Els topònims i la circumstància històrica ja no s’amaguen – només es camufla el nom del protagonista ara com a Ramon, ara com a Rafael.

El llibre arrenca amb la invocació dels records feta des de la vellesa. L’autobiografia és el portal de la intimitat i Ruyra descriu un món ja diluït en la memòria emocional, d’una manera molt proustiana – l’ensonyament del nen, llanterna màgica inclosa, o la corrua de records enllaçats a partir d’una olor. Poe arriba per Baudelaire, el naturalisme és mort però Ruyra descriu les suggestions i basardes amb la precisió d’un matemàtic, i s’aventura a explicar-se sense les crosses de la raó, pels camins d’una sensualitat àvida, tan característica de la nostra literatura, de l’endormiscament i del somni. Les preocupacions són morals, és a dir, transcendents, i és per aquí que supera Català i Bertrana, els altres dos grans prosistes del modernisme, perquè la transcendència exigeix el màxim de rigor lingüístic. El gran tema de Ruyra és la mort, que a La parada té una presència més activa que al llibre anterior, on ens havia explicat el seu descobriment, el seu anunci. Ara la mort implica el protagonista, eclosiona en l’assassinat d’ocells, la dansa macabra de l’hereu Rivelles i l’apocalipsi a Girona. Els ocells angelicals s’enfronten a l’àngel barroc de la mort.

Aquesta voluntat metafísica fa de Ruyra un escriptor ultrasensible, delicat i precís. Espiritualitza tot el que toca, tot ho humanitza, de vegades físicament i tot, com unes roques que semblen uns caps o que es confonen amb les cames d’uns nens. La natura s’encarna i l’home s’expandeix, les roques són antropomòrfiques i l’alba té “quelcom de la cara d’una persona.”

Només en el relat que tanca el llibre, El malcontent, Ruyra s’allunya de l’autobiografia concreta, per bé que es mantingui al llindar del somni, igual que als altres relats. Com explica Lluïsa Julià al pròleg d’aquesta edició, aquest conte té a veure amb el projecte del moment d’una literatura nacional per nens i joves – com han canviat els temps! Ruyra hi segueix l’exemple de la nobel Selma Lagerlöff, que per aquells anys Carner estava traduint, i si ens prenem seriosament l’autor toparem amb la visió terrorífica d’un món on la hipocresia és el mal menor. Aquí l’home ja no es confronta amb la sacralitat redemptora de la natura sinó amb si mateix i amb el mirall que són els altres, com una reformulació pairal de El retrat de Dorian Gray. Calders, per cert, va modernitzar l’escena de l’hostal al conte Mirades profundes. No dubto que Ruyra va viure la por del protagonista damnat, de no poder soportar el mal i el cinisme i parar boig.

‘La parada’ té una profunda lectura ecològica. Ruyra sempre marfon el paisatge amb la persona: responsabilitza

Ha passat prou temps perquè puguem llegir La parada trobant-hi l’actualitat pròpia dels clàssics. La identificació de la persona amb el lloc, la palpitació del paisatge al cor de l’individu, la necessitat de comunió amb la naturalesa i la transcendència terra a terra – el quilòmetre zero moral – tenen una profunda lectura ecològica. Ruyra sempre marfon el paisatge amb la persona: responsabilitza. La possible extinció dels ocells per culpa de les caceres o la reivindicació de les virtuts del carro respecte de la modernitat del tren lliguen perfectament amb la preocupació d’avui per la renovada devastació d’un paisatge tan ruyrià com el de la Costa Brava o pel projecte d’ampliació de l’aeroport del Prat, anunciada entremig dels incendis a causa de l’escalfament del planeta. L’apocalipsi – climàtic, víric o lingüístic -, la hipocresia política, la deshumanització, tot es reflecteix en aquest llibre d’ara fa cent anys. El nen del primer relat descobreix “Quelcom pitjor que el no-res: l’aprehensió d’haver contrariat els designis de la naturalesa.”

El mal s’envolta sempre d’una guàrdia d’inconsciència. De la consciència que ens falta se’n diu humanisme. Abandona l’humanisme i l’apocalipsi està servit. Una societat amb una mínima consciència i autoestima celebraria i esgotaria la reedició d’aquest llibre. Afinat, imaginatiu i precís en la comparació i la metàfora, Ruyra és la felicitat d’un idioma.